Tenim una legislació hipotecària que permet la usura. Fa anys molta gent es va hipotecar com mai sota l’aparença que mai baixaria el valor dels pisos. Anys després, quan hi ha qui no pot pagar, els bancs s’acaben quedant el pis per un 50% del valor de taxació, per després vendre’l pel 70 o el 80% del valor original. D’això se’n diu usura, i a qualsevol país seria il•legal. Però a casa nostra es permet, i la major part de les forces polítiques (PSOE, PP i CiU) han rebutjat en reiterades ocasions una modificació de la legislació en aquesta matèria.

Però si la legislació és indecent, el que està passant aquest dies és absolutament obscè. No només no hem fet les modificacions legals oportunes. No només no s’ha convocat als bancs perquè aprovin una moratòria. I quan la societat organitzada estava aturant els desnonaments, resulta que es posen a fer llançaments de gent de casa seva sense complir amb dues premisses bàsiques que estableix la llei d’enjudiciament civil: que s’han de produir en hores hàbils i que s’ha de notificar el dia i l’hora de l’actuació als afectats per què en tenen dret.

Artur Mas hauria de convocar avui mateix als representants de les entitats bancàries per dir-los que deixin de fer desnonaments d’aquesta manera i oferint-los serveis de mediació del Govern de la Generalitat i oferint diàleg a les entitats bancàries per trobar solucions com s’han trobat en altres situacions similars perquè la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca ha fet pressió ciutadana fins aconseguir diàleg i arribar a un acord. Però tenim un president de la Generalitat que en comptes d’això accepta des de les institucions els desnonaments més salvatges, obviant qualsevol bri de sensibilitat social envers aquestes situacions personals de famílies que viuen un drama. El senyor Mas fa de president d’un Govern que des de la conselleria d’interior es duen a terme els desnonaments, i des de la conselleria de justícia no s’intercedeix per fer complir la legalitat i preservar els drets dels afectats. I calla i no dóna la cara.

Al Congrés per fi s’ha pogut entrar la Iniciativa Legislativa Popular que demana la dació en pagament, i al Parlament de Catalunya aquesta setmana s’han fet les compareixences de totes les entitats, excepte de les entitats bancàries que finalment han preferit no venir, sobre la proposta de reforma de la Llei Hipotecària que vam entrar ICV-EUiA, ERC i Ciutadans. Pot haver un bri d’esperança que la dació en pagament pugui ser un fet en un futur pròxim com ja ho és per alguns com per exemple els promotors d’habitatges. I esperem que aquesta vegada tots estiguem a l’alçada quan es voti el resultat final i es faci una aposta per la gent i no per les entitats bancàries. Esperem que aquesta vegada alguns partits polítics no decebin a els milers i milers d’afectats per què no poden pagar la hipoteca. De moment hem vist un fet que no m’agrada, aquesta canvi d’actitud del Govern de la Generalitat amb els desnonaments. Esperem que això no es tradueixi en un canvi d’actitud del grup de CiU al Parlament i al Congrés. I el més important, que el president de la Generalitat compleixi la paraula que va adquirir amb mi en el debat d’investidura. No oblidem que PP i PSOE també han votat sempre en contra de la dació.

Si em permeteu, tinc les meves reserves.

El conseller d’economia deia ho té clar. Cal repartir el dolor. Però curiosament en el repartiment del dolor no esmentava a les entitats finaceres ni els seus directius. Tampoc les grans rendes. No citava a les elèctriques que guanyen per una mala regulació 5.000 milions d’euros de més. Tampoc esmentava als sectors de l’economia més especulativa. Entre aquests s’hauria de repartir l’esforç, però si hi algú que ho passa malament, millor que ho acabi de passar malament. Mas-Colell estava parlant dels empleats públics que hauran d’esforçar-se més. El detall era indiferent. Treballant més, o treballant menys. El que importava era el missatge del repartiment del dolor, entre empleats públics, assalariats, entre els que reben algun tipus d’ajut, entre els usuaris dels serveis públics, entre les persones hipotecades.
Dos dies després, el Govern continuava amb aquesta estratègia anunciant l’acomiadament de 1.500 empleats públics. Després d'anunciar retallades a la universitat i anunciar un increment de les taxes sense precedents. Tornen a reblar el clau. Si es redueix en un 55% l’ajuda oficial al desenvolupament (i es deixa en mans del patrocini privat), si es suprimeix la sisena hora, si tanquen Centres d’Atenció Primària, és obvi, no calen tants treballadors. Una dada ho il•lustra a la perfecció. Salvador Milà ho explicava a CCOO i UGT en la reunió que vam tractar la llei òmnibus. En Milà explicava que des del 1 de gener no s’ha iniciat CAP habitatge sota cap tipus de protecció oficial. Com deia el nostre Tatcher, el sector públic només ha de liderar i romandre en temes com seguretat, presons i moneda. I així, anem aprimant la dimensió pública de les polítiques, fins quedar-nos amb un paper marginal, privatitzant drets i privatitzant-nos les vides. Podríem haver pres altres camins, però si aquest és el pla, per què haver de demanar un major esforç a qui més té. Tenim una crisi, problemes financers, i la CiU més liberal de la història. I el problema no és només el que fan, sinó que algú especuli que amb aquestes polítiques es pot estar contemporitzant.

Tot seguit us adjunto un document que la nostra gent del Congrés ha preparat entorn a la sort de les propostes que ha fet Rubalcaba i el seu vot contrari a moltes d'elles.

Taxa als bancs:
El 30 de juny de 2011, al Debat de l’Estat de la Nació, Rubalcaba i el PSOE van votar en contra de la proposta de resolució número 65 d’IU-ICV on es demanava la implementació d’una Tasa als Bancs per cobrir les despeses de la crisi financera.
Enllaç amb la resolució:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_604.PDF#page=1
Impost pels rics i impost de patrimoni:
Alguns dels impostos que Rubalcaba ha anunciat que vol recuperar van ser suprimits quan ell era diputat i portaveu del grup socialista al Congrés.
A la reforma fiscal del 2006, ICV-EUiA va denunciar que afavoria als més rics i deixava a l’estat sense recursos per la política social. PSOE i CiU van pactar una reforma fiscal regressiva i ara que va privar a l’Estat d’una recaptació fiscal superior a la quantia de les retallades.
Enllaç amb el debat parlamentari:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L8/CONG/DS/PL/PL_178.PDF
Enllaç amb la proposta alternativa dICV-EUiA a la reforma fiscal, que Rubalcaba va votar en contra:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L8/CONG/BOCG/A/A_080-10.PDF
En reiterades ocasions ICV ha proposat iniciatives al congrés per reformes tributaries dirigides a augmentar la suficiència, equitat i progressivitat del sistema, per corregir l’equivocada reforma fiscal del 2006. El PSOE i Rubalcaba han votat sempre en contra, tot i que eren les propostes que ara ell afirma que vol introduir:
7/05/2010: Moció d’ICV on proposa un Pla de lluita contra el Frau, recuperar l’impost sobre el patrimoni per gravar les grans fortunes, un IVA especial pels bens de luxe i un Impost de Societats més elevat per les empreses amb més de 100 milions d'euros de beneficis.
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_369.PDF#page=23
2/07/2009: Moció d’ICV on proposa eliminar l’ajut dels 400 €, gravar els nivells més elevats de renda amb un IRPF del 50% per ingressos superiors als 7.000 € mensuals, recuperar l’impost sobre el patrimoni per gravar les grans fortunes, implementar un pla de Lluita contra el frau fiscal.
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_233.PDF#page=33
En conclusió, en matèria fiscal, en els darrers 5 anys Rubalcaba ha votat tres vegades en contra del que ara proposa.
Reforma electoral:
La passada legislatura (2004-2008) al congrés, a proposta del grup IU-ICV, la resta de grups van adquirir el compromís de fer un debat sobre la reforma de la llei electoral durant aquesta legislatura. La reforma es va debatre al llarg dels mesos de desembre de 2009 i gener de 2010. ICV i IU van proposar introduir les següents mesures:
• Garantir que el valor d’un vot sigui el mateix independentment d’on s’exerceixi aquest dret.
• Augmentar el nombre d’escons del Congrés a quatre-cents (per garantir la proporcionalitat ampliant les circumscripcions).
• Estudiar la fórmula de càlcul de vots en escons que garanteixi la major proporcionalitat. Canviar la Llei d'Hondt per la fórmula HARE (quocient electoral de restes majors), que s'aplica a països com Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Grècia, Dinamarca o Islàndia.
• Mesures d'estímul de participació activa de la ciutadania, millora de la democràcia deliberativa.
Els grups majoritaris van negar-se a incorporar a qualsevol canvi de sistema electoral en la reforma i van redactar un projecte de llei modificant qüestions relatives a la campanya i al vot dels ciutadans de nacionalitat no espanyola,. Finalment, la modificació de la LOREG va quedar aprovada el 19 de gener de 2011 amb els vots contraris de Rubalcaba a qualsevol reforma del sistema electoral i, a més, amb el vot contra el sistema de model alemany que ara proposa.
Enllaç amb les esmenes presentades per IU-ICV
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/B/B_282-06.PDF#page=1
Enllaç amb el debat parlamentari:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/DS/PL/PL_213.PDF#page=19

Paradisos Fiscals
El 12 de setembre de 2008, PP i PSOE, Rubalcaba inclòs, rebutgen la nostra proposta per a l’elaboració d’un pla de comprovació d’esportistes amb residència a paradisos fiscals. Enllaç amb la iniciativa presentada:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_063.PDF#page=33
El 29 de maig de 2009, PP i PSOE van votar en contra al Congrés d’una Proposició no de Llei d’ICV on es demanava posar fi a la utilització abusiva de paradisos fiscals i la obligació de transparència fiscal per deute privat de no residents. Enllaç amb la iniciativa presentada:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_187.PDF#page=18
El 14 de juny de 2011, el PSOE i Rubalcaba tornaven a votar en contra d’una proposta d’elaboració d’un Pla de Lluita contra el Frau Fiscal, inclòs dins d’una moció d’economia al servei de les persones d’ICV.
Enllaç amb la proposta:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_592.PDF#page=24
Enllaç amb el debat i vots al Congrés:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/DS/PL/PL_251.PDF#page=33
Entre octubre i desembre de 2010 es van tramitar els Pressupostos Generals de l’Estat. ICV i Iu van presentar diferents esmenes fonamentals per a garantir recursos per la lluita contra el frau com l’eliminació de les exempcions del impost de renda no residents per evitar el fluxe cap a paradisos fiscals (esmena 1853), pla de lluita contra el frau (esmenes 1777 i 1494), increment del nombre d’inspectors (esm. 1456) i millora de l’estimació objectiva per mòduls (esm 1414). Totes van rebre els vots en contra del PSOE.
Enllaç amb les esmenes:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/A/A_098-05.PDF#page=1
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/A/A_098-06.PDF#page=1
Taxa Tobin:
El 19 de febrer de 2010, Rubalcaba i la resta del grup del PSOE al Congrés, van votar en contra la implantació de la Tasa Tobin que proposava ICV.
Enllaç amb la iniciativa:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/B/B_078-01.PDF#page=1
Enllaç amb el rebuig del projecte:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/DS/PL/PL_139.PDF#page=13
Posteriorment, el 24 de març de 2011, el PSOE va votar a favor d’una moció d’IU-ICV que demanava la implementació d’un impost sobre les transaccions financeres. El govern que Rubalcaba vicepresideix, no ha complert el mandat de la PNL aprovada pel Congrés i el seu propi grup i no ho ha situat com una prioritat en la participació dins del Consell de la UE. Enllaç amb la proposta d’ICV aprovada:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_514.PDF#page=15


Rescat de les caixes i reforma del sistema financer:
En reiterades ocasions IU i ICV han presentat iniciatives per reclamar condicions als bancs i caixes en contraprestació dels ajuts que han rebut del FROB. Algunes d’aquestes condicions són garantir el crèdit als particulars i petites empreses, reduir els salaris dels executius, que les entitats ajudades incorporessin garanties hipotecàries com la dació en pagament o l’eliminació de clàusules abusives. Per això, IU i ICV van votar en contra del FROB, al no garantir aquestes condicions. Rubalcaba com a membre del grup socialista al Congrés va votar-hi a favor.
Debat i votació del FROB:
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/DS/PL/PL_096.PDF#page=10



Sanitat i copagament:
Des d’ICV posem de manifest que es tracta de “repagament” i no de “copagament” doncs ja financem el Sistema Nacional de Salut amb els nostres impostos i, per tant, la introducció d’una doble imposició, augmentarà la marginació i la manca d’equitat dels sectors amb menor rendes, qui malauradament ja pateix un major deteriorament de la seva salut. Aprofitem per denunciar que la introducció del “repagament” és l’avantsala de la privatització sanitària.
Malgrat les desavinences en la introducció del “copagament” els 2 debats impulsats per IU-ICV han comptat amb el suport de totes les forces polítiques.
L’11 de març de 2009 la Comissió de Salut, Política Social i Consum del Congrés dels Diputats aprova per unanimitat una iniciativa d’IU-ICV on es rebutja la introducció de fórmules de copagament, entenent que dita mesura afecta als principis bàsics del dret constitucional a la salut com son l’accessibilitat, la universalitat i la gratuïtat.
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_175.PDF#page=20
El 4 de març del 2011 el Congrés dels Diputats reitera l’acord unànime en contra del copagament mitjançant l’aprovació d’una Proposició No de Llei en Comissió sobre la introducció de fórmules de copagament per part dels usuaris del Sistema Nacional de Salut.
http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/D/D_536.PDF#page=29

Ahir el portaveu del Govern va justificar la tramitació en tres lleis de la llei òmnibus a l'ambició, la necessitat i la urgència. Amb l’excusa de la simplificació alhora de muntar una empresa, deixaven en una anècdota la participació social i posaven per davant l’interès privat per davant de les garanties en la prestació d’un servei públic.
I ara ens diuen que respirem alleugerits perquè han tingut la magnificència de fer que allà on abans hi havia una llei modificant més de 80 lleis ara hi hagi tres. A l’Enciclopèdia Catalana un pot llegir que un Tren òmnibus és el format per vagons de passatgers de totes les classes i para a totes les estacions. Abans CiU ens proposaven que pugéssim a l’òmnibus. Ara ens han posat un vagó rere l’altre, tres vagons que circulen per la mateixa via, a la mateixa velocitat, que para les mateixes estacions, i en el mateix horari. I ens diuen, ep, ara si que fem bé les coses. Però el canvi de format, el canvi d’embolcall, l’operació de lífting no fa que el que era una pèssima llei i una pèssima manera de legislar passi ara a ser una bona llei i una bona manera de legislar.
El més sorprenent i lamentable és que al final hi hagi qui compri el producte o que avali l’operació amb conseqüències molt concretes. En primer lloc s’han tret marcs que de participació fent que el país perdi en qualitat democràtica, amb una llei feta a esquenes de la societat civil per fer fora a la societat civil. Una llei de demostra que al govern d’en Mas li fa nosa que hagi espais de codecisió, fent que allà on abans les entitats decidien ara participin, i on abans participaven ara se’ls faci fora. Amb l’excusa de l’agilitat administrativa eliminen i redueixen instruments de participació ciutadana, i ho han denunciat entitats de tots colors, fins i tot el consell econòmic i social, amb entitats que van des dels sindicats als representants patronals. En segon lloc, s’han tret controls, amb l’argument de l’agilitat administrativa, perquè en realitat el que volen és una societat més feble. Són capaços de baixar sancions fent més barat l’incompliment de la llei que pagar la multa. Ens proposen treure l’informe de sostenibilitat ambiental en els plans urbanístics. Es a dir, per sortir de la crisi reproduïm allò que ens ha portat a la crisi. I ho fan amb un menyspreu absolut al medi ambient, com si per sortir de la crisi ens haguéssim d’acabar de carregar-nos el territori que ens queda. Retiren el control en la recollida de residus, desregulant una activitat de recollida de tot tipus de residus a Catalunya, una activitat que necessita garantir la qualitat d’un servei. En tercer lloc treuen garanties socials, perquè aquestes garanties simplement els molesten, quan es parla de garantir la prestacions de determinats serveis públics. Es vol implantar un canvi de model on prevalguin els negocis per sobre dels drets socials i la preservació del medi ambient. Obren la porta a la possible privatització d’un servei bàsic com és l’aigua. Els ens locals ja no decidiran en la determinació de la cartera de serveis. Es permet la fragmentació de l’ICS en 10, 15 o 20 de gestió hospitalària o de 150 a 200 unitats productives d’atenció primària perdent l’oportunitat de fer compres agregades. Ara els promotors podran repartir els habitatges protegits com vulguin, treien tot tipus de criteri equitatiu i equilibrat que garantia el registre únic.
Tot i això, Artur Mas ens diu que ara, les tres lleis, la om, la ni i la bus, és patrimoni de tots els que s’han avingut a acordar-la, CiU, PP però també PSC i ERC. Tres lleis que canvien més de 70, i que pretenen en tres mesos, i amb caràcter d’urgència, modificar el marc legislatiu. Tres lleis però només una operació de lífting, que necessita més que mai l’articulació d’una resposta ciutadana de rebuig al que ens estan proposant.

Un ajust inútil

“No hi ha més alternativa que l’ajust”, insisteixen des del Govern i se’n fan ressò diversos opinadors. “El pressupostos quadren”, em deia l’altre dia el periodista que m’entrevistava a una ràdio pública catalana. Però no és així. Els pressupostos són insostenibles socialment, des de la perspectiva de la despesa en salut o en educació no quadren. I el més greu, és un ajust inútil, que nos serveix per res. L’experiència grega, després d’ajustos interromputs, o les reformes iniciades no han fet una altra csa que empitjorar la realitat.

La consagrada “austeritat” té conseqüències en la vida de la gent, comporta destrucció de llocs de treball en àmbits estratègics (salut, educació, cultura...) i apuntala una espiral dins la crisi que no fa altra cosa que empitjorar la realitat en què vivim.

El problema de fons és que aquestes polítiques són l’expressió d’un pensament que fonamenta la sortida de la crisi en la pèrdua de drets: reduint costos laborals, abaratint l’acomiadament, aprimant el sector públic. Aquest pensament es fa palès en els comptes de la Generalitat de Catalunya, en les polítiques del Govern Zapatero o en el pacte de l’euro. I són l’expressió de governs que són incapaços de posar límits als mercats i que opten per acatar les seves consignes, costi el que costi, passi el que passi.

L’única coordinació econòmica a escala europea no és per emetre uns eurobonus que protegeixin països sencers de ser afectats pel joc dels especuladors, o per avançar en la regulació financera o posar límit als paradisos fiscals. No. Malauradament, l’única coordinació a escala europea es teixeix per promoure una agenda de retallades salarials i socials. Com a exemple, Grècia, on l’espiral de retallades sembla no tenir fi, i la situació en comptes de millorar sembla que només empitjora. En paral•lel, a casa nostra s’apliquen reformes doloroses per al gruix de la societat (reforma laboral, reduccions salarials, reforma de la negociació col•lectiva...) que no fan una altra cosa que empitjorar les condicions de vida de la ciutadania mentre no exigeixen res a les elits. Estem llençant-nos de cap a l’abisme, a una nova era d’expectatives encongides, com si no hi hagués cap altra possibilitat de resposta.

Tu retalla que jo defraudo

Les reformes adquireixen un to obscè quan des de les tribunes en les que es reclamen les reformes doloroses s’amplien privilegis. Bancs que executen hipoteques i desnonen els seus inquilins, mantenen bonus i s’atreveixen a ampliar retribucions. Un cas expressa com pocs el que ha passat en els darrers anys. Mentre Botín donava consells d’ajustos durs als diferents governants, entre els que no estava una millora en la lluita contra el frau, defraudava a hisenda un volum mínim de 200 milions d’euros com a mínim.

Tu vota que jo administro

En aquest context tan obscè les costures del teixit social salten, com també es desfan els fils que uneixen la ciutadania amb aquells representants polítics que creuen que poden tirar endavant qualsevol acció política, fins i tot aplicant retallades que van en sentit contrari al compromís electoral. Recordem que Mas s’havia compromès a no tocar la despesa en salut en els primers dos anys de legislatura. Aquesta concepció del “tu deposita el teu vot i jo faig amb ell el que crec” és el que expressa Mas en cada roda de premsa, i això fa saltar les costures, no només les socials sinó també les democràtiques.

És molta la gent que no pot més, i cada vegada hi ha més gent que no tolera que l’esforç es reparteixi de forma tan inequitativa, obrint-se un escenari d’extraordinària conflictivitat social que fa impossible la sortida de la crisi. Necessitem un gir en les polítiques actuals que desfaci les reformes doloroses per a la majoria. Les polítiques de retallades actuals es poden evitar. Negar-ho i vendre-les com a inevitables és empènyer la ciutadania a la resignació o a un nihilisme que com a contrapès a aquest pot acabar imposant una visió autoritària de la societat. I sigui com sigui, la sortida de la crisi necessita d’una cosa bàsica: legitimitat.

Democràcia o autoritarisme

És precisament en un context com aquest quan més calen instruments de decisió quotidiana, sense que sigui suficient la rigidesa d’un model representatiu que nega o posa moltes dificultats a l’expressió democràtica amb referèndums que puguin validar o rebutjar polítiques o governs. Una reforma democràtica profunda és imprescindible per encarar l’actual moment, perquè les polítiques que es facin hauran de tenir el suport de la societat, a no ser que es vulgui imposar mesures sense consens social, ignorant que aquesta imposició pot acabar en un fracàs econòmic, però també social i amb una forta degradació democràtica, i amb l’emergència de temptacions populistes i amb ribets autoritaris.

Si no és ara, quan s’han de crear canals per a l’expressió de la voluntat de la ciutadania sobre el gruix de les polítiques que s’estan realitzant? Però per aconseguir-ho cal donar totes les batalles, també les del marc representatiu, per plantejar regles més democràtiques, participatives i quotidianes. El camí no és un camí curt, ens espera un trànsit llarg perquè les resistències són i seran extraordinàries. Però és important saber que salten les costures, que cal fer un vestit nou, carregat d’equitat, de justícia i de democràcia. I que per fer el nou vestit cal la suma, una suma que pot unes vegades fàcil i altres vegades contradictòria i aspre, però que és imprescindible si volem ser més.