El primer de maig de cada any acaba sent un ritual en el que es reclamen drets laborals i es reivindica l’equitat i justícia. Una espècie de ritual en el que alguns sortim a manifestar-nos i a commemorar un segle de reivindicacions laborals i obreres. Això és el que durant molts anys ha estat el primer de maig. Sense anar més lluny, el 1er de maig de 2010 va ser el d’una mobilització significativa, en un escenari de crisi, després d’haver-se obert un període de destrucció de llocs de treball com feia anys que no succeïa.
Però 11 dies després d’aquell 1er de maig, en Zapatero va fer entrar aquest país en una nova era; l’era d’unes expectatives vitals encongides on els esforços es situarien no entre aquells que havien generat la crisi sinó entre els sectors més vulnerables. El 12 de maig de 2010 el President del Govern espanyol va anunciar, en un gir de 180º, una nova etapa de retallada de salaris primers, de drets després. I des d’aleshores ha plogut una reforma laboral que havia de servir –això ens van dir- per genera ocupació, però que s’ha utilitzat per abaratir els acomiadament incrementant-se des de llavors la precarietat en les noves contractacions. Des d’aleshores ens van dir que el camí era l’ampliació en l’edat de jubilació. I la congelació de les pensions. I les rebaixes salarials. Després d’haver donat crèdit, i molt, a les entitats financeres, calia refundar, però ja no el capitalisme (un cop salvat ja no cal), sinó de l’estat del benestar, es a dir, la refundació dels nostres drets, la refundació de les nostres vides. Des del maig de l’any passat ha plogut tant que el que està en joc ara és quelcom tan bàsic com l’accés a la sanitat i a una educació pública i de qualitat.
Això és el que fa aquest maig diferent. Per començar pel primer de maig. Però també el 14 de maig, quan s’han convocat mobilitzacions en contra de les retallades. O el 22 de maig, on el millor que podem fer per evitar l’aplicació de polítiques que ens afecten tant als usuaris dels serveis públics és que hi hagi un sever correctiu a aquells que les encapçalen. Per això espero començar aquest maig d’una manera diferent, no només com un ritual ni una commemoració, sinó com un maig de reivindicació i rebel•lia.

En aquests dies es reclamen alternatives. I les alternatives existeixen, amb una altra política fiscal, amb un ajust més just, amb un control del dèficit més esglaonat. Hem parlat en altres ocasions. Però ahir, eren molts els que reclamaven aturar les retallades, mentre el Govern reclama alternatives.

En tot cas, vull adjuntar-vos el que és la nostra moció en matèria de salut. Una moció que es veurà en tres setmanes, i que expressa que hi ha alternatives. Aquesta és fruit d’una interpel•lació que va realitzar la Laia Ortiz. La proposta de reducció farmacèutica busca implantar un sistemàtica que segons Joan Ramon Laporte podria suuposa un estalvi de 300 a 400 milions d'euros. A això se li suma la necessitat d'aturar una retallada que afectarà, i de forma dràstica, la qualitat del servei. Aquí us deixo la moció.

“Moció sobre salut presentada per ICV-EUiA al Parlament de Catalunya
La sanitat és un dels pilars fonamentals de l’Estat de benestar. L’article vint-i-tres de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya estableix que totes les persones tenen dret a acce-dir en condicions d’igualtat i gratuïtat als serves sanitaris de responsabilitat pública, en els termes que estableixen les lleis.
En aquests primers mesos de legislatura el Departament de Salut ha presentat un Pla de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari públic i ha encarregat als centres hospitalaris plans de xoc, amb l’objectiu de reduir la despesa en un 10% dels recursos pressupostaris i financers. Aquestes mesures han vingut acompanyades d’un allau d’anuncis de retallades que afecten les prestacions, amb tancament de quiròfans, plantes senceres i llits dels centres hospitalaris. Aquestes retallades, moltes de les quals ja s’estan aplicant, provocaran l’increment de les llistes d’espera i la reducció del personal sanitari, perjudicant greument el dret de la ciutadania a una assistència de qualitat.
Aquest procés s’està realitzant sense diàleg i consens amb tots els sectors implicats, està provocant el rebuig generalitzat de tot el personal sanitari, que ha manifestant que les retallades poden provocar danys irreversibles en la sanitat pública i el canvi del model sanitari de Catalunya. Així mateix, aquestes mesures estan generant una gran alarma entre la ciutadania.
Un Pla de mesures per garantir la sostenibilitat no es pot aprovar ni posar en marxa sense diàleg i acord amb tots els sectors de l’àmbit de la salut, sense tenir en compte els recursos que s’hi destinen en comparació amb els països de la Unió Europea, ni sense considerar les greus conseqüències que pot tenir en la qualitat de l’assistència sanitària.
Per això cal que el Govern deixi en suspens l’aplicació del Pla i repensi i replantegi les mesures, tal com ha reclamat el president del Col•legi de Metges i del Consell Assessor en matèria sanitària, doctor Miquel Vilardell.
Hi ha marge suficient per aplicar mesures que garanteixin la sostenibilitat de la sanitat, racionalitzant la despesa farmacèutica que ha absorbit gran part del creixement de la inversió en sanitat, enfortint la salut pública i l’atenció primària, promovent la fusió d’entitats i reduint les estructures directives i de gestió del sistema sanitari.
Per això proposem un model sanitari públic basat en l’equitat, la universalitat, la solida-ritat i la sostenibilitat. Un model que garanteixi els drets de la ciutadania a una atenció sanitària de qualitat.
Quines són les alternatives?
Deixar en suspens, de forma immediata, el procés d’elaboració i l’aplicació del Pla de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari públic i els plans de xoc pels diferents centres sanitaris.
1. Garantir la transparència del conjunt del sistema sanitari donant a conèixer públicament les clàusules dels concerts del Servei Català de la Salut amb els centres del SISCAT, incloent els salaris del personal directiu dels esmentats centres. Així mateix, publicar les dades i informes de la central de resultats amb la identificació de tots els centres sanitaris corresponents finançats amb fons públics, per garantir la transparència i la rendició de comptes.
2. Elaborar un nou pla de mesures a partir dels següents criteris:
a) Garantir la suficiència econòmica del sistema sanitari i el compliment de la legislació vigent pel que fa a la cobertura de prestacions.
b) Establir un diàleg amb tots els agents del sector de la salut (personal sanitari, entitats d’usuaris, sindicats) per acordar els objectius, el mèto-de d’elaboració i les accions concretes del pla de mesures general i dels plans específics per cada centre sanitari.
c) En cap cas les retallades de la despesa han de comportar una disminu-ció de les prestacions sanitàries, de la qualitat de l’assistència i del per-sonal sanitari.
d) Reforçar les polítiques de salut pública en cogovernança amb els ajun-taments.
3. Consensuar i endegar mesures urgents de correcció de les ineficiències més evidents del sistema sanitari, des d’una visió integral de tot sistema -i no de forma individualitzada centre a centre- que tingui en compte els elements d’equilibri territorial. Les mesures ha desenvolupar han d’incloure:
a) Enfortir l’atenció primària, com a estratègia per garantir la qualitat i op-timitzar els recursos econòmics. Posar en pràctica, en el conjunt del sis-tema sanitari totes les mesures de desburocratització que, per a l’atenció primària, va sol•licitar la CAMFIC el 2009 i que encara no s’hagin instrumentat.

b) Estendre a la totalitat dels Centres d’Atenció Primària els sistemes d’informació de l’ICS, de manera que tota l’atenció primària utilitzi les mateixes bases de dades, utilitzant el potencial de programes com el Selfaudit i el PREFASEG.

c) Impulsar un pla de racionalització de la despesa farmacèutica que inclo-gui les següents mesures:

- Substitució en tota la prescripció amb finançament públic, de medi-caments per versions més barates i amb iguals efectes terapèutics, mitjançant l’ús de sistemes d’informació i incentius.
- Prohibir l’activitat informativa i de promoció comercial als centres de salut i els programes de formació continuada promoguts per compa-nyies farmacèutiques i de tecnologia mèdica. Per tal que els avenços científics i tecnològics amb valor terapèutic i diagnòstic afegit arribin amb celeritat als pacients cal crear i enfortir la gestió professional del coneixement mitjançant comissions farmacoterapèutiques i altres amb recursos suficients per garantir la informació i la formació con-tinuada dels i les professionals.
d) Promoure la fusió d’entitats concertades i procedir a la integració de les que són totalment dependents jurídicament de la Generalitat en l’ICS, aplicant les pautes sobre fusions d’entitats previstes en el Pla de racio-nalització aprovat pel Govern el juny del 2010 i aplicant els mateixos cri-teris de racionalització en tot el SISCAT.
e) Racionalitzar i reduir les estructures directives i de gestió del sistema sanitari.
4. Presentar el Pla de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sani-tari públic al Parlament de Catalunya en el termini d’un mes, pel seu debat i aprovació”

En una de les darreres compareixences el President de la Generalitat va dir “si algú té solucions màgiques que les doni”, en un exercici retòric, perquè tots, inclòs Mas, sabem que no hi ha solucions màgiques. Però en tant sols 100 dies li puc dir que el que si que hi ha és solucions justes. I que si el Govern té ganes d’escoltar i té una mínima sensibilitat social hauria, com a mínim, d’escoltar-les.
Passar en un sol any el dèficit del 3’7% del PIB al 1’3% és tant com acceptar escenaris que impliquen el suïcidi econòmic i un atac sense precedents a l’Estat del benestar. La desinversió afecta a la garantia de serveis públics, però també suposa una clara afectació a l’activitat econòmica. Les CCAA representen tan sols un 25% del dèficit de les administracions de l’Estat, però en canvi representen el 50% de la despesa. I seria per tant lògic anar a Madrid a demanar que l’ajust del dèficit es faci de forma esglaonada.
En segon lloc, faríem bé en no encarar l’ajust només des de la lògica de la despesa renunciant, des de l’apriorisme dogmàtic, a trobar nous ingressos. Així, el Govern faria bé, no només en no aprovar l’eliminació de l’impost de successions, sinó que hauria de posposar, donades les circumstàncies extraordinàries, l’aplicació de l’últim tram de la reforma d’aquest impost que va fer el Govern d’entesa. A aquesta mesura se li podrien sumar altres polítiques d’ingressos, com la fiscalitat sobre l’energia nuclear (amb el territori més nuclearitzat de l’Estat seria de sentit comú fer com Castella-La Manxa o Extremadura i posar una taxa sobre les centrals que operen a Catalunya), així com altres elements de fiscalitat ambiental sobre les pràctiques més contaminants que ens permetrien gravar les pràctiques més intenses en el consum de carburants, millorant així la nostra gran factura energètica.
En tercer lloc, el Govern podria, abans de retallar drets, retallar la despesa més supèrflua i la que no afecta a la vida quotidiana de la gent. I aquí hi ha un recorregut extraordinari amb la despesa farmacèutica. Sóc conscient que les mesures proposades per ICV-EUiA afectarien a la indústria farmacèutica, però Governar és optar, i un Govern que defensa els drets de la gent s’hauria de preocupar més per la salut de la gent que no pas per la salut financera de la indústria farmacèutica.
Aquestes propostes desacrediten a aquells que es refugien en dir “només ens critiquen”. Però aquestes propostes, si finalment no són tingudes en compte, desacreditaran el relat d’en Mas conforme no hi ha més alternativa que les polítiques que estan fent: menys educació pública, menys sanitat pública i menys seguretat públic. De fet, el que ha passat amb l’impost de successions, amb la seva eliminació anant més enllà del que ha anat Madrid o València i en un context de retallades, constata que, ara per ara, el president Mas no defensa l’Estat del Benestar, defensa l’estat dels benestants.
Faria bé el Govern en deixar de costat aquesta actitud d’arrogància que fa que no escolti a ningú ni escolti cap de les propostes que es plantegen en seu parlamentària. O bé perquè venen d’ICV-EUiA o bé perquè venen des de l’oposició.
No volia deixar d’acabar aquest post en el blog sense fer dues recomanacions que no tenen res a veure amb el que heu llegit fins ara. Dues recomanacions de dues pel•lícules. La primera és ‘Incendies’, extraordinària pel•lícula franco-canadenca sobre la descoberta de dos fills de la vida de la seva mare. La segona, ’Al final de l’escapada’, fantàstic film d’Albert Solé que reflecteix no només la vida del Miguel Núñez, sinó la d’una generació d’herois que van lluitar per la llibertat de les generacions actuals i futures. El final de l’escapada té la tendresa del Miguel, el caràcter actual del seu compromís, i un tractament de la mort exquisit.

Aquesta setmana vaig anar a la presentació del llibre de Hessel. I si, tenim raons per indignar-nos, ens sobren motius. Però com va dir aquesta setmana Pietro Ingrao, no hi ha prou en indignar-vos. Hessel, Ingrao ens diuen que canalitzem aquesta indignació. I cal fer-ho a nivell global, però també en l’àmbit més proper. En tots cas, els arguments per rebel•lar-nos és aquest horitzó dibuixat a Brussel•les, a Madrid però també al Palau de la Generalitat en el que ens volen empetitir la vida, imposar la lògica dels mercats després d’haver-los salvat. I és en aquest context que m’indigna que els que expliquen la indignació de Hessel no expliquin les històries indignants que es produeixen cada setmana. Permeteu-me per tant que expliqui una història que vosaltres decidireu si hi ha motius o no per indignar-se.
Avui no parlaré de les retallades de salut, ni les d’educació. Parlaré d’una proposta que ha passat relativament desapercebuda. El Govern ha anunciat la seva voluntat d’abolir el registre únic de sol.licitants d’HPO (Habitatge de Protecció Oficial), de donar la facultat d’adjudicar els HPO als promotors, de suprimir els sortejos i de que els HPO puguin passar a preus de mercat lliure a partir de 30 anys, així com l’exigir que els particulars hagin d’obtenir pel seu compte una hipoteca abans de tenir dret a l’adjudicació de l’HPO. És a dir, després d’una crisi creada perquè durant molts anys la política d’habitatge va ser la lògica dels mercats, tan bon punt es comença a fer una política diferent, arriben els de CiU per tornar-nos a una lògica antiga, molt antiga.
En un document treballat per en Salvador Milà i tota la gent d’ICV-EUiA que treballa els temes d’habitatge s’explicava molt bé. Són mesures socialment injustes, en la mesura que fan possible la discriminació i la marginació dels col.lectius socials més desafavorits per poder accedir a un HPO, al deixar en mans dels promotors la selecció dels adjudicataris; afavoreixen l’arbitrarietat i l’especulació. Al deixar en mans dels promotors la tria dels adjudicataris, fan possible la reintroducció de pràctiques fraudulentes que ja s’havien patit molt: cobrament de sobre-preus en diner negre per tenir prioritat en l’accés a l’habitatge, adjudicacions a persones que no tenen necessitat real, per raons d’amistat afavoriment amb el promotor. Les mesures a més, fan més difícil la vida de la gent, al suprimir-se el registre únic s’obliga a les persones que necessiten HPO a un pelegrinatge entre diverses oficines públiques i promotores privades, obliguen a presentar documentació repetida i donen lloc a situacions injustes de dobles adjudicacions. Es renuncia així a assolir els objectius de la llei del dret a l’habitatge, en la mesura que no es podrà garantir que en els propers anys es disposi en el conjunt de Catalunya d’un parc permanent d’habitatges amb preus limitats i amb diverses formes de protecció: habitatges assistits, dotacions, de lloguer protegit, etc. De com a mínim el 15 % del total del parc d’habitatges. Com si això no fos prou, s’acaba amb les mesures que obligaven als promotors a fer que els habitatges d’HPO de forma disseminada i no concentrada, no fent barris d’HPO i barris que no tenen cap percentatge d’habitatge social. Però sembla que no s’hagi aprés res i que ens vulguin portar a la concentració dels col.lectius més desafavorits en blocs i barris homogenis, en provocar la segregació dels adjudicataris d’habitatges de protecció oficial en venda o lloguer.
Per aplicar aquestes mesures nos els hi fa res trencar el pacte nacional per l’Habitatge, i amb la complicitat del Ministerio de Fomento –per això si que s’entenen- aturen els programes i les ajudes per la promoció d’hpo de lloguer, les ajudes a l’adquisició d’HPO, les ajudes al pagament de lloguers i de quotes hipotecàries per famílies en risc de perdre l’habitatge i en especial pels joves, les ajudes a la rehabilitació d’habitatges
Explico tot això per primer cal que ens indignem. Per després canalitzar el conflicte, explicar alternatives, i no normalitzar el que és inacceptable, com ara aquest canvi en les polítiques d’habitatge.