És difícil anar més lluny del que ha anat avui el Consell Mena. No ha donat una sola dada. Ha parlat de casos de frau, però ha estat incapaç de donar un sol percentatge (excepte els percentatges en matèria d’immigració, es clar). I ha tingut un to desacomplexat, provocador. Ha estat capaç de canviar la versió a mitja compareixença (ara resulta que el que buscaven eran les adreces dels afectats i no evitar el frau).I per descomptat, ho ha fet sense respondre a les preguntes que li feiem (sobre la base de dades utilitzades, sobfe el conveni amb els ajuntaments, sobre que fer en el cas dels aturats de llarga durada).

El més greu però no són les característiques del personatge. El més greu és l’aval del Govern, és l’aval del seu President, quan aquest va declarar que si no fos per aquestes mesures no haurien pogut pagar al mes d'octubre (donant per bona la versió del frau massiu). Aquest és un Govern que té coratge (no s’han cansat de repetir-ho). Però el que no ens han dit és que és un govern valent amb els més febles i vulnerables. Un Govern que és capaç de quadrar el dèficit a cop de martells, però un martell que sempre cau sobre els mateixos sectors. El mes preocupant no és l'actitud d'en Mena, el més alarmant és que en el Govern dels millors el que merita és l'actitud desafiant, prepotent i de menyspreu que avui ha destil·lat el Conseller d'Empresa i Ocupació. De fet, és l'aval del president el que ha portat a fer les refromes que estan fent. El seu projecte és transitar de l’Estat social a l’Estat assistencial. Les mesures adoptades en la Llei de mesures fiscals i financeres van en el sentit de dificultar l’accés i d’endurir les condicions de protecció de la RMI. La seva reforma no només és una retallada, en la mesura que endureix les condicions d'accés; és també la supressió "del dret" a rebre la prestació, en la mesura que es condiciona a la disponibilitat pressupostària.
De fet, d'alguna manera, implica tornar a la situació del PIRMI de principis dels 90, que va ser superada per la llei de la RMI (amb govern de CiU) i per l'enfortiment de la prestació durant el govern d'Entesa. Fins ara, la RMI es configurava com un dret social bàsic de les persones en situació de pobresa (al mateix nivell jurídic i conceptual que qualsevol altre dret social), amb les modificacions que pretén el govern, hi ha un "retrocés qualitatiu", s'acaba amb un dret social i es retorna a un escenari de prestació graciable no vinculada a la ciutadania social. Molt en la línia de la reestructuració neoliberal/asssitencial de l'estat de benestar (thatcherisme/reaganisme en estat pur).
Així, passem del model social-cristià de polítiques socials del pujolisme (inspirat en la democràcia cristiana europea) es veu ara reemplaçat per l'aposta neoliberal de Mas. Què valent que és aquest Govern!

Un bon dia d’estiu miro la definició de la paraula “miserable” al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Hi trobo el següent: “Extraordinàriament gasiu. No us donarà ni un cèntim: és un miserable”. Al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana trobo “Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, vilesa”. Al diari trobo el titular següent: “La Generalitat admite que 50.000 personas siguen sin renta mínima”, i al cos de la notícia “No creo que nos hayamos equivocado, aseguró ayer el secretario general del Departamento de Empresa y Ocupación. Enric Colet.” Milers de persones han deixat de cobrar el mínim per subsistir, 420 euros, perquè el govern convergent ha decidit canviar els criteris d’accés a la Renda Mínima d’Inserció i deixar el 45% dels receptors sense cap prestació. Aquesta és la plasmació pràctica de la definició que havia trobat abans als diccionaris per a la paraula “miserable”.
Diuen que volen regularitzar la situació de la gent, però els serveis d’atenció que ha de regularitzar la situació de les persones afectades no donen l’abast. Moltes persones passen dies sencers trucant sense que ningú els despengi el telèfon. Com si això no fos poc, el responsable del disseny del procés diu que la decisió de fer-ho el mes d’agost està presa “a consciència”, “sabent que hi hauria gent que podria patir una mica”. Cal que el senyor Enric Colet sàpiga que aquestes persones pateixen diàriament i que amb la seva mesura no pateixen una mica sinó que ni tan sols tenen els mínims recursos per alimentar les criatures que en depenen.
Per què el govern dels “millors” retalla els ajuts a qui més els necessita? Per què fa servir un argument tan poc creïble com el de la lluita contra el frau? Per què no lluita contra el frau allà on de debò és necessari, fent que qui més té més pagui, i concertant estratègies amb l’Estat per evitar el frau fiscal de les grans fortunes? Senzillament perquè no és el govern dels millors, és el govern per als millor situats econòmicament. Aquests no pateixen gens ni mica amb el govern del senyor Mas. Per a la resta, retallades. És el jorn des miserables.