“Tenim un suport majoritari a la nostra política”. Aquesta frase, repetida el 22 de maig i els dies posterior per diferents dirigents de CiU ha fet que després de les eleccions tinguem un govern de la Generalitat molt desacomplexat. 50.000 vots més que les darreres municipals fan creure a alguns que la democràcia és votar per després actuar com et dona la gana, sense haver de donar explicacions per gairebé res.
Només fruit del desacomplexament es pot explicar que el govern dels millors sigui capaç de fer les coses tan malament, sense demanar disculpes ni obrir una reflexió per res. I el que va passar ahir a plaça Catalunya és un bon exemple. L’acampada havia tingut i continua tenint un comportament cívic, democràtic i participatiu. I el Govern s’havia compromès a no intervenir mentre que aquest fos el comportament de la gent acampada i concentrada.
Però el Govern del “millors” es moria de ganes d’intervenir. Si realment els hagués preocupat els objectes que podien generar situacions de perill a Plaça Catalunya podrien haver mediat per retirar, per exemple, les bombones de butà. Però no, van tirar per la via del dret, optaren per desmuntar l’acampada i retirar objectes de “gran perillositat” (ordinadors, papers amb recollides de signatures, etc...). Per acabar de reblar el clau, davant de gent asseguda i pacífica es va actuar com tots hem vist en centenar d’imatges.
En Puig haurà de venir a comparèixer (ahir ho vam demanar), però després de la roda de premsa d’ahir, on amb tota l’arrogància no ha assumit cap error, ni extralimitació, ni cessat a ningú, l’assumpció de responsabilitats només es concentren en ell.
Per sort, per higiene democràtica, per desautoritzar als arrogants, i per moltes raons més, ahir va sortir més gent a dir que no tenien por, a interpel•lar, a fer-se escoltar, i a dir-li a la política que així no, i a dir que hi ha alternatives a una sortida de la crisi tan injusta. S’està intepel•lant a tothom, a nosaltres inclosos, però el problema és que qui governa continua no entenent res, com demostra la compareixença d’en Puig, que va acabar titllant l’acampada de parc temàtic. que aquests dies algunes coses han canviat, i jo també em sento interpel•lat.

En la segona part del blog volia fer una breu valoració de les eleccions. M’agradaria fer-ho a partir de dues experiències. La primera d’elles és a l’entrada d’un bar i el cambrer em reconeix. “Hola Herrera”, i comencem a parlar. A parlar de què ha passat. A dir-me que tot el mapa és blau. Que està preocupat. De la indecent legislació hipotecària que tenim. I al final em confessa que el diumenge, estant tip de tot, amb sentiment d’impotència, davant de la impossibilitat de construir una alternativa decideix no anar a votar.
Surto d’una trobada, amb uns amics, una d’elles molt activa durant l’acampada, em diu que “la política s’ha posat molt txunga”, però amb una sorprenent distància sentimental i analítica com si el que acaba de passar no tingués connexió amb la seva vida quotidiana, l’escola on portarà el seu fill o l’hospital per on acabarà passant tard o d’hora.
Començo amb aquesta petita crònica de vida. Podria haver començat amb molta de la gent que m’ha fet comentaris entorn als resultat. O podria refugiar-me en uns resultats globalment positius, i a la vegada desiguals, amb bones notícies, però també algunes males notícies que deriven de la nit electoral. És cert que el resultat electoral és satisfactori tot i tenir males notícies en la nit electoral, però ens permet que des de l’esquerra verda continuem tenint projecte estratègic i un horitzó.
Però a la vegada, el moment mereix més ambició, i saber quins són els deures que hem de fer per construir una alternativa, no només a CiU o al PP o a les polítiques conservadores que s’han fet des del PSOE, sinó a una sortida de la crisi cada cop més injusta. I les dues petites experiències demostren que en un moment d’enuig, de cabreig, també d’indignació, si alguna cosa ha fallat ha estat la canalització cap a la política per construir alternatives.
La manera de superar aquest escenari requereix trencar el tòpic que acaba homologant totes les forces polítiques, quan el que defensa cadascú al Parlament és ben diferent. Però per altra banda, des de marcs partidaris hem d’aprendre a treballar d’una altra manera. Ens cal més capil•laritat social, i això vol dir entendre que aquest és el repte, el principal repte d’una força política que es reclama transformadora. Hem d’entendre que avui es pot construir alternatives des de l’articulació social, més enllà de l’àmbit institucional, i aquí és on els partits polítics han d’esmerçar esforços. Però a la vegada, cal que el conjunt de la societat assumeixi que no podem permetre el luxe com a ciutadans crítics que la correlació de forces sigui tan desigual a les institucions.
Aquesta és la feina que ens toca fer. A ICV no ho podem fer sols. Però a la vegada, crec que sense nosaltres, fer-ho és més difícil. Aquest és el repte d’uns anys que seran difícils, molt difícils, però que necessiten de l’articulació d’aliances i sinèrgies que ens permetin construir alternatives de futur a un model injust.

El que ha passat aquests dies expressa indignació. Sé que sou molts els enfadats. Enfadats i no només amb el sistema financer, amb els bancs i les caixes o amb els governs.

Sé que esteu enfadats i desencantats, sobretot, amb la política i amb els polítics, perquè veieu com es rescaten els bancs i les caixes però a la resta ningú us ajuda; perquè veieu com s’apliquen mesures antisocials que faran que el treball i la vida mateixa sigui més complicada i difícil.

La crisi econòmica és també una crisi de la política i de la mateixa democràcia. La política no només no governa l’economia sinó que els que han provocat la crisi imposen la seva política.

Puc dir que entenc el missatge. Entenem, comprenem i compartim la indignació. Que hi ha cansament de tot. I a la vegada, que hi ha una impotència total entorn a una política dòcil amb els que han creat la crisi i exigent amb qui la pateix.

A la vegada sé que no tot es pot fer des de l’àmbit institucional. Però si que crec que tot es pot fer des de la POLÍTICA. La que és amb majúscules. La que entén que els espais de llibertat es construeixen des de la societat, la que no renuncia a una correlació de forces diferents a les institucions. La que planta cara al carrer, però la que no deixa erm el terreny perquè la política de retallades s’apliqui a tort i a dret.

El més important del missatge, el de dissabte i el diumenge, és que estem indignats, però no estem derrotats. Només estarem derrotats quan ens resignem. Quan acceptem que no val la pena fer res.

Per últim sóc conscient que sense acció la indignació només és un “cabreig” que no té cap incidència concreta, perquè després qui retalla les nostres vides pugui acabar interpretant que hi ha una majoria silenciosa que l’avala i l’acompanya. Una majoria silenciosa que acaba per silenciar a l’altra majoria, a la indignada i farta, per tot el que està passant.

Sovint, quan al Congrés ens quedàvem molt pocs dient que no podia ser que ajudéssim als bancs a canvi de res, que no els exigíssim modificar la legislació hipotecaria, acabàvem sent ridiculitzats, o ignorats, o menyspreats. Confesso que quan això passava, molt sovint en els anys de vaques grosses, un sentiment de solitud m’acabava envaint. És possible que en el proper ple del Parlament ens tornem a trobar sols defensant una proposta que trobaran utòpica aquells als qui és tan fàcil fer possible l’esforç de la majoria. I és molt possible que el discurs dels “polítics”, com si tothom defenses el mateix, continuï sent imperant. Però com a mínim moltes de les propostes que farem no es sentiran tan soles, perquè és molta la gent que les reclama, ara des del carrer.

Estem a les portes d’unes noves eleccions, en aquest cas municipals i, igual que en les eleccions als Parlaments, alguns busquen que es faci un acte de fe. De la mateixa manera que Mas va prometre no tocar les inversions que afectessin a salut, educació i seguretat, ara Trias promet, no només no tocar, sinó incrementar les polítiques socials. Però la tossuda realitat ens ensenya que el Govern de Mas ha protagonitzat retallades que afecten drets bàsics, no s’ha compromès a tornar a garantir aquests drets i, a més, ha anunciat que tan aviat com pugui tornarà a abaixar impostos a qui més té. I aquestes retallades es poden multiplicar després de les municipals si el Govern de la Generalitat redueix les transferències als ajuntaments, escanyant serveis socials bàsics. Després de l’experiència viscuda fins ara, costa creure ara les promeses del candidat de CiU, sobre tot tenint en compte que Trias no ha donat mai suport a cap política que suposés un avenç social per a la ciutat de Barcelona.
Després de tot, però, el Govern de CiU s’ha trobat una resposta social notable i força sonada; amb molta gent que ha dit que no es podia tocar la salut o l’educació. Des de l’esquerra verda, a més, li hem ofert un full de ruta alternatiu. Per començar, li hem proposat anar a Madrid a negociar un ajust del dèficit més equilibrat entre administracions (no pot ser que la Generalitat hagi d’assumir un dèficit del 1’3 mentre l’Estat té un del 4’8). També li hem plantejat una fiscalitat més justa, traient diners, per exemple, de l’energia nuclear, i no eliminant impostos com plantegen. I li hem dit que hi ha marge per a reduir despeses, com és el cas de la farmacèutica, però que no acceptem les retallades que allarguen les llistes d’espera i empitjoren la vida de la gent. Aquestes propostes, però, necessiten la força de la gent, que té l’oportunitat d’expressar-se en aquest maig ple de mobilitzacions i, per descomptat, també a les eleccions municipals; unes eleccions on cal que CiU tingui un sever toc d’atenció, i un toc d’atenció de la mà d’aquells que ens hem oposat sempre a les retallades.
I perquè aquest front sigui creïble cal ser exigent en tots els àmbits: amb aquells que fan regals fiscals però també amb aquells que ens deuen els diners corresponents al fons de competitivitat, i aquest és el Govern de l’Estat. I aquí és on CiU ha trobat l’escletxa per deixar de parlar de les retallades que protagonitza i les alternatives que li proposem. I aquí cal dir-ho sense embuts: qui ha obert aquesta escletxa és la votació dels diputats del PSC al Congrés. Tot sovint, CiU prioritza al Congrés els interessos de molt pocs als interessos de Catalunya. Això passa quan aproven rebaixes fiscals (amb el PSOE) que acaben afectant les finances de la Generalitat. Però l’actitud de CiU l’acaben dissimulant perquè, a l’altra banda, hi ha uns diputats que en no posar per davant els interessos de Catalunya permeten dissimular les polítiques de retallades de CiU. Per això ens cal una esquerra nacional, que planti cara a les retallades, però que ho faci des de la coherència i sense supeditar-se a res ni ningú.

A les portes de Bellvitge reparteixen propaganda perquè et facis d’una mútua. I és que quan es tanquen quiròfans, i urgències, i plantes senceres d’hospitals, emergeix una extraordinària oportunitat de negoci. I aquí és on es tanca el cercle: la provisió de servei l’acaba garantint el sector privat.
CiU explica aquests dies que no hi ha alternativa, però és fals. Hi ha alternatives anant a Madrid a renegociar el marge de dèficit. O es què hem d’acceptar acríticament que l’estat pugui assumir un dèficit per enguany del 4’8% mentre la Generalitat ha de tenir un dèficit del 1’3%? La Generalitat destina un 75% a inversió social, però quan el nostre Govern assumeix acríticament aquest ajust no només acaba afectant el drets de la ciutadania, sino que acaba per escanyar l’economia. Hi ha alternatives amb polítiques fiscals que poden suposar molts milions d’euros d’ingressos. Hi ha ajustos en la despesa amb marge per recórrer en matèria farmacèutica.
Però CiU mai escolta ni pren nota de cap proposta, prefereix explicar que no hi ha més alternatives ni solució per retallar drets i acusar de tots els mals al “tripartit”. I modestament, no crec que sigui casual. Quan s’apliquen retallades en sectors bàsics i essencials com la salut o l’educació algú acaba ocupant el paper que fins aleshores ocupava el servei públic. I aquest algú és qui acaba fent negoci en la provisió de serveis. El problema és que la provisió de serveis per part del sector privat no és més eficaç, ni més equitatiu, ni més barat. O cal que recordem que el model nord-americà de salut molt més car i infinitament més injust?
Per al responsable de la patronal hospitalari pot ser un somni fet realitat que la salut es regeixi per les mútues privades però aquesta possibilitat, pels usuaris que de la salut pública que no es poden pagar la sanitat privada, és tot el contrari.
Si no ens mobilitzem ara per defensar els nostres drets quan ens hauríem de mobilitzar segons el Govern de CiU? Té tot el sentit, en aquestes eleccions, fer-ho tot perquè aquells que apliquen retallades no tinguin un xec en blanc el 23 de maig. I em sobta que encara es sorprenguin que la ciutadania s’estigui mobilitzant en contra de les retallades. Potser esperaven una actitud acrítica com la que ells tenen amb Madrid quan els ordenen retallar els serveis socials per complir el dèficit que marca el Govern Zapatero.
Per això cal que la manifestació del 14 de maig sigui un èxit. Una mobilització per manifestar-se, per canviar consciències, per expressar un rebuig clar i nítid i per dir PROU. Fem que el 14 de maig (i després del 22) sigui la millor vacuna contra la indiferència i condescendència amb la que alguns tracten les retallades.