Us deixo l'article que m'han publicat avui a Público:

Passada la vaga general hem de preguntar què estava en joc el 29m. Una vaga que fa tot just uns dies era vista com l'últim acte de resistència davant el poder absolut de la dreta i del PP. Una vaga que va ser presentada com una moció de confiança als sindicats, i no com el que era, una moció de censura davant la política de retallades i contrareforma. Una vaga que ha hagut de superar la por a que et acabin acomiadant o degradant teves condicions-més encara després de la reforma-, amb un escassíssim acompanyament mediàtic, i en contra dels missatges d'inutilitat de tots els governs-l'europeu, el espanyol o el català. I malgrat tot això, la vaga va tenir un seguiment massiu, amb mobilitzacions multitudinàries, llançant el missatge que la por no ens havia noquejat, un missatge als nostres respectius governs, a Europa i als mercats.
El més positiu de la jornada és que obre un nou escenari. Quan alguns pensaven, tan sols fa una setmana, que tindrien una catifa vermella per entrar fins al fons en el desmantellament dels nostres drets, s'han trobat amb dos actes de resistència. El primer a les urnes d'Astúries i d'Andalusia. El segon als carrers. El 29m, per tant, dibuixa un nou escenari, en el qual la mobilització social adquireix més força. Una mobilització que ha necessitat sumar totes les forces, que ha partit d'una imprescindible convocatòria sindical, però que ha aconseguit convertir-se en una vaga social i ciutadana. Si volem respondre al desafiament que suposa una retallada de drets sense precedents, haurem d'entendre que cal caminar junts, des de diferents expressions socials, sindicals i polítiques, sent aquesta l'única manera de respondre. I que per caminar junts necessitem de nous instruments que ens permetin plantar cara, però no només això, sinó construir propostes, i un discurs que desmunti l'argument de la inevitabilitat de les seves polítiques.
En segon lloc, el nou escenari interpel clarament als governs perquè canviïn les seves polítiques. I per fer-ho el primer que han de fer és entendre que hi ha un país, una societat amb la qual cal interlocutar. Que hi ha propostes que cal valorar. Fins ara les dretes, PP i CiU, han exercit les seves majories sense complexos, i en alguns sense principis. Han retallat drets després d'eliminar impostos, com és el cas de Catalunya, i no han tingut cap rubor en aprovar mesures que havien negat que les poguessin dur a la pràctica. Però després del 29m crec que poden començar a entendre que si continuen governant igual, la resposta serà la d'una mobilització social que no és que hagi articular, sinó que ha demostrat que pot articular.
Segurament entrarem en una espiral en la qual s'intentarà tapar l'èxit de la vaga amb el debat sobre la violència, fent que l'enfocament sigui al voltant de les polítiques d'interior, i no al voltant de les polítiques laborals, socials i econòmiques. Precisament per evitar-ho, crec que és important, molt important, entendre, com escrivia Jordi Armadans, de la Fundació per la Pau, que erròniament se sol creure que la violència, tot i ser poc ètica, és una forma efectiva i útil de plantejar les reivindicacions i defensar uns interessos determinats. En contrast, se sol considerar que la no-violència és poc pràctica i útil. I bé, després dels incidents ocorreguts a Barcelona per la vaga general, un cop més, veiem que això és fals: la violència d'uns pocs ha fet que al carrer i als mitjans de comunicació es parlés més dels incidents que no de la duresa d'una reforma laboral que, en un context de retallades, es porta drets socials bàsics. I és que la violència no és només poc ètica, és inútil i poc efectiva.

Aquesta és la millor notícia del passat divendres:  la carta que ens van enviar treballadores i treballadors de l'escola del meu fill a pares i mares. Si us plau, feu-li una ullada.

Aquest és el text de l'article que m'han publicat al Periódico de Catalunya:

"No exagero cuando digo que estamos en el peor momento y el más trascendental y delicado de los últimos 25 años. Por razones económicas, por la fractura social y también por la degradación democrática e incluso moral. Después de una crisis económica provocada por el exceso de desregulación financiera parece que la solución sólo pasa por debilitar más los servicios públicos, como si el magro estado del bienestar de nuestro país fuera el gran culpable de todo.  

Pero lo que viene es más de lo mismo, sin valorar que el déficit se debe principalmente a la caída de ingresos y que los nuevos recortes solo agravaran esta situación, creando más paro. Los Gobiernos miran para otro lado cuando los inspectores explican que el 73% del fraude fiscal proviene de empresas que ganan mas de 6 millones de euros al año: Por cada euro de recorte en la función pública se deja de recaudar 60 céntimos, pero se opta por ello, y como consecuencia de ello, la crisis es el argumento para hacer que el acceso a la salud, la educación vaya en función de la capacidad económica de cada uno, fiándolo todo a la bondad del mercado.

Y la gran paradoja es que el paro, los más de 5 millones de personas en España que ahora se utilizan como escudo para justificar la reforma laboral, es en realidad el gran olvidado de nuestros gobiernos tan obsesionados en contener el déficit. Incluso hoy EEUU se permite dar lecciones a la vieja Europa de cómo salir de la crisis.  

La última vuelta de tuerca que nos proponen es la contrareforma laboral con el objetivo de conseguir el trueque de trabajadores mas caros por mas baratos y a su vez caminar vertiginosamente a un marco de relaciones laborales que en vez conseguir una mayor implicación del trabajador lo que haya es una absoluta sumisión de éste. De nuevo son indiferentes los datos del detalle contable del PIB, en el que las rentas empresariales superan por primera vez a las salariales en la culminación de un prolongado retroceso de los salarios. Y a pesar que el sentido común, incluido el de aquellos sectores económicos de la economía productiva, aconsejaría una mayor carga sobre los beneficios empresariales que no se reinvierten. La propuesta está hecha a favor de la empresario y la economía corta de miras, abocándonos a un escenario de disminuciones salariales, una mayor contracción del consumo y mayor conflictividad social. 

Es en este contexto que se presenta la convocatoria de una huelga general el 29 de marzo. Una huelga que se convoca contra una reforma laboral injusta, inútil e ineficaz, que en lo que lleva aplicándose a multiplicado los expedientes de extinción de empleo. Una huelga razonada y razonable. Y una huelga que se convoca después de muchos recortes, y cuando la perspectiva es continuar recortando.  

Y mientras la razones sobran para sumarse a la huelga, a su vez, esta es una huelga con escaso acompañamiento mediático, y sobre la que repite de forma insistente un doble argumento. El primero de ellos discute la utilidad de la convocatoria. El segundo de los argumentos, se dice o se insinúa, es el miedo que hoy recorre los centros de trabajo. Miedo e inutilidad son las razones que se utilizan para noquear la indignación y hacer que ésta no germine en oposición a las políticas que están haciendo.  

Pero la mejor manera de responder a dichos argumentos es entender que la huelga es el mejor instrumento para decir que entre la ciudadanía no se va a dar un cheque en blanco a la continuidad de dichas políticas. La huelga, para vencer los miedos y demostrar su utilidad debe poder expresarse de diferentes maneras. Una huelga social de siglo XXI. Una gran movilización donde también sean parte activa los parados, los jubilados, los estudiantes, los precarios, los autónomos. Una huelga social, en que participar sea no ir a trabajar, pero también dejar de consumir, movilizar-se, reducir o evitar desplazamientos, consumir menos electricidad. Una huelga que exprese la dignidad de la gente, a través de la reivindicación de nuestros derechos. Un momento para decir que no estamos ni vencidos ni resignados. Y una huelga para decir no a la reforma laboral y a los recortes, pero también para decir si a la inversión en educación, en salud y a la consiguiente creación de lugares de trabajo para dar asistencia pública y ampliar el estado del bienestar, sí al derecho a la vivienda y por la dación en pago. Una huelga como instrumento para hacer rectificar.  

Se cree que los derechos que hoy tenemos han sido una concesión graciosa que nos otorgaron un tiempo atrás. Hoy nos jugamos si los derechos que consiguieron, madres, padres, abuelos nos los dejamos arrebatar, para nosotros y para las generaciones que vendrán. Estamos decidiendo si lo hacemos sin siquiera rechistar. Y nos jugamos algo más. Si la salida de la crisis  se construirá sobre unos cimientos de una sociedad dualizada o sobre un país basado en valores tan antiguos y tan actuales como la libertad, la igualdad y la fraternidad. Por eso me pregunto, ¿si no es ahora, el 29 de marzo de este 2012, si no es ahora cuando tenemos que ir a una huelga general?"

És prudent continuar defensant que cal retallar en un escenari de recessió? No podríem començar a pensar que el problema de les finances no és la despesa sinó la baixada dràstica dels ingressos?

Cada retallada empitjora els comptes públics, degut al doble efecte de la caiguda de la recaptació i l’increment en la despesa d’atur. Cada lloc de treball reduït al sector públic suposa una pèrdua d’entre 1’15 i 1’30 de llocs de treball perduts i un empitjorament dels comptes públics d’entre el 50% i el 75% de l’estalvi pretès, com explicava en Lluís Torrent en una recent compareixença al Parlament.

Amb l’ajust dur, amb les retallades es fa patir a la gent, al país, i es deprimeix l’economia. I per això cal abandonar l’ortodòxia l’acompanyarem, per anar a Madrid i a Brussel·les a dir: retallar en un escenari de recessió és un pecat. A no ser que vulguem entrar en l’esperit de fracàs de Grècia. Quant més es retalla, més recessió econòmica, i al final menys ingressos i manteniment del dèficit.

Fa un any li vam dir al Govern que el repartiment del dèficit entre Estat i Generalitat era arbitrari, que calia un repartiment que tingués present que la Generalitat s’encarrega de la salut, de l’educació o de les polítiques socials. Si les CCAA tenen una proporció de despesa superior  a la de l’Estat no pot ser que les CCAA no puguin assumir el dèficit que assumeix l’Estat.

Però fins ara, l’obsessió del Govern ha estat presentar-se com el més avantatjat de la classe, el que ajusta més, a costa de molt patiment. I lamentablement, fruit d’aquella obsessió,  quan alguns li vam dir, que anessin vagi a Madrid a dir que el repartiment del dèficit és arbitrari i injust, que ens tindria al seu costat, ni ens va escoltar. Era més important complir amb la irracionalitat dels mercats que amb la gent per la que diu governar.

Ara, malauradament, el Govern d’en Mas, en el debat sobre el dèficit arriben tard i amb el pas canviat. Van ser els primers en pujar al carro de les retallades, i veient els nous anuncis, baixant més el sou dels empleats públics, pretenen ser els últims en baixar del baixi del tren de les retallades.

Ara, més que mai, caldria que el govern es plantés. I no per la minúcia de dues dècimes. Cal que es plantin per dir que el dèficit es reparteixi en funció de la despesa de cada administració. Cal que es plantin per dir que els  ajustos s’han de fer condicionats a dues condicions: que hi hagi un escenari de creixement i en segon lloc que es generi ocupació. En recessió no es pot retallar, perquè deprimeix l’economia, fa patir a la gent, i desestructura a la societat. Necessitem una moratòria en els objectius del dèficit a no ser que el vulguem es que tot  plegat acabi precipitant-se cap a un precipici total.

El proper 29 de març s’ha convocat vaga general contra la reforma laboral de PP i CiU. La vaga general és l’expressió del rebuig envers una reforma laboral que suposa l’atac més greu que han patit els drets dels treballadors i treballadores des de l’arribada de la democràcia al nostre país. La reforma laboral no servirà per crear ocupació ni resoldre el problema principal que té avui l’Estat Espanyol, els gairebé 6 milions d’aturats i aturades, amb taxes d’atur que entre els i les joves arriben fins pràcticament el 50%.

És una reforma laboral que permet acomiadar més barat, que permet abaixar salaris de manera unilateral per part dels empresaris, que perjudica de manera molt greu a les dones ja que permet canviar les condicions de treball de nou de manera unilateral, i és una reforma laboral feta amb enganys i mentides allunyada totalment de les promeses del PP en campanya electoral, tot just fa poc més de 3 mesos. En definitiva és una reforma Patronal. Però aquesta vaga ha de ser també una vaga social. Ha de ser una mobilització social contra les retallades, contra les polítiques d’austeritat, contra els privilegis de la banca, una mobilització contra la resignació i la por que la dreta i els mercats agiten perquè la ciutadania accepti retallades de drets com si en realitat tinguéssim privilegis.

El 29 de març és per tant un dia per reclamar la dignitat de qui està patint més la crisi. Per dir que les propostes que ens fan no ens porten en lloc. Una vaga social on els aturats i aturades també siguin protagonistes, on els jubilats i jubilades que han vist com les seves pensions perden poder adquisitiu fruit de les mesures del govern també hi participin activament. Una vaga amb nous instruments d’activisme social per difondre la vaga on tots aquests col·lectius puguin implicar-se, amb mobilitzacions al carrer, vagues de consum, reduir el consum de llum i aigua, no utilitzar els caixers, on els i les estudiants deixin d’estudiar. Només si ens mobilitzem junts, amb un objectiu concret, aturar la reforma laboral i qüestionar les retalles, podem situar un contrapunt a la bogeria d’actuals de polítiques econòmiques que ens enfonsen encara més en el pou de la crisi. El 29M és el moment de dir prou.

Sorprèn que se sorprenguin. De la imatge que projectem, de l'allau de mobilitzacions, de la tensió als carrers. Podrien passejar-se pels barris i preguntar a la gent que porta mesos esperant que els contestin si tenen dret a la Renda Mínima d'Inserció. Podrien preguntar als mestres què succeeix amb els nens que han deixat d’anar al menjador a les escoles perquè només se’n finança una part; van tots ells ben alimentats a escola? Podrien preguntar què passa a les universitats amb milers d'alumnes i professors que l'any vinent no continuaran i que suposarà que en un sol any la universitat pública retrocedeixi al nivell de fa vàries dècades. Es podrien haver posat malalts aquesta setmana i haver-ho fet en una de les pitjors setmanes d'urgències mai viscudes. Però no, se sorprenen de la imatge que projectem. I ara ens proposen un altre ajust, en un marc de relacions laborals que, sent francs, té dos objectius: d’una banda una legislació que permeti una reducció dràstica dels salaris i, d’altra banda, anar a un marc de relacions laborals sense concertació laboral. És a dir, un desastre per a l'economia productiva que afecta els treballadors, però també aquells sectors empresarials que produeixen i que necessiten un marc de relacions estable i que no estigui fracturat. La crisi té moltes cares i dimensions, però ha demostrat que en el segle XXI un dels eixos principals de confrontació social es dóna entre l’economia productiva i l’economia financera especulativa. En la primera hi trobem treballadors i treballadores de tots els sectors i aturats, autònoms i també bona part de l’empresariat de la indústria i de l’agricultura. Aquells qui pretenen enriquir-se amb un clic, amb un botó del ratolí de l’ordinador, comprant i venent accions i actius financers escombraria vs aquells qui produeixen béns materials i serveis que ens fan prosperar i ampliar el nostre benestar. És una crisi que confronta el 99% de la gent front l’1%. I el que hem d'exigir és que es facin polítiques per a aquesta immensa majoria. Portem una temporada de retallades i s'està demostrant que el sacrifici és inútil. Les retallades contrauen l'economia i, per tant, acaben debilitant els ingressos, per acabar mantenint el consagrat dèficit que tot ho justifica. Ara, els qui predicaven que l'únic camí eren les retallades, com que la realitat pesa com una llosa, van a Madrid perquè sigui flexible amb el dèficit -en Mas-, mentre l'altre li diu que no i, a la vegada, suplica flexibilitat a Europa en contra precisament d'allò que predica. En tot cas, se'ls ha de dir que si no els agrada la primavera que arriba, tenen una solució i és baixar del cavall i començar a fer altres polítiques. Ho explicava fa poc el ministre d'Economia d'Islàndia, del Moviment d'Esquerra Verda: apujant la fiscalitat sobre les rendes de capital i introduint elements de fiscalitat verda. El problema és que al final potser ens trobem davant d'una dreta que no és que no tingui principis, sinó que no té escrúpols.