Sorprèn que se sorprenguin. De la imatge que projectem, de l'allau de mobilitzacions, de la tensió als carrers. Podrien passejar-se pels barris i preguntar a la gent que porta mesos esperant que els contestin si tenen dret a la Renda Mínima d'Inserció. Podrien preguntar als mestres què succeeix amb els nens que han deixat d’anar al menjador a les escoles perquè només se’n finança una part; van tots ells ben alimentats a escola? Podrien preguntar què passa a les universitats amb milers d'alumnes i professors que l'any vinent no continuaran i que suposarà que en un sol any la universitat pública retrocedeixi al nivell de fa vàries dècades. Es podrien haver posat malalts aquesta setmana i haver-ho fet en una de les pitjors setmanes d'urgències mai viscudes. Però no, se sorprenen de la imatge que projectem. I ara ens proposen un altre ajust, en un marc de relacions laborals que, sent francs, té dos objectius: d’una banda una legislació que permeti una reducció dràstica dels salaris i, d’altra banda, anar a un marc de relacions laborals sense concertació laboral. És a dir, un desastre per a l'economia productiva que afecta els treballadors, però també aquells sectors empresarials que produeixen i que necessiten un marc de relacions estable i que no estigui fracturat. La crisi té moltes cares i dimensions, però ha demostrat que en el segle XXI un dels eixos principals de confrontació social es dóna entre l’economia productiva i l’economia financera especulativa. En la primera hi trobem treballadors i treballadores de tots els sectors i aturats, autònoms i també bona part de l’empresariat de la indústria i de l’agricultura. Aquells qui pretenen enriquir-se amb un clic, amb un botó del ratolí de l’ordinador, comprant i venent accions i actius financers escombraria vs aquells qui produeixen béns materials i serveis que ens fan prosperar i ampliar el nostre benestar. És una crisi que confronta el 99% de la gent front l’1%. I el que hem d'exigir és que es facin polítiques per a aquesta immensa majoria. Portem una temporada de retallades i s'està demostrant que el sacrifici és inútil. Les retallades contrauen l'economia i, per tant, acaben debilitant els ingressos, per acabar mantenint el consagrat dèficit que tot ho justifica. Ara, els qui predicaven que l'únic camí eren les retallades, com que la realitat pesa com una llosa, van a Madrid perquè sigui flexible amb el dèficit -en Mas-, mentre l'altre li diu que no i, a la vegada, suplica flexibilitat a Europa en contra precisament d'allò que predica. En tot cas, se'ls ha de dir que si no els agrada la primavera que arriba, tenen una solució i és baixar del cavall i començar a fer altres polítiques. Ho explicava fa poc el ministre d'Economia d'Islàndia, del Moviment d'Esquerra Verda: apujant la fiscalitat sobre les rendes de capital i introduint elements de fiscalitat verda. El problema és que al final potser ens trobem davant d'una dreta que no és que no tingui principis, sinó que no té escrúpols.