Justos per pecadors

L’Estat no paga la disposició addicional tercera compromesa en els pressupostos. I el Govern fde la Generalitat-fa pagar a justos per pecadors, fent-li pagar als empleats públics.

Dues són les preguntes que ens hauríem de fer. Perquè arribem a aquesta situació,i perquè és la funció pública la que paga.

Si això passa no és per un únic motiu. És evident que tot penja d’un fil, però si això és així és perquè en un escenari financer prou complicat el Govern ha renunciat a la política d’ingressos. A això se li suma la manca de previsió, ja que en les emissions de bons de la Generalitat el govern s’hauria d’haver garantit major marge. Així, la irresponsabilitat del Govern central en no pagar el que s’havia compromès –la mateixa irresponsabilitat de la Generalitat amb els ajuntaments quan no transfereix partides compromeses i pressupostades- se li suma una falta de previsió que els de CiU no haurien perdonat a un govern que no fos del seu color.

La segona pregunta és entorn a la motivació del govern dels “millors” a fer que això ho paguin els empleats públics. El Govern aprofita l’avinentesa per fer que la funció pública acabi pagant els plats que ells no han trencat. Sota l’argument “ells s’ho poden permetre perquè tenen una feina garantida” acaben pagant uns empleats que el govern d’en Mas els titlla de privilegiats. Les conseqüències afecten a la seva vida, però a més, acaben afectant el consum dels propers mesos, incrementen la por en tot el sector, i afecta la marxa econòmica d’aquests propers mesos. Si el Govern tingués aquest problema de tresoreria –situació a la que arriba per una absoluta manca de previsió- el que hauria de fer és donar solucions que no afectin ni a la gent ni a l’economia. L’estalvi del 20% de la paga poden ser uns 100 milions d’euros. Si en canvi s’optés per no pagar la quota patronal del IRPF, uns 150 milions d’euros, a qui acabaria afectant és a l’administració incomplidora. Això permetria mantenir una postura de força amb el Ministeri d’Economia. I aquest pagament es podria complimentar tan bon punt l’Estat pagués allò que deu al Govern de la Generalñitat. Però una força nacionalista com CiU s’atreveix amb els empleats públics i no s’atreveix amb l’Estat per una raó molt simple; perquè la crisi és l’excusa, l’escenari perfecte, en aquest cas per aprimar la funció pública. El Govern ens te al costat per defensar els interessos de Catalunya, però no tolerem que aquests interessos siguin l’excusa per no fer pagar a qui no toca. Primer van congelar les pensions, després van baixar el salari als empleats públics, després van aprovar la reforma laboral per generar ocupació abaratint l’acomiadament.Ens van dir que no ens podien permetre el nostre sistema de salud (un dels més barats d’Europa) Després es van queixar dels Mohameds que cobraven la Renda Mínima d’Inserció. Ara tornen a toca el sou dels empleats públics. Demà parlaran dels minitreballs, amb minisalaris, amb vides empetitides.I entrestant, no parlen de redistribuir malgrat que la mateixa OCDE certifica que cada cop es va incrementant la distància entre els que tenen més i els que tenen menys.

Buscant un diputat/da

Els d’ICV-EuiA hem presentat un esrit a la mesa per portar les lleis òmnibus al Consell de Garanties Estatutàries. Hem presentat 13 signatures. Es necessita el 10% del Parlament, però depen de com ho interpreti la mesa ens poden denegar es nostre escrit. Els 13 diputats està tan aprop del 10% com els 14. Per curar-nos en salut demanem la signatura d’un diputat, un de sol, perquè es pugui determinar si lleis que afectena drets bàsics, que fan que retallades coiunturals esdevinguin estructurals es poden tramitar amb aquesta urgència i si es vulneren determinades garanties. Espero que com a mínim un diputat o una diputada es sumi a la nostra demanda.

Com no poden devaluar la moneda han decidit devaluar-nos les vides. El que estem vivint aquests dies és un dels episodis més lamentables que hem viscut en democràcia. De tots és sabut que l’origen de la crisi no està en les finances públiques. I que ara el principal repte és canviar un full de ruta –l’europeu- que s’està demostrant un fracàs. Però la proposta de Merkozy és el darrer intent per fer d’aquest escenari una oportunitat per imposar els seus dogmes. Ajust del dèficit, encara que sigui a costa de devaluar més la precària economia europea, amb reforma dels tractats inclosa, fent que una política, la seva, sigui d’obligat compliment, i obviant que Alemanya i França han incomplert aquests objectius en moltes més ocasions que Espanya. El problema no és baixar el tipus dels diners, pels bancs, sinó la manca de govern econòmic, ni política fiscal, ni pressupostària després de tenir una moneda única. Avui, el problema no és la inflació, principal preocupació del Banc Central Europeu (BCE), sinó l’especulació contra el deute sobirà. I mentre tenim una escena preocupant i una altra lamentable. La preocupant és l’actitud del futur President espanyol, que ho fia tot a un ajust dolorós i a la reforma laboral que permetrà, ja que no hi ha govern econòmic, ni pot devaluar la moneda, devalua la vida de la gent. I l’escena lamentable és la del president Zapatero que s’apunta a la proposta Merkozy, fent que l’únic futur possible sigui el d’un ajust dolorosíssim.
Ahir, un lúcid article de Juan Fernando López Aguilar (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Europa/despues/diluvio/elpepiopi/20111208elpepiopi_4/Tes) descrivia quin és el moment que viu Europa. En l’article parlava que el vot progressista ha vingut a “nihilitzar-se”, deixant-se endur pel pànic, la indignació o l’espant. Té raó. Però quan la socialdemocràcia avala les polítiques de la dreta, i ningú aixeca la veu, sigui amb la reforma de la constitució o amb les darreres expressions del Govern Zapatero, els socialistes contribueixen calamitosament en la construcció d’aquest escenari descrit pel mateix Lopez Aguilar. Aquests dies hi ha qui es pregunta sobre el futur dels partits socialistes, del PSC i del PSOE, i més enllà dels nominalismes, de quins han de ser els nous lideratges, potser és hora que algú aixequi la veu i comenci a dir que el problema de fons està en l’aval a una sortida de la crisi que no ens du enlloc.