Amb indignar-se no n'hi ha prou. Prenc prestat el títol d'un llibre del vell dirigent comunista italià Pietro Ingrao, per fer una reflexió, més ben dit per convidar a fer una reflexió sobre els últims esdeveniments produïts a Barcelona.

No estem en un moment històric qualsevol. Estem en una de les crisis més profundes dels últims anys. Una crisi econòmica que se suma a una llarga crisi de representativitat de la política, perquè així ho sent molta gent quan els mercats governen per sobre dels governs. Un moment en què es retallen drets i es privatitzen serveis, amb menys drets laborals i menys Estat del Benestar, i es qüestiona el dret a una vida digna. I tot això es fa sense exigir res a qui ha provocat la crisi i a qui més pot aportar.

Una crisi econòmica que té una estreta vinculació amb el que vivim, no fa tant de temps, quan la indignació després de l'eliminació d'un impost (per exemple, el del patrimoni) o pel no control a les SICAV, amb prou feines anava més enllà del vot contrari d'uns pocs diputats.

Però el moment econòmic també interpel•la la política, perquè en un context tan excepcional s'exigeix de la política que estigui al costat de la ciutadania i no de les exigències del mercat. I això és el que el moviment del 15M ha sabut llegir. Amb una mobilització que se sumava a mobilitzacions prèvies, amb caràcter pacífic, i amb una transgressió radical i realista alhora.
Confesso haver-me sentit interpel•lat i assumeixo que tenim part de responsabilitat, potser no en la mateixa porció que altres, però crec francament que ens interpel•laven amb l'objectiu no només de proposar coses noves, moltes d'elles ja plantejades (reforma electoral, reforma fiscal, taxa Tobin, fi de determinats privilegis), sinó de fer-les de forma diferent, amb més i millor democràcia, amb una democràcia que a més de representativa sigui més deliberativa i més participativa. Nosaltres ens sentim interpel•lats per això i assumim la nostra part de responsabilitat. Compartim la necessitat de més i millor democràcia. Però rebutgem la confrontació entre unes mobilitzacions socials, perfectament justificades i legítimes, i la legitimitat del Parlament que, amb tots els seus defectes, és l'expressió de la sobirania popular i que en aquest país va costar tant patiment aconseguir.

De fet, és en aquest context en què alguns considerem que és el debat més polític de l'any, el debat de pressupostos, i teníem la responsabilitat d'expressar el nostre rebuig per dir no als partidaris de l'ajust dur, als fanàtics del dolor, que diria Krugman. Cal explicar que hi ha alternatives. I fer-ho des de tots els espais, també des del carrer, però en aquest cas crec que ens tocava fer-ho des del Parlament.
Les acampades de Sol i de Plaça Catalunya han estat mobilitzacions exemplars, sense indici de violència, mobilitzacions carregades de futur, com ho hagués estat una manifestació davant del Parlament contra uns pressupostos de la Generalitat que no combaten la desocupació i aprofundeixen en les retallades socials. Però intentar boicotejar el Ple del Parlament impedint l'entrada dels diputats i les diputades ha estat un error, i fer-ho de forma violenta, encara és més greu i mereix una condemna sense pal•liatius.

Algú hauria de reflexionar sobre el que succeeix a Europa. A Grècia les mobilitzacions socials són constants i no són antagòniques amb el paper de sindicats i partits. Mentre que a Itàlia, amb totes les seves contradiccions, el diàleg i l'aliança entre el carrer i la política està posant en perill el govern de Berlusconi.

El que ha passat a Barcelona no és només un gran error per les formes, sinó que divideix i debilita el moviment dels indignats. Per aturar les contrareformes socials, per canviar la política i plantejar alternatives cal sumar tots els colors i les tonalitats de la indignació, cal sumar totes les energies socials i polítiques. Encara que no totes coincideixin.

Molts haurem de reflexionar i actuar en aquest sentit, perquè amb indignar-nos n'hi ha prou, com escrivia Pietro Ingrao. Cal més política i repensar els instruments per fer política. Som moltes les persones que, al carrer i a les institucions, no ens resignem, que aspirem a una majoria social i política que defensi una altra política radicalment democràtica basada en la justícia social.

En les darreres hores he rebut una carta que circula a la xarxa. Us adjunto la carta que he enviat com a resposta i a la que he adjuntat la nostra esmena a la totalitat.

“Benvolguda persona indignada,
Estic d'acord amb la diagnosi que fas. La majoria del Parlament té força suficient per aprovar els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus que mercantilitza serveis i treu controls al mercat.
Crec que no només hi ha una manera d’expressar el rebuig a les polítiques de retallades. El rebuig s’expressa amb mobilització des de l’expressió d’una ciutadania que rebutja les retallades. Però també crec que des del Parlament ens hem de carregar de raons i arguments votant en un sentit contrari a aquests pressupostos. Segurament és el vot durant els pressupostos la manera de retratar els interessos de cadascú. No es tracta a més de la discussió en exclusiva del debat pressupostari. Es tracta de totes les polítiques que fan i les que vindran. I el que intentarem és que per totes les vies, com han fet a Itàlia, començar a donar-li la volta a la situació, des del carrer, però utilitzant també tots els instruments a les diferents institucions.
Dimecres discutirem els pressupostos perquè alguns hem presentat esmena a la totalitat. El grup de CiU (62 diputats) que dóna suport al Govern i el Grup del Partit Popular (18 diputats) que ja ha anunciat que l'ajudarà a rebutjar les esmenes a la totalitat, sumen 80 vots. És una majoria més que suficient (68 és la majoria) i per suposat també el quòrum necessari. I és en aquest marc on alguns volem que s’escolti la nostra veu d’oposició que evidencia que hi ha altres camins.
Per tots aquests motius, jo, com a diputat del Parlament, escollit com a tal, aniré el dia 15 a votar en contra d'aquests pressupostos. I aniré a fer-ho amb els arguments d’una esmena a la totalitat, de rebuig frontal a aquests pressupostos. Amb propostes alternatives, perquè és fals que retallar sigui la única alternativa. Es poden augmentar ingressos (aprovar un impost sobre els grans patrimonis, impost sobre energia nuclear, no eliminar impost de successions...) i reduir despesa per altres bandes (despesa farmacèutica, concerts a escoles d’elit que separen nens de nenes...). I el dia següent, el dia 16 votarem contra de la llei de mesures fiscals i financeres, igual que al juliol ho farem en contra de la llei òmnibus.
Jo pertanyo a un grup parlamentari de 5 diputats i 5 diputades i tots 10 ens hi oposarem a aquestes polítiques. Sé que no n'hi haurà prou amb els nostres vots però també creiem que en un moment en que s’aproven polítiques de retallades cal omplir tots els espais per plantejar alternatives i dir que no són inevitables les seves polítiques.
Potser ens tenen on volien, a la trinxera, però des d'allà o des d'on sigui no deixarem de denunciar-ho. Espero, des d’aquest plantejament, poder compartir algunes lluites plegats.
Atentament,
Joan Herrera
Diputat al Parlament”

I ara a privatitzar... El govern dels millors ja ha anunciat que, amb l’objectiu de reduir el dèficit, s’iniciaran les privatitzacions. Incloent ara polítiques que garanteixen la provisió de serveis bàsics com l’aigua. Una crònica periodística recent –la d’en Carles Cols que parla de la Llei òmnibus- deia que s’acosten temps que fan encongir el cor. Tenia raó. Perquè la lògica de les privatitzacions, la de les retallades en serveis socials bàsics que obren pas a la mercantilització dels nostres drets i les nostres vides, fan encongir el cor i, a més, empitjoren les nostres vides. La qüestió és que, a més de denunciar, crec que hem de fer tots els esforços per evidenciar que hi ha altres camins i solucions, que és possible un altre horitzó, i que l’hem de construir des de totes les trinxeres. La de la mobilització al carrer, però també la de plantejar alternatives en els marcs institucionals.

Així, els propers dimecres i dijous volem desmuntar un discurs que van inoculant sobre que aquests pressupostos, les seves retallades i la depauperació dels serveis públics són inevitables. Aquest és el sentit de l’esmena a la totalitat. Si ells presenten uns pressupostos que són molt forts amb els dèbils i molt dèbils amb els forts, i que afecten els drets de la gent i, fins i tot, la recuperació econòmica, des de la parcel•la de la responsabilitat que ens pertoca, nosaltres hem d’expressar que hi ha alternatives. Si ells retallen la inversió social en més de 1.200 milions d’euros, nosaltres hem de posar de manifest que és possible una política d’ingressos que provenen de l’economia més especulativa, de la més contaminant i de les grans fortunes que permeten, sumant la reducció en despesa farmacèutica, sumar més de 2.000 milions d’euros. Ingressos que vénen de les grans fortunes, d’un impost sobre l’energia nuclear, que deriven de la no eliminació de l’impost de successions, de la fiscalitat ambiental, o d’un impost sobre les activitats financeres. I si ells presenten una “llei de l’abús”, que, a més de retallar drets i privatitzar serveis, fa saltar pels aires tot procediment deliberatiu i democràtic, nosaltres tenim la responsabilitat de respondre’ls interpel•lant-los sobre la pèssima qualitat democràtica que volen per a la nostra societat.

Sé que la nostra no és l’única trinxera. Que aquests dies s’han multiplicat les mobilitzacions i que els propers dies continuaran, inclosa la mobilització davant del Parlament. Però, a la vegada, alguns, la setmana vinent haurem de donar els arguments que evidenciïn que el camí pel que ens volen portar es pot evitar i que hi ha alternatives infinitament millors, tot i que requereixen la valentia amb els poderosos que aquest govern és incapaç d’expressar.

Veient el que veig i les polítiques que pretenen fer, a mi també se m’encongeix el cor. Hi ha un veí que m’intenta tranquil•litzar dient-me: no et preocupis, són cicles. Però jo l’intento amoïnar explicant-li el que va passar a Itàlia, o a Madrid o València amb la degradació dels serveis públics. En aquests llocs el malestar no es va canalitzar i aquest espai el van ocupar aquells que volien degradar més encara els serveis públics, aquells que amb estratègies comunicatives intenten que la gent siguin consumidors i no ciutadans. Per això sóc de l’opinió que cal combatre el que està passant des de tots els espais. Avui cal canalitzar el malestar amb mobilització i proposta. Potser així, més aviat que tard, podrem fer en primer lloc la trinxera més àmplia per després començar a construir. Arriba un tsunami que vol endur-se tot el que soni a públic i col•lectiu per substituir-ho per una paraula: privat. Per això crec que cal omplir tots els espais. I fer que tot aquell que s’hi oposi sumi per evitar que el somni dels traficants de vides s’acabi fent realitat.

En aquests darrers dies s’ha debatut molt sobre una demanda a favor d’una sortida de la crisi més equitativa, més justa. Però per altra banda també hi ha una demanda a favor d’una altra manera de fer política.

Doncs com si no sentissin res, el Govern dels millors aprova una llei, la coneguda com la llei òmnibus, que d’una sola tacada modifica més de 80 lleis. Diuen que és per a promoure la reactivació econòmica, per garantir l’agilitat administrativa. I amb aquest fi per exemple legislen sobre els apartaments turístics a les ciutats (fent que no hi hagi cap tipus de control), suspenen la llei de barris, treuen la reserva de sòl per a habitatges protegits, es carreguen òrgans independents com el CONCA en les polítiques culturals, barren l’accés dels nouvinguts a drets universals menyspreant el Pacte per la Immigració que ells mateixos van signar.

Tot plegat, 80 lleis, 80 debats, 80 votacions que s’estalvien d’una sola tacada. I com a deferència donen una setmana a les entitats perquè presentin al•legacions. Ho sento, però crec que se’n foten, a la cara de la gent, a la que està acampada i a la que no, a la que reclama altres maneres de fer, als que demanen més debat, transparència i reflexió, als que demanen que es defensi el sentit del que és públic. I crec que després de riure’s de tothom, ells mateixos aplaudeixen amb les orelles quan hi ha qui acaba dient que tots són iguals, tot són el mateix. Així es fa difícil unir forces per parar-los els peus.
Vam començar la legislatura obrint una comissió per la transparència i l’aprofundiment democràtic que encara no han posat en marxa. Però en canvi han fet de la llei de pressupostos la llei de les retallades socials, mentre que aquesta llei de l’abús ha esdevingut la llei de les retallades democràtiques.