És cert, a mi no m’han enganyat. Sabia que CiU era el partit de les retallades. Però el problema no som els qui no ens sentim enganyats, sinó una pràctica que han agafat ja com a costum: demanen el vot per defensar el país i expliquen que el vot era per avalar les retallades. I això és simplement un frau. Demanen el vot per tirar endavant el pacte fiscal i dos dies després de les eleccions aquest vot serveix per legitimar totes les retallades. En Mas s’havia cansat de dir que no podia presentar cap mesura perquè no sabia l’estat dels ingressos per a l’any vinent, però en tan sols dos dies ha estat capaç de presentar mesures d’un abast extraordinari, que no s’improvisen en tan sols 48 hores sinó que devien ser meditades i treballades molt abans. Les retallades arriben, el pacte fiscal s’esfuma.

Les mesures tenen el mateix denominador comú que han tingut tots els anuncis d’Artur Mas: paguen els sectors més vulnerables, mentre hi ha sectors que ni tan sols els toca. On està l’esforç de qui més té? Enlloc. I a més, enceta un camí d’irreversibilitat en fer que la lògica privada sigui la que acabi imperant en sectors tan estratègics com la salut. I aquells que parlen tant de la mala herència no expliquen que les finances de la Generalitat es troben a nivells similars que molts lands alemanys i que el problema és, sobretot, l’accés al crèdit i no l’herència.

Mentrestant ell va deixant una altra hipoteca de valor incalculable: la de la fractura social. Què representa per al país que una generació sencera tingui nivells més baixos en l’escolarització pública? Què representa que la salut l’anem privatitzant, abaixant la factura per a l’administració però apujant la factura als ciutadans i al conjunt de l’economia a l’hora de garantir l’accés a una sanitat de qualitat? Quina herència deixem quan el país es va fracturant, retallant en polítiques socials, deixant ja milions de persones a la seva sort, amb centenars de milers d’infants patint exclusió i pobresa? Aquesta és l’herència inquantificable que deixa Artur Mas.

EL problema és que aquestes receptes tan doloroses acaben aprofundint en l’espiral de fracàs cap on ens porten. En la darrera sessió de control vaig preguntar al president sobre les dades de l’atur a Catalunya, on liderem la destrucció d’ocupació del conjunt de l’Estat. I el president, alterant la realitat, va dir que era un problema del sector privat. La realitat és que avui Catalunya és líder en destrucció d’ocupació, destacant les dades d’octubre la destrucció de llocs públics, perquè la seva única estratègia és retallar, retallar i retallar. “Una major austeritat es traduirà en una prolongada recessió” explica un informe del banc d’inversions HSBC. No seria hora que comencéssim a pensar que el cal és un ajust del dèficit més esglaonat, mentre comencem a pensar amb una política d’ingressos més equitativa que permeti mantenir, i fins i tot ampliar, la inversió en l’economia productiva i en el manteniment de l’Estat del Benestar per garantir la cohesió social? A Islàndia van decidir salvar la gent i no els bancs. Avui a Islàndia comencen a recuperar-se. Poden continuar amb la lògica de les retallades infinites, però com a mínim que ho reconeguin: tenen un dèficit de sensibilitat social i un excés de dogmatisme econòmic ultraliberal.

Aquesta campanya l’obrim en un dels moments més delicats de la nostra història. Més delicats des del punt de vista econòmic, però també des del punt de vista democràtic. A Europa estem vivint, amb la complicitat silenciosa del Govern espanyol, un període de degradació democràtica i d’irracionalitat econòmica sense precedents.
No es tracta només de decidir entre unes o altres polítiques públiques. Es tracta de decidir quina democràcia volem.
Ho hem vist en el darrer any. Els anomenats mercats financers venen exigint de forma regular sacrificis en forma de retallades de la despesa social arreu d’Europa, que són acceptades amb entusiasme per bona part dels Governs, per exemple pel Govern català. Sacrificis que, evidentment, recauen en la ciutadania, que veu com les seves condicions de vida empitjoren.
D’aquesta manera, després de cadascuna d’aquestes ofrenes els mercats (els especuladors) són una mica més propietaris de les nostre vides.
Aquesta és la història grega des del inici de la crisi. Els ajuts del fons de rescat es donen a Grècia a canvi de sacrificis, en forma d’acomiadaments de treballadors públics, de reduccions de prestacions socials, de retallades salarials i d’impostos salvatges que afecten per igual a tota la població. El resultat és que l’economia grega està més enfonsada el 2011 que l’any anterior, amb una recessió que fa inviable el pagament d’un deute que no ha parat de créixer malgrat la brutalitat de les retallades.
Estant salvant als bancs alemanys i francesos castigant de forma brutal a la ciutadania grega, que pateix una situació socials cada vegada més degradada i una economia enfonsada i sense perspectives de futur. Els han deixat els diners al 5 o al 6%. i sota la condició de practicar retallades que impedeixen reactivar l’economia, menyspreant que aquestes condicions draconianes han portat a un país sencer al límit de l’explosió social.
Tots aquells sectors que defensen acríticament les imposicions del sistema financer i de Merckel i Sarkozy pretenen que l´únic camí sigui el plegar-se al deliri financer que està arruïnant Europa, que ja ha arruïnat Grècia, sense adonar-nos que després del sacrifici grec vindrà el sacrifici italià, per seguir amb l’espanyol.
I és en aquest context on cal preguntar-se perquè se li permet a la senyora Merkel poder consultar al Bundestag les condicions del rescat, i en canvi els grecs no pioden ser consultats sobre les condicions que se’ls imposa. Perquè ningú explica que avui la proposta per Grècia és sacrifici pels ciutadans, mentre que la sortida islandesa imposa el sacrifici als bancs.
Quan la democràcia és un problema pels mercats, el problema no pot ser mai la democràcia. El repte d’un governant que governa per la gent i no per qui especula és posar condicions als mercats.
Més democràcia vol dir una economia per tothom. Al servei de tothom. Que defensa l’interès general i que es confronta a l’interès particular. Democràcia vol dir recuperar la sobirania de la ciutadania per posar la política per sobre de l’economia.
És en aquest marc on s’ubiquen les properes eleccions generals. No és un debat només entre esquerra i dreta, és un debat entre democràcia o imposició dels mercats. I la tria no pot ser per optar entre els que es plegaran a la voluntat dels mercats a la velocitat de la llum, i els que es van plegar a la velocitat del so. De fet, ja hem fet les nostre ofrenes. La reforma laboral que no ens ha dut enlloc. O la reforma constitucional, impedint la convocatòria d’un referèndum per ratificar-la, que per altra banda ha estat absolutament inútil per millorar l’anomenada “confiança” dels mercats en l’economia espanyola. I després de cada ofrena hem acabat estat una mica més segrestats, amb menys democràcia, menys sobirans.
Aquest és el debat, quina democràcia i quina societat volem per nosaltres i pels nostres fills.
Sóc conscient que tot no ho podrem resoldre aquestes eleccions. Però crec que si no comencem a construir un pol no només d’esquerres i ecologista, sinó simplement democràtic en el proper Congrés és difícil que ens en sortim. Això és el que està en joc el 20N, que hi hagi una veu potent al Congrés que digui volem una cosa tan bàsica com més democràcia, es a dir, una economia al servei de la gent.

Les darreres dades d’atur han pintat la cara de les polítiques del govern. Prop de les 750.000 persones aturades. De tots els nous aturats a l’Estat 1/3 són catalans. Catalunya destrueix llocs de treball fixes amb majors percentatge que la resta de CCAA, de fet s’han perdut 131.000 llocs fixes, la meitat que els del conjunt de l’estat. I tot això en un any que el turisme ha anat com mai. Quan les exportacions van fortíssimes. Però el President continua parlant del Govern anterior, sense valorar que alguna cosa tindran a veure les seves polítiques.
A mig planeta s’està dient que les polítiques d’austeritat s’estan demostrant desastroses, i ells continuen traient pit: són els alumnes més avantatjats de la classe en ajustos i retallades. Però ho està fent de forma tan eficaç que avui Catalunya no només és líder retallant. Catalunya és líder en la destrucció d’ocupació. Així, el tret diferencial català en la sortida català en la sortida de la crisi és un ajust monumental, que retalla a tort i a dret, que deprimeix encara més l’economia, fa caure el consum intern, degrada els serveis públics i destrueix ocupació.
En poc temps hem passat del que en Mas va qualificar de cercle virtuós a un cercle desastrós. Quantes més retallades, més atur es genera. Quants més dies passen sense demanar més impostos a qui més té, a qui més especula, a qui més contamina menys possibilitats tenim de sortir-nos-en. Però el Govern autoproclamat dels millors continua sense canviar res, malgrat que les dades demostren que les seves polítiques no només són socialment doloroses, sinó que a més són econòmicament irracionals.

Cada dia que passa el discurs de l'herència té menys credibilitat. Hi ha altres camins. I en Mas porta 10 mesos governant. Les dades de l’atur rebel•len que a Catalunya no es que no avancem, és que estem tirant enrere, estem pitjor. I l’afectació de les seves polítiques ens duen cap a un camí que no va enlloc.