Fermesa. Plantar-nos. Dir prou. Demanar respecte. Fer l’impossible perquè no ens acabin trepitjant.

Aquesta és la proposta que li vaig fer al President de la Generalitat el passat dimecres, davant una actitud, la del Govern Rajoy, que assenyala amb el dit acusador a les CCAA, de malgastadores.

Però aquesta fermesa qui primer l’ha de demostrar és CiU a Madrid. Perquè part del problema és aquest. Si abans parlàvem de la manca de lleialtat a Catalunya dels 25 diputats del PSC que ocupaven un seient a la carrera de San Gerónimo, ara podem dir que els 16 de la federació nacionalista es dediquen principalment a defensar una ideologia profundament conservadora. Així, mentre el president parla d’una possible intervenció, aquesta intervenció és possible perquè la llei d’estabilitat pressupostària on CiU ha sumat els seus vots al PP preveu en els seus articles 19, 20 i 21 que es pugui intervenir a una Comunitat Autònoma en cas d’incompliment del dèficit o del regle de despesa.

Diuenelsanglesos que és en el detallonestà el diable. I és en el detallon s’ha posat la cotilla que permet que l’Estatintervingui la Generalitat, negant la possibilitatd’emissió de deute. En aquestallei hi ha un repartiment del deute que ésclarament favorable a l’administracióestatal.

Als passadissos del congrés, durant anys, vaig sentir que quan CiU governa a Catalunya, Catalunya no és un problema. I si ho diuen és per una raó molt simple; perquè saben que els interessos que defensen els diputats i senadors són uns altres. Fins ara, la CiU de Madrid ha estat, per damunt de tot, un grup al servei de determinats “lobies” i interessos. I la votació de llei pressupostària és un bon exemple. La van votar perquè així creien que complien amb els mercats. I quan es parlava de la possible intervenció de l’Estat sobre les CCAA pensaven que no anava per nosaltres. Però resulta que no. Que potser van per nosaltres.

Un dels problemes de la política catalana és que es pot dir una cosa i fer la contrària. En qualsevol país normal, si un es lamenta que et puguin intervenir i a la vegada ets coautor de la norma que et puguin intervenir t’acaben traient els colors. Aquí no. Malgrat això, crec que cada cop s’aguanta més el sobiranisme discursiu fet a Catalunya, i la submissió a altres interessos que es produeix tan bon punt trepitgen la capital de l’Estat. Així que ara, si volem demanar fermesa davant Madrid, a qui haurà de convèncer Artur Mas és al mateix Duran. Com diu Josep Ramoneda CiU ja no viu en l’ambigüitat, ara està en la més absoluta de les contradiccions.

Prendre consciència de l’estat real de gent, de l’Estat del benestar, del que està passant al país

Només cal trepitjar la sanitat pública, parlar amb els treballadors socials, o trepitjar qualsevol escola pública del país per adonar-se’n del que està passant.

Desembre 2011. Del total de persones aturades a Catalunya (614.244) un 26.9% no reben cap prestació 164.956 persones.

Taxa atur juvenil (16-24 anys) IV trimestre 2011 47.93%

Atur llarga durada 35%

Un 20% de la població catalana està en risc de pobresa. 1 de cada 5 catalans.

Es trenca tendència històrica. La població amb major risc ja no són els més grans sinó els de menys edat. 29.8% en el cas de dones menors de 16 anys.

Els indicadors de distribució personal de la renda (índex gini i 80/20) confirmen que s’obre una escletxa entre els assalariats de Catalunya en la que es redueix el tram mitjà i s’incrementen les famílies que guanyen més i aquelles que guanyen menys.

President. Estem en una situació límit. Nosaltres li hem dit si a parlar del pacte fiscal. Però es clar, no sabem quan? Per contra, vostès no han respost a cap de les propostes que els hem fet. Silenci a a anar a Brusel·les a dir que és no es pot aplicar aquest ajust. No a plantejar un repartiment del dèficit diferent. No a un gran acord social per una sortida solidària de la crisi. No a entendre que han d’haver partides intocables. No a un pacte de rendes.

2. Quin model ens proposen

Vostès diuen que aquest escenari és el que és perquè no hi ha més diners. Que no hi ha un altra alternativa. I aquí és on discrepo radicalment. Hi ha alternatives: la política d’ingressos. Però si vostès ni tan sols les exploren és perquè aspiren a impulsar un model.

I el més greu és que el van imposant per la via dels fets, sense que sigui possible un debat on puguem optar.

L’esquema és simple, i ja existeix a altres latituds. Per una banda passen de l’Estat del Benestar a l’Estat de la beneficència. I per altra banda acaben amb la universalitat per l’accés a determinats drets bàsics.

Vostès diuen que aquestes són dèries nostres. Que som mal pensats. Però li puc posar tants exemples.

2.a. Estat de la beneficiència

És el que vostès estan fent amb la RMI. Segons dades de la Sindica de Barcelona s’han concedit 3 expedients.

De l’operació de l’agost s’ha expulsat del programa 4.521 expedients, un 15% del total. Únicament un 9,6% d’aquest 15%, és a dir un ridícul 1’4%, són identificades com a persones que no apliquen la prestació a la finalitat que correspon.

En el moment més dur de la crisi aproven el silenci administratiu negatiu, una modificació legal que els ha servit per estalviar-se uns calerons encara que sigui posant al límit a milers de famílies.

I aquí hi ha casos com el de la Júlia, de Sant Joan Despí. Que després de sortir d’un tractament pels maltractament rebuts se l’ha exclòs perquè sa mare l’ajudava. O la Maria del barri de Fondo, de 60’ anys, que com porta més de cinc anys ja no pot accedir al programa.

I la realitat és que malgrat que el Sindic de Greuges els ha tret els colors denunciant la vulneració de la llei. Malgrat que el Consell de Garanties els ha traslladat que la limitació pressupostària estava contravenint l’estatut, l’article 24 de l’EAC estableix el dret a rebre ajudes sinó es disposa d’altres mitjans de subsidència, vulneren l’EAC, vostès mantenen unes polítiques i un conseller –en Mena- que no coneix, que no escolta, i que ha estigmatitzat la pobresa en diferents ocasions.

Però vostès preveuen que els beneficiaris a 31 de desembre de 2010: 30.284. Beneficiaris a 31 de desembre de 2011: 24.765. Beneficiaris a 31 de desembre de 2012 (objectiu): 18.000. Tot per estalviar-se 50 milions d’euros.

I mentrestant, els ajuntaments amb sensibilitat social multipliquen els plans d’urgència social. Les entitats intenten cobrir tot allò que poden. I vostès ens surten amb allò que Govern restringeix l’accés a la PIRMI perquè incrementa la partida de polítiques actives d’ocupació, i insisteix en que aquest és el camí per persones amb perfil laboral, però els cursos no es mengen, ni existeixen programes públics d’ocupació que incloguin prestació econòmica i estiguin suficientment dotats a nivell pressupostari per constituir una alternativa universal.

I amb aquestes polítiques, de debò pensen que això és tenir com a prioritat la cohesió social.

Estat de beneficència és el que han fet amb habitatge. la meitat dels 21 desnonaments que es produeixen a Catalunya són per impagament de lloguer. I en el 2011, hem reduït en un terç el nombre de famílies que reben un ajut (de 30.000 a 21.000). Disminuïm l’aportació e els habitatges d’inclusió a la meitat.

Un model assistencial és el que passa amb els treballadors amb discapacitat. Els Centre Especials de Treball, malgrat el seus compromisos amb el PP i les mocions aprovades, com que només cobreixen el 50% del SMI, hauran de tancar molts d’ells.

Per mi estat de la beneficència és que a una residència de gent gran, prop de Caldes de Malavella, posin a dormir als avis a les 6h de la tarda, per que no hi ha suficient personal per que tots ho puguin fer més tard. L’acord de flexibilització de ratis del personal d’atenció de centres de dia i residencials de persones amb discapacitat està provocant nous acomiadaments, pèrdua de qualitat assistencial i incompleix amb el procediments de revisió de la Cartera de Serveis Socials.

Estat de la caritat és no entendre que la moratòria de la Llei d’Autonomia Personal suposa menys lloc de treball, menys cohesió social, i que totes mancances de l’estat del benestar es carregui sobre les esquenes de les dones.

Suposo que saben que la crisi ha fet créixer el risc de pobresa de la població infantil. En 5 anys gairebé hem triplicat el nombre de nens/es que viuen en llars on no treballa ningú. Un 11.2 dels nens i nenes viuen en llars on no treballa ningú.

Doncs bé, per mi estat de la beneficiència, i una política moralment reprovable, és que en aquest context les beques menjador s’hagi reduït de forma dràstica. Mentre hi ha escoles que detecten que hi ha famílies que no poden garantir els tres àpats, les beques menjador passen a tenir un cost el 2010 de 34 milions d’euros a gastar-se el passat 2011, 22,7 milions.

Vostès parlen de la importància del mèrit. I de la cultura de l’esforç. Però ignoren, o pretenen ignorar coses ben bàsiques, que explicava Xavier Martínez Celorrio, Sociòleg. En un estudi recent: “el factor pobresa és el que més influeix a l’hora d’assolir una formació postobligatòria. És a dir, si neixes en una llar pobra, tens 14 vegades menys probabilitats d’assolir una titulació postsecundària que si neixes en una llar que no ho és”.

Una persona no és pobre perquè vol, no és una condició personal i subjectiva, és fruit de les desigualtats de la nostra societat, i és des de les administracions on s’ha de lluitar, el que vostès retallen no ho pot compensar la caritat.

Doncs bé, la seva polítca, de debilitament del sector públic acaba representant que un segment de la població cada cop més important ho tingui molt difícil per sortir-se’n.

2.b. La fi de l’accés universal a determinats drets

La segona part del seu autèntic programa de govern es situa en la mercantitlització en l’accés als drets. Aquest és la segona part del seu esquema. Se’ns garantiran uns mínims molts mínims, i a partir d’aquí que cadascú s’ho pagui.

En aquest model s’hi sumen un biaix ideològic i un model de negoci. El biaix ideològic és aquell que els fa pensar que sempre la gestió privada és més eficaç que la pública. És mentida, especialment en un terreny com la salut, però vostès d’això fan dogma. El model de negoci, és la seva aposta per un sector privat que fa negoci de l’accés a drets bàsics. I això també els hi pesa.

I on millor expressen això és en el terreny de la salut, on han fet el seu particular camp de proves.

Què volen fer amb l’ICS. Quin sentit té fragmentar l’ICS amb 22 empreses quan la tendència general és a unificar empreses i organismes? I no ens diguin que és per fer més àgil i descentralitzada la gestió perquè ara ja és possible millorar l’autonomia dels centres.

Sap que ens sembla: que volen posar els centres de l’ICS al mateix nivell que els concertats, que volen afavorir la introducció, per una via o altra, de l’ànim de lucre en la gestió sanitària, multiplicar subcontractacions i fragmentacions, crear noves oportunitats de negoci...

Tothom sap que la sanitat pública està molt cobejada per poderosíssims interessos econòmics.

La societat catalana vol aquest model de benestar? Nosaltres creiem que no, perquè és més injust, ineficient i s’ha demostrat més car (el sistema d’assegurança sanitària d’Holanda és més car que el sistema nacional de salut anglès, nòrdic o espanyol).

Si les prestacions socials o sanitàries s’individualitzen: ja m’ho pago jo si en tinc necessitat, però no tinc perquè pagar, a través dels impostos, serveis que ara no consumeixo com la universitat o les operacions quirúrgiques... Si s’imposa aquesta cultura, la de tancar la porta al darrere, als que no s’ho poden pagar o a les noves generacions, aleshores es trenca la solidaritat bàsica sobre la que es basa l’Estat de benestar.

Només des d’aquesta lògica puc explicar que relativitzin dades tant alarmant com que les llistes d’espera s’hagin incrementat un 42%, que a Bellvitge s’hagi passat de tres a vuit mesos en determinades operacions oncològiques.

La demanda d’operacions de cataractes a l’Institut Oftalmògic (privat) ha crescut un 30% per les llistes d’espera i que segons El Periódico (14/02/12) publicava el següent : observant les circumstàncies econòmiques i personals dels seus nous malalts de cataractes, nou cirurgians de l’esmentat institut i encapçalats pel seu director que cada any viatjaven a diversos països africans per operar gratuïtament malalts de la vista , ha decidit traslladar a Barcelona la seva acció solidària i han obert una línia quirúrgica de baix cost que és possible pagar a terminis.

Els professionals de la sanitat ens expliquen escenes dantesques per la combinació de l’epidèmia de grip i les retallades, a les urgències, amb bòxers saturats, amb gent als passadissos, amb esperes interminables.

I vostès ens diuen que no hem tocat el moll de l’ós.

I el més greu, la degradació de drets universals afecta a aspectes tan rellevant pel futur d’un país com l’educació.

En matèria educativa, s’està afectant al principal ascensor social del que disposa el país. L’educació. I ho estan fent en totes i cadascuna de les etapes d’aquesta.

Per començar en les escoles bressol. ESCOLES

La reducció de les subvencions a les escoles bressol fa pujar les quotes mensuals que paguen les famílies. La partida per a les escoles bressol públiques serà de 48,6 milions d’euros, un 20% menys que el 2011. Aquest estiu ja van retallar la subvenció de 1.800 euros per nen a 1.600 euros.

Però després això continua a l’escola. Sap que escrivien els treballadors de l’escola pública on va el meu fill, per explicar els motius pels quals es sumaven a la vaga?

Aquest curs les escoles públiques han escolaritzat 21.000 alumnes més que el curs passat amb 1.000 professors menys. Aquestes reduccions suposen menys atenció a l’alumnat amb més dificultats, i nous obstacles per l’organització pedagògica de les aules.

Fer retallades en les escoles públiques vol dir:

• Que tots els centres públics que mantenen el mateix nombre d’alumnes, disposen de menys professorat per atendre’ls.

• Augment del nombre d’alumnes per aula. La llei estableix un màxim de 25 alumnes per grup de primària i de 30 alumnes a la secundària.Límits que es superen.

• Substitucions del professorat i del personal d’administració i serveis (PAS) lentes o inexistents

• Pressupostos de funcionament dels centres retallats un 25% de mitjana pel que fa a la dotació anual. En tres anys s’acumula una pèrdua d’un 45% pel que fa al poder adquisitiu.

• Disminució del sou del professorat. Retallada d’un 5 %, augment de l’IRPF i propostes de noves mesures de reducció.

• Manteniment del centre per part de l’administració lent. S’acumulen les reparacions, provocant un deteriorament important de les instal•lacions.

• Eliminació de la sisena hora. El Pacte Nacional d'Educació va establir una augment del 30% dels concerts educatius a les escoles privades i l'aplicació de la sisena hora als centres públics. Ara la treuen per reduir les plantilles a l'escola pública, i la mantenen a l’ensenyament concertat com a font extra de finançament i discriminació.

• Restriccions i endarreriment de les beques de l’alumnat.

El Govern presenta les retallades com a inevitables, les justifica per la crisi i les aplica amb criteris de rendibilitat econòmica i de competitivitat per sobre de qualsevol consideració social o de solidaritat.

I Vostè creu que això no hipoteca a un país. No és aquesta una extraordinària hipoteca social, afectant a tot una generació.

I continua amb universitat

Mentre que 14 dels 16 landers han decidit eliminar les taxes d’entrada i establir una entrada a la universitat pràcticament gratuïta per tal de garantir la igualtat d’oportunitats en temps de crisi.

A Catalunya s’incrementa un 7.6% les matrícules al curs 2011-2012 i s'anuncien noves pujades pel curs 2012.2013, les beques baixen, per 4 anys que duren els graus, estudiar costa vora els 6.000 euros! Fent molt més difícil que els fills de les classes populars puguin anar a la universitat.

I mentre les matrícules pugen, milers de professors són acomiadats (més de 700 aquest curs segons dades de la PUDUP-Plataforma Unitària Defensa Universitat Pública) fent retrocedir la universitat més de vint anys enrere.

Tot aquest disseny no només afecta a les partides sinó a l’enseyament com un espai de construcció democràtica. Són capaços de fer el que ningú s’ha atrevit a fer mai. I de la mateixa manera que es carreguen les subvencions a les ampes, associacions d’alumnes i sindicats d’estudiants, s’atreveixen a fer en altres camps el que ningú havia fet fins ara: arribant a modificar l'elecció dels membres del Tribunal del programa Serra Hunter (contractació personal docent) incorporant a 2 membres del govern, es carreguen l’autonomia universitària i generen clientelisme polític, dèficit control democràtic.

Aquesta fi en la universalitat de determinats drets, es reprodueix en coses tan bàsiques com l’accés als transports, o la falta d’inversió en seguretat, per després acabar justificant la privatització de la mateixa o justificant l’existència de realitat com el sometent a les zones rurals.

És d’aquesta filosofia que se’n deriva aquesta lògica en la que és possible fer més amb menys. Deixant molt ens mans del sector privat. I és d’aquesta manera de governar que se’n deriva el fort debilitament del sector públic.

No els cal la funció pública

Vostès saben que CATALUNYA TÉ MENYS EMPLEATS EN EL SECTOR PÚBLIC EN RELACIÓ A ESPANYA I ALTRES PAÏSOS EUROPEUS. L’any 2008, darrera data amb xifres comparables, Catalunya tenia el 10,0% dels ocupats en el sector públic i Espanya el 14,6%, mentre que a Alemanya aquest percentatge és del 14,1%, al Regne Unit del 20,2%, a Holanda del 27,5% i a França del 29,0%.

De les places de la Generalitat pel 2011, la majoria corresponen a Educació i Sanitat. Les places de personal docent no universitari (71.650), del Personal professional sanitari de l’ICS (41.500) i del personal de salut de consorcis dependents de la Generalitat (20.485), suposen en conjunt un 57,8% del total dels empleats públics de la Generalitat de Catalunya

Amb aquestes xifres, s’explica el diferencial negatiu existent pel que fa al desenvolupament del nostre estat del benestar.

Però en el que portem de mandat, amb missatges directes i indirectes, i amb una reducció dràstica dels salaris, han fet de molts dels empleats públics, un subaltern treballador pobre, mite ocupació fixe al sector públic, quan la temporalitat és pitjor que en el sector privat.

Es degraden els sous de la funció pública. I el seu prestigi. Però d’aquesta manera es degrada la prestació de serveis bàsics.

2.c Externalització de responsabilitats

La tercera característica del model és l’externalització de responsabilitat. I això especialment sagnant amb el cas dels Ajuntaments. Així, com vostès no compleixen amb el mon local, li encarreguen a les diputacions que facin allò que vostès no fan amb el món local.

2.d. I la última característica. La pèrdua de drets. La falta de llibertat.

Aquest disseny, li afegeixen un altre component. La retallada de drets. I aquí vostè fan de parella de fet amb el PP. Ho han fet amb la reforma laboral, amb una reforma que envaeix competències i vulnera drets. Però el seu objectiu ha estat aprovat una reforma que permet abaratir sous, acomiadament i es carrega el marc de relacions laborals. Fent que el marc de relacions laborals sigui de depreciació salarial i d’un major conflicte social.

I aquí sempre coincideixen amb el PP. On practiquen una coalició de governs que no escolten, que no responen al parlament, que ignoren la vaga 29m, que aturen ilp 6ª hora, que es comuniquen per diaris estrangers... una coalició que va començar retallant l'estat social, ha seguit retallant l'estat democràtic i que ara amenaça en afectar a l’estat de dret (reforma laboral anticonstitucional, o atrevint-se a parlar de limitar el dret de reunió, ...).

3. Per fer tot això han tingut una justificació i una excusa.

La justificació. Havia de servir per sortir de la crisi.

Aquestes polítiques ens havien de permetre sortir de la crisi. Estabilitzar les finances. Calmar als mercats. Que no hi havia un altre camí. Que per molt dolorós que sembles tenia un sentit.

L’únic problema que té el seu argumentari és que s’ha acabat topant amb la realitat. Ni estabilitza les finances. Ni calma als mercats. I encara ens endinsa més en la crisi. Aquest és el balanç de les seves polítiques econòmiques

No estabilitza les finances

Vostès ho van fiar tot a una austeritat mal entesa, sense adonar-se’n que d’aquesta manera han entrat en una espiral, però no de progrés sinó de fracàs. Així, malgrat que les retallades han estat extraordinàries, la contenció del dèficit és ridícula. I tot per la senzilla raó que per cada euro retallat, per exemple en la funció pública, es deixen d’ingressar 0’6 euros. Per cada euro retallat en salut, educació o serveis socials, s’afecta als drets de les persones l’economia se’n resenteix i les finances de la Generalitat també.

No calmen als mercats

Els mercats els hi diuen que els castiguen perquè no retallen prou, i a la vegada els castiguen perquè com retallen massa fan que l’economia es contrau en excés i hi ha massa conflicte social.

Després de cada sacrifici, en forma de dret social, o dret laboral, o de disminució del sector públic, que fins i tot afecta a drets democràtics, com quan es va modificar la constitució, després de cada sacrifici, els continuen demanen més reformes, és a dir, més patiment.

Vostès es reclamen patriotes. I el PP també. Però són patriotes fins que obre la borsa. Quan els mercats parlen el patriotisme de PP i CiU desapareix. Amb una política sucursalista que obeeix mansament qualsevol ordre que ve de fora, sigui Madrid, Berlin o Brusel•les. es dificil distingir quins dels dos governs s'agenolla més ràpid davant mercats. I ni així calmen als mercats.

Ens enfonsen més en la crisi

I el mes greu és que aquesta política ens enfonsa més en la crisi.

L’endeutament en situacions de crisi només s’acaba raonablement per la via del creixement, fent que el rati deute/PIB sigui més petit mitjançant el creixement del denominador, mai per la via del desendeutament absolut mitjançant contractació de la despesa i deflació.

La realitat és que aquesta austeritat compulsiva, costi el que costi, passi el que passi, per damunt de qui sigui, ens du a un escenari de recessió. Què més necessiten per adonar-se’n que cada retallada empitjora els comptes públics degut al doble efecte de la caiguda de la recaptació i al increment de la despesa per atur.

Anton Costas, que no passar precisament un roig perillós, recordava que tota política econòmica ha de tenir tres objectius. El primer és créixer, crear ocupació i pagar els deutes. Segon; ser equitativa en l’esforç. I tercer; no trencar res que després sigui difícil de reconstruir pensant amb l’estat del benestar. El problema és que estan trencant masses coses. Que la seva sortida de la crisi no és gens equitativa. Però es que a més ens està enfonsant més en la crisi.

L’excusa: es que Europa els mana.

I s’escuden en la pressió la pressió dels mercats financers, en les imposicions del Banc central europeu i del Fons Monetari Internacional i sobretot en les polítiques que provenen del Consell de Ministres de la Unió i de la Comissió europea -o més exactament, del eix franco-alemany-, que s’ha traduït en el pacte d’estabilitat.

Però es que nosaltres formem part d’Europa. I lamentablement els partits als que vostès pertanyen, CDC, UDC, el PP, i en moltes ocasions el PSE, han donat suport. La qüestió és estem a favor o en contra d’aquestes polítiques europees que s’invoquen com si fossin un mandat diví, davant el que no es pot fer res ?

El seu cop d’austeritat no resol els problemes, i en canvi crea de nous. I en contra el que es pretenia ni redueix substancialment el dèficit ni el deute públic. El consens europeu, el de l’austeritat per se, independentment del context, de l’escenari, és el d’una austeritat suïcida. Una austeritat destructiva.

I la qüestió és saber fins quan. Sé que aquí es barregen elements ideològics, la doctrina que s’imparteix a diferents escoles de negoci. I els interessos de molt pocs, que continuen estan en joc. Però s’estan trencant masses coses i és hora que comencin a recular.

La conseqüència; un país hipotecat

Una hipoteca insalvable per la gent jove. D’una generació sencera que es queda sense futur.Que si vol fer alguna cosa la proposta que els fa es que acabi emigrant. ELS JOVES I LA SEVA TAXA DE DESPOCUPACIÓ DE QUASI EL 50 % QUE PROVOCA UN FORT ÈXODE DE CAPACITATS CAP A L’EXTERIOR I EMPOBREIX EL NOSTRE TEIXIT SOXIOECONÒMIC I CULTURAL. Són aquestes polítiques les que TRASLLADEN UN GRAN LLOSA SOBRE LES GENERACIONS FUTURES. NO ÉS EL DEUTE ÉS LA MANCA DE PERSPECTIVES I DE VIDA EL QUE LLASTARÀ LA GENERACIÓ FUTURA.

Una hipoteca per tots els nens i nenes que s’escolaritzen amb menys recursos.

Hipoteques per tots aquells que cauen malalts.

I per molt que diguin. Ho saben prou bé que no tothom paga per igual. Saben vostès que la venda dels turismes més populars ha baixat en un 18% l’any 2011, les vendes de cotxes de luxe han crescut un 83%? Són capaços de dir-me en la resposta que aquesta és una xifra anecdòtica, però no ho és. I no ho és perquè les rendes empresarials superen per primera vegada a la història a les rendes salarials, evidenciant una constant depauperació de les condicions de vida de tota aquella gent que viu del seu salari, si és que li arriba.

I vostès que ens proposen? Contenció salarial, contrareforma laboral, més retallades, i més conflicte social? Potser és l’hora de començar a girar.

4. Alternativa

Pel que està passant. Per on estem. Crec que podem dir amb autoritat.

Mirem que passa al nostre voltant...

La qüestió és si vostès ens continuen proposant retallar en un escenari de recessió. Què no han vist que ha passat amb Grècia, que va aplicar fil per randa la doctrina de l’austeritat destructiva, i va caure en una espiral de major destrucció de l’ocupació, acceptant una política suïcida que està destrossant les entranyes de tot un país. Després de cada ajust, l’economia més enfonsada.

O podem veure que han fet altres. Per exemple Islàndia. Van salvar a la gent, i no als bancs. És cert, és petit. I allà no governa un partit d’ordre com CiU, el seu ministre d’economia és del Moviment d’Esquerra Verda. Però allà van decidir salvar a la gent, no els bancs. I ara ja estan creixent.

Provin d’escoltar una mica més la gent.

El passat 29 de març molta gent, molta va sortir als carrers de tot Catalunya. No només es van mobilitzar contra la reforma laboral. Es van mobilitzar contra les retallades. Contra aquesta proposta que només carrega en determinats sectors i que només dibuixa un horitzó; patiment, patiment i patiment.

Aquella mateixa tarda va sortir el portaveu i per primer cop va dir que entenia el malestar. Però si l’entenen de debò, i no des de la condescendència, haurien d’escoltar, actuar en conseqüència. I això vol dir abandonar l’actitud d’arrogància que culpa a tot de tots els mals als altres i no escolta cap proposta.

Si diuen que entenen el malestar de la gent també s’han d’escoltar les seves propostes. Moltes d’entitats, associacions, i algunes nostres.

El passat 3 d’octubre, en aquest mateix ple es celebrà un ple amb entitats que commemorava el Dia del Dia internacional de la Gent Gran que presidia el Conseller Cleries. En una de les ponències es va exposar , alt i clar , que s’han d’aturar les polítiques de retallades en sanitat, serveis socials i educació, i proposaven que les administracions públiques facin polítiques per incrementar els ingressos, no només ajustos, per equiparar-nos en nivell impositiu a la mitjana dels països avançats de la Unió europea.

Un canvi d’actitud i de to. Redistribuir abans que retallar. Entendre, i no només des de la retòrica, que no hi ha projecte nacional sense cohesió social.

4.1. Canvi d’actitud i de to

Li he demanat en la primera intervenció si estava disposat a anar a dir-li al Govern de l’Estat i a Brussel·les que en plena recessió no es poden mantenir aquests objectius de dèficit. Que el principal problema no és el dèficit, conseqüència de la crisi, sinó l’atur.

Proposem que en coherència amb les interessos de Catalunya, aquest parlament, i les diverses forces polítiques que en formem part, ens pronunciem clarament per un canvi radical en les polítiques econòmiques, socials i financeres de l’actual majoria que dirigeix la Unió europea.

Que expressem el nostre desacord amb l’actual política econòmica i financera, en especial a l’euro-zona i contra les imposicions d’objectius inassolibles en matèria de dèficit públic i de endeutament, i a favor d’unes polítiques més raonables i més justes de veritable solidaritat i integració social i econòmica en l’àmbit de la Unió amb polítiques socials i fiscals coordinades.

Que diguem que estem a favor de l’emissions de euro-bons que parin els peus a l’especulació contra el deute d’Espanya i d’altres països del sud d’Europa.

Que volem una reforma del Tractat de funcionament de la Unió europea que retorni plenes competències en matèria de política monetària, fiscal i financera a les autoritats electes i sota el control i aprovació, en últim terme, del Parlament europeu.

En definitiva que aquest ple serveixi perquè ens impliquem, en aconseguir el canvi d’orientació d’aquells aspectes de les actuals polítiques econòmiques i monetàries de la U.E. que ens afecten i que no ens agraden.

I no ens digui que és impossible. O es que el concert econòmic és més fàcil?

Anem a Madrid a dir que no estem d’acord amb els objectius de dèficit, i que també ens oposem a un repartiment tant arbitrari. Només que el repartiment es fes en funció d’un criteri objectiu, la despesa de cadascuna de les administracions, aquests percentatges es doblarien.

Europa ha estat capaç de plantejar un pla de rescat financer, i ha injectat liquiditat que ha Salvat als bancs europeus amb un bilió d’euros. Doncs bé li demanem que sigui el President de la gent. Plantis davant de Madrid i d’Europa perquè hi hagi un pla de rescat de la gent, un Pla de rescat de l’Estat de benestar.

4.2. Redistribuir abans que retallar

Segon element. Li proposem que en l’estret marge que tenim iniciï, mentre no arriba el pacte fiscal, un pacte de social i de rendes a Catalunya.

Si vostè diu “amb retallades no en tenim prou “actuï en conseqüència”.

I per això li diem. Volem un pacte social que faci front a la crisi, redistribuint l’esforç fiscal i l’impacte de l’ajust pressupostatri.

Apropem-nos a Europa, però en la seva estructura fiscal, productiva i de recursos. Una pressió fiscal europea, que permeti un nivell de despesa pública similar a l’europea, més sostenible social i ambientalment.

Així, el pacte fiscal el podríem començar a fer per allà on podem. Un pacte fiscal entre rendes.

Li he demanat abans i encara no han donat resposta.

- Un pacte social per una sortida solidària a la crisi. Convocar una taula de diàleg als agents socials (empresaris, sindicats, forces polítiques, tercer sector social...) per acordar un pacte solidari per sortir de la crisi que inclogui les mesures fiscals, les prioritats de l’ajustament pressupostari i de dinamització de l’economia, combatre la pobresa com a gran prioritat.

En aquest marc constituir taules sectorials, per exemple, de la sanitat per acordat les mesures de racionalització de la despesa sanitària i de millora de la gestió de la sanitat pública.

- Un pacte fiscal de rendes. Una política fiscal per garantir la sostenibilitat dels comptes públics:

Si tantes dificultats tenen per finançar l’educació i la sanitat, posposin la tercera fase de l’aplicació de les reduccions de successions. Primer, eliminin la reforma que acaben de fer, però després posposin-la, que l’apliquin el 2014, quan es recuperin els ingressos de la Generalitat. Amb això permetrien que el 80 per cent de les herències deixessin de tributar per impost de successions, però, en canvi, no s’aplicaria la reforma fins que es recuperessin els ingressos de la Generalitat. Això recuperaria un impost per un valor de 600 milions d’euros.

Nous Impostos

Fiscalitat ambiental. No només per recaptar, sinó també per un canvi de model productiu.

Impost sobre l’energia nuclear, aplicant un tipus impositiu com el que tenen a Castilla - La Mancha; hi ha una recaptació potencial de 40 milions d’euros anuals.

O també proposem aplicar una gravamen, sobre protecció civil, de 30 milions d’euros.

O aplicar un impost sobre les emissions difuses de CO2, de diòxid de nitrogen o d’òxid de sofre, com han fet Andalusia, l’Aragó, Múrcia.

Impost sobre les transaccions bancàries. Això també existeix a altres comunitats autònomes. Sobre els dipòsits de les oficines; i a més és una figura que no restringeix el crèdit. És a dir, si augmenten els dipòsits que tenen les entitats, augmenta la recaptació, però si es dóna crèdit és una bonificació, per tant. És un impost que està funcionant i podria superar els 100 milions d’euros en ingressos.

I també podem parlar de la lluita contra el frau fiscal. De fet, el frau a Catalunya s’estima en més del 5,5 per cent del PIB, i entenem que hi pot haver un pla seriós contra el frau fiscal que podria comportar uns ingressos addicionals de prop de 200 milions d’euros. I això és el que ens diuen tots els experts i els tècnics.

Fins a 10 diferents estudis i avaluacions d’institucions nacionals i internacionals situen el frau fiscal i l’economia submergida en Espanya entre el 23% i 25% del PIB, estudis que extrapolats a Catalunya situarien la seva taxa d’economia submergida en un 22,3%, mentre que, entre els 15 primers països de la UE, aquesta xifra oscil•la entre el 10 i el 12%.

Això significa que cada any una quarta part de la riquesa generada (PIB) no paga els tributs que li corresponen, i les arques de l’Estat deixen d’ingressar 90.000 milions d’euros; 16.000 milions correspondrien al que s’ha deixat d’ingressar a Catalunya.

Dit d'altra manera, cada any 2.122€ de cada català van al frau fiscal, i no tornen.

• Recursos que provinguin de l’economia especulativa i de qui més té

Agafant com a model els països més avançats, aquesta política ens permetria reactivar l’economia creant ocupació en el sector públic, de forma que s’incrementi i millori la prestació de serveis tant en sectors claus pel futur econòmic del país com l’educació i la formació, com en sectors directament vinculats amb el benestar de les persones (sanitat, serveis socials,...).

Impulsant un canvi del model productiu: pla de l’energia, pla per l’economia verda, mantenir despesa en R+D+i. Una inversió que ens permeti invertir en infraestructures que ens facin més independent del petroli, i que per tant apostin per la mobilitat ferroviària.

Tot això ho hagués pogut fer el govern en aquest any i mig i no ho ha fet.

Podria haver triat l’escenari de la concertació social. I vostès lamentablement han optat pel del conflicte.

15 mesos després que vostès governin s’evidencia una cosa. Les seves polítiques suposen molt patiment. Però es que a més, no ens duen enlloc.

Per això espero que aquest cop, el bany de realitat, l’exigència de la gent, i un cert exercici de modèstia els faci escoltar una mica més. Les nostres són propostes algunes de llarg abast, i altres materialitzables de forma immediata. I ja no ens val que en el futur plantejaran el pacte fiscal que ho resoldrà tot. Ni ho resoldrà tot, ni podem esperar més a que s’aclareixin si prima l’interès de país o la coincidència ideològica amb les retallades de Mariano Rajoy.

Tenen l’oportunitat de solemnitzar un canvi de rumb. Un canvi de les polítiques i de les maneres de fer-ho.

Però si no ho fa. Si el seu camí és un camí de no retorn, no és reformar, és deformar, si les decisions que es prenen posen en qüestió el model català, està obligat a consultar aquest canvi de model. No demanem que comparteixi amb nosaltres el model social, però sí que li exigim que respecti un mínim sentit democràtic. Vostès no portaven al programa el que estan fent, ni ho va dir al debat d'investidura. si tant convençut està del camí, que tingui l'aval dels ciutadans. si és raonable preguntar pel pacte fiscal és just que preguntin si volem un nou pacte social.

Intervenció per explicar els motius pels quals vam demanar un ple extraordinari sobre les retallades del Govern:

1. Saben per què vam demanar aquest debat monogràfic? 
 

- Les retallades estan esdevenint estructurals i no només conjunturals, afectant greument al model de benestar i la cohesió social.

- Les retallades són injustes, però a més són inútils. lluny de reactivar l’economia, el que fan es enfonsar-nos més al pou

-Vam demanar el debat perquè entenguin que parlar del país, de la nació, és parlar de la seva gent.

- Vam demanar el debat perquè li posin rostre i entenguin que significa que representa que les llistes d’espera hagin augmentat un 42%.

- Ha de servir perquè entenguin que no es pot fer mes amb menys, quan el curs que comença amb 21.000 alumnes més i amb 1.000 professors menys a l’escola pública.

Vam demanar el debat perquè li posin rostre a les conseqüències de disminunir els recursos que es destinen a beques menjador quan hi ha famílies que a casa no poden donar tres àpats diaris als fills.

Estem avui perquè s’entengui que quan l’atur està pels núvols, l’atur juvenil supera el 50%, i milers de famílies es queden sense cap tipus de prestació, no es pot retallar la RMI, deixant milers de persones a la intempèrie.

Vam demanar el debat perquè responguin a la gran pregunta. Les retallades, no tenen prou elements com per pensar que deprimeixen l’economia?

- Vam demanar el debat monogràfic perquè cada cop és més la gent que està convençuda que retallar no és el camí. President, no oblidi que la gent que va fer la vaga general, que la gent que va sortir al carrer ho va fer també contra les retallades i no només contra la reforma laboral.

No pot fer com que no ho sent, no pot dir ni creure que no va amb vostè.

La seva obligació és donar respostes, oferir solucions i fixar un horitzó d’esperança per sortir de la crisi.

1er presentin el seu model

2on responguin a la gran pregunta: les retallades ens fan sortir o ens enfonsen més en la crisi.

I un cop dit això els proposem que aprofitin aquest debat per solemnitzar un gir radical en unes polítiques que s’han allunyat de la concertació social, i que només han buscat un marc per un major conflicte social.

1er presentin el seu model

Perquè l’apliquen però no l’expliquen. El Govern està introduint canvis fonamentals en els sistemes de benestar i cal que la societat sàpiga on anem i quin és el seu model.

Un model que es pot intuir escoltant algunes declaracions de Conseller.

Els consellers fan declaracions: Boi Ruíz, “no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic que té cada persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits, que és el que seria l’ecosistema de la persona”, "la salut és un bé privat que depèn d'un mateix, i no de l'Estat", o dient que vol un model d'asseguradores sanitàries com l'holandès.

Després el conseller Mas Collell remata i diu que “els serveis universals no són sostenibles”, o ahir comença a donar consells sobre com s’ha de retallar.

L’Estat del benestar no ha estat el causant de la crisi. Però el seu missatge és clar: l’Estat del benestar no és sostenible.

Els emplacem a que expliquin si la seva proposta és la d’un sistema de benestar que no sigui d’accés universal (amb sistemes d’assegurament per exemple en la sanitat, com Holanda) o de limitació de les prestacions a les rendes més baixes), amb mercantilització o col•laboració públic privat, amb elements de privatització o amb diverses fórmules de copagament (ja hem començat amb l’euro per recepta).

Les barreres d’accés als serveis públics com el copagament, porten a la dualitat, com ja passa amb les escoles i comença a passar amb la sanitat. Però si això és el que ens proposen tinguin la honestedat democràtica d’explicar-ho.

El nostre parer és que no podem permetre uns serveis generals, bàsics i escarransits per la majoria i uns serveis millors pels que s’ho poden pagar: dobles llistes d’espera, serveis complementaris, incorporant l’ànim de lucre.

Nosaltres li diem que no estem d’acord. I creiem que si vostès fan el debat obert i sense trampes, es trobaran que la majoria del país no ho vol.

2on Responguin a la pregunta. Les retallades, ens ajuden a sortir de la crisi, o la seva magnitud ens està enfonsant encara més?

Tenim prou elements com per poder afirmar que quan més es retalla, més s’afecta al consum, i més empreses acaben per tancar, i més atur es genera, i menys recursos tenim, i més pobresa es genera.

Perquè Quin és el problema: la política pròpia del Govern i que ha assumit de forma entusiasta i ara tímidament crítica la política d’estabilitat de Brussel•les i Berlin. Una política irracional, que no funciona, i que és profundament injusta.

Una política que primer l’aplaudien. Que ara la venen com una imposició. Però que és fruit de la voluntat de les seves famílies polítiques. Que els representants de CiU, PP, i sovint alguns socialistes han avalat. Unes polítiques que estan suposant un autèntic suïcidi econòmic.

Vostè parla sovint de les hipoteca. Però només parla d’una. De la hipoteca financera. Però sempre se n’oblida d’altres dues. I sovint se n’oblida de la hipoteca social. Les desigualtats socials acaben sortint cares, menys escoles, menys prestacions, menys habitatges socials, en definitiva menys oportunitats, s’acaba convertint en més policia i més presons. I de la hipoteca ambiental (un país q no ha previst canvi model energètic, canvi climàtic, destrucció del territori...).

3a. Un debat per solemnitzar un canvi de rumb en les seves polítiques

Fins ara, tenien l’opció del pacte, del diàleg i l’acord, però han optat per un altre camí. Imposar. No dialogar i retallar. Han optat per la via d’una major conflictivitat social. Doncs bé, per això cal també aquest debat, perquè escolti, dialogui i pacti.

És hora de governar per la gent. El debat el dona una magnífica oportunitat per solemnitzar el canvi de rumb. Cal que el president de la Generalitat deixi de retallar i digui al Govern de l’Estat i a Brussel•les que ja n’hi ha prou, que s’han de plantar, que en plena recessió no es pot reduir el dèficit del 8% al 5,3% i l’any vinent al 3%.

I no ens digui que plantejar una altra política és impossible perquè la UE ho ha decidit, perquè així també serà impossible plantejar el pacte fiscal o l’Estat propi.

Avui a França pot guanyar una esquerra que amb diferents candidats, Hollande, Melenchon o Eva Joly , està dient això.

Hi ha alternativa. Fins i tot en l’estret marge de la política europea hi ha dos models de gestió de la crisi:

-Un és el que vostès han practicat fins ara; l’austeritat destructiva com a única política: retallar la despesa i incrementar ingressos indirectes;

- L’alternativa és una política equitativa que estimuli l’economia per crear ocupació amb un pacte social per fer front a la crisi; redistribuint l’esforç fiscal i l’impacte de l’ajust pressupostari de forma equitativa.

Si hi ha menys ingressos cal reduir la despesa però han de fer-ho sense posar en risc ni la protecció social ni la recuperació econòmica, reduint els ingressos en allò que ens fa més ineficients energèticament.

Qui creu en el servei públic està disposat a racionalitzar l’administració però no a retallar de forma indiscriminada.

Retallar o redistribuir tant els costos de la crisi com la riquesa? Aquesta és la qüestió. I el problema és que el marge existent el Govern de la Generalitat no l’ha aprofitat, i no per raons econòmiques sinó ideològiques. L’exemple més evident és la supressió de l’impost de successions. No hi ha exemple més clamorós de política classista. Les rebaixes d’impostos a les rendes altes, les retallades a la majoria.

O un altre exemple de classisme, es persegueix als defraudadors de la PIRMI castigant totes les persones que la perceben l’estiu passant bloquejant els pagaments i posant una ombra de sospita sobre aquest programa. I en canvi ni una paraula, ni una iniciativa, ni una proposta per combatre el frau fiscal.

En un context com l’actual ha d’haver-hi canvis. Però els canvis han d’encaminar-se allà on tenim problemes. En el model de producció i de consum, entre altres coses per la propera crisi energètica. Això fa molt temps que ho diem. L’austeritat ha de ser també un principi de la gestió pública. Però no la seva austeritat.

La base són les polítiques social, per això no es poden retallar. Perquè una societat cohesionada surt millor de la crisi. I aquestes polítiques són responsabilitat de l’administració, però també del teixit associatiu.

I la sortida de la crisi la podem definir des de la base de la defensa del bé públic, del comú. I això es pot fer des l’empresa, des del sector públic i des de l’economia social. Però des de la premissa qe cal pacte i redistribució dels esforços, i no el que vostès han fet fins ara.

Per això proposem un seguit de mesures que s’haurien d’acordar en el marc d’un pacte per una sortida solidària a la crisi amb els agents socials:

1- Un pacte social per una sortida solidària a la crisi. Convocar una taula de diàleg als agents socials (empresaris, sindicats, forces polítiques, sector social...) per acordar un pacte solidari per sortir de la crisi que inclogui les mesures fiscals, les prioritats de l’ajustament pressupostari i de dinamització de l’economia, i que tingui el combat contra la pobresa com a gran prioritat.

I aquest marc constitueixi taules sectorials, per exemple, de la sanitat per acordat les mesures de racionalització de la despesa sanitària i de millora de la gestió de la sanitat pública. 
 

2- Cal un pacte fiscal de rendes. Una política fiscal per garantir la sostenibilitat dels comptes públics:

Nou impost de successions, que recuperi l’impost, i que transitòriament recuperi el darrer tram de la reforma que va impulsar el govern d’entesa.

Augment impost patrimoni.

Impost sobre les grans fortunes.

Fiscalitat verda, amb un impost sobre l’energia nuclear.

I sobretot, un Pla contra el frau fiscal.

3- Impulsar un canvi del model productiu: pla de l’energia, pla per l’economia verda, mantenir despesa en R+D+i.

Aquest debat els està donant una magnífica oportunitat per solemnitzar un canvi de rumb. Perquè el seu ajust pressupostari està afectant a la viabilitat del país i de la seva gent.

Naomi Klein diu : “Els qui s’oposen a l’Estat de Benestar mai perden l’oportunitat d’una bona crisi.”

Segur que vostès s’autoubiquen en la categoria d’aquells que diuen que el defensen. Ho veurem en la resposta.

Però si ni tan sols avui, ni amb la que està caient, ni després de l’evidència que només retallar no funciona són capaços d’esmenar ni una mica la plana,

Si vostè ens diu que el seu camí és un camí de no retorn, no és reformar, és deformar. Si les decisions que es prenen posen en qüestió el model català, està obligat a consultar aquest canvi de model.

No li demano que comparteixi amb nosaltres el model social, però sí que li exigim que respecti un mínim sentit democràtic. Vostès no portaven al programa el que estan fent, ni ho va dir al debat d'investidura. Si tant convençut està del camí, que tingui l'aval dels ciutadans. si és raonable preguntar pel pacte fiscal és just que preguntin si volem un nou pacte social.