És bo escriure sobre els temes quan han passat uns dies, amb la distància que necessita la reflexió serena. Potser per això em poso a escriure sobre la cimera una setmana després que es realitzés i a les portes dels 100 dies d’haver iniciat l’etapa del govern dels “millors”.

Les formes
Crec que aquest Govern ha de millorar substancialment les formes. Lamento que ens enviessin, només dues hores abans de la reunió, el document elaborat pel govern per treballar l’acord contra la crisi entre les forces polítiques i els agents socials. Un govern que ambiciona l’acord ha de treballar-lo, donant espai als seus interlocutors. Ben al contrari, aquest Govern es va refugiar en un informe elaborat per un consell assessor, triat pel propi govern, que no representa cap grup social ni ha estat escollit democràticament a les urnes. I a més li va donar una veu preponderant fent que la intervenció de sis membres del consell ocupés tot el matí, relegant el paper dels grups parlamentaris i els agents socials a una intervenció de 10 minuts a repartir en dos torns. I a sobre va despatxar les propostes rebudes amb presses, just abans d’acabar la reunió. Tinc entès que en tot acord es necessita un marc per al diàleg, el desacord i l’acord, i que en tot moment cal negociar sobre el detall. Malauradament aquest Govern només accepta l’adhesió, i si no t’hi adhereixes passes a formar part dels que el volen enderrocar.

Fer del no-lideratge una categoria
Un altre problema que té aquest Govern és que fa del no-lideratge una categoria. El president Mas va presumir a la reunió de no haver adoptat un paper protagonista, sense tenir present que tot govern ha de liderar i proposar, ja que és a partir de les seves propostes que es discuteixen les diferències i construeixen els consensos. Però aquest Govern, suposadament dels “millors”, es va amagar rere el protagonisme d’un consell assessor (CAREC), que va presentar davant de tothom un document que hauria d’haver dirigit amb anterioritat i en exclusiva només al Govern perquè valorés quina part del document assumia en el seu discurs i n’eliminés la resta abans de presentar-se davant dels grups parlamentaris i els agents socials. Doncs res de tot això. Els membres del CAREC van adoctrinar tothom sense que ningú sabés què assumia el Govern i què no. Si el consell ha d’assessorar el Govern, que expliqui el que calgui al Govern i aquest decideixi amb què es queda. Si el consell ha d’assessorar-nos a tots, llavors tots tenim dret a opinar sobre la seva composició. En la reunió vam demanar al Govern que liderés, però no només no ho va fer sinó que, a més a més, el president Mas va encarregar al CAREC cinc nous informes. Amb un mètode especialment pervers, el Govern es refugia en un informe que obvia, per exemple, el que han significat les rebaixes fiscals dels darrers anys en la sostenibilitat de les finances públiques, un informe tendenciós que no ofereix propostes de reducció de la despesa farmacèutica però sí concreta el pagament de serveis vinculats a la salut, un informe que ignora els efectes sobre l’equitat i també sobre l’economia que tindran les retallades de gran abast en educació o en salut.

El fals consens
Per acabar, es dóna visibilitat a tot allò en què estem d’acord, que són punts ja aprovats en diferents marcs institucionals: el corredor mediterrani, l’aeroport, una declaració genèrica sobre polítiques socials. Així, després de la dutxa de doctrina ultraliberal, i en un marc de retallades sense precedents, s’intenta crear la imatge d’un consens que fa aparèixer les polítiques que es fan –les pactades, però també les no pactades- com polítiques inevitables. És la construcció del fals consens, perquè de forma sorprenent, en el consens és impossible entrar a tractar quins són els límits de les retallades perquè els ajustos siguin mínimament justos. Es parla del concert econòmic, però és impossible entrar a discutir com utilitzem la nostra capacitat fiscal per veure com aconseguim derivar recursos de l’economia més especulativa i contaminant cap a la més productiva.

Al final: un nyap. La pretesa absència de protagonisme i el lideratge cedit es va convertir en una sobreactuació en la presentació dels acords. I això és el que fa que les maneres del Govern esdevinguin insuportables per a molts dels presents a la reunió i també per a molts espectadors de l’escena que representa aquest Govern. Tots sabem que per molt menys qualsevol Govern tindria semàfors vermells als diaris i altres mitjans de comunicació, però aquest Govern té, dit de manera molt suau, un tractament prou tendre en totes les seves relliscades. No gosaria mai demanar que es deixi de tractar al Govern amb tendresa, però crec que seria bo que tothom, i especialment els amics, els padrins, els pares i els germans del Govern dels “millors” comencessin a aplicar algun correctiu.

Témer l’energia nuclear és com témer un eclipsi de sol, no es pot encarar el debat sense apriorisme, el debat nuclear s’ha de fer sense ideologia de pel mig. Frases com aquestes s’han dit des de tots els racons. Fa un any el Ministre Sebastián, fa tres setmanes CiU i PSOE posant-se d’acord perquè les centrals nuclears no tinguin límit en la seva vida útil. Però el que aquests dies ha passat al Japó ha capgirat la situació; ja no es pot dir opinar amb tanta lleugeresa entorn a l’energia nuclear.

A Fukishima, un cop més, es demostra que un imprevist ens pot fer extraordinàriament vulnerables. Com a Harrisburg al 1979, a Txernóbil al 1986, a Vandellós vam estar a molt poc de patir un greu accident nuclear el 1989. Després, el 1999, es va produir un greu accident a la fàbrica de tractament experimental de Tokaimura, amb més d320.000 persones evacuades.

En tots els casos, un imprevist, en forma d’error humà o de circumstància extraordinària i no prevista, va fer que estiguéssim fregant, i en algun cas, tocant la catàstrofe. Ara, la central de Kukishima ha aguantat l’embranzida del terratrèmol i el tsunami posterior, però no així els equips auxiliars que han de garantir la parada del nucli. I així, per un escenari no previst, avui estem al límit de la catàstrofe més absoluta, deixant tot un territori i milers de vides hipotecades per centenars d’anys… Aquest és el problema de l’energia nuclear. Una energia cara –no expliquen que els costos només són assumits per un privat quan l’administració paga la construcció, el desmantellament de la planta, es fa càrrec de l’assegurança o se’n cuida de la gestió dels residus-; una tecnologia que no sap que fer amb els residus perillosíssims que genera; i el que es més greu, una opció que suposa assumir riscos extraordinaris, riscos absoluts en cas d’accident.

Desgraciadament ha calgut un nou accident perquè les coses es posin al seu lloc. Perquè així sigui ens calen governs que opinin. És increïble que encara no sapiguem que opina el President de la Generalitat. El que necessitem és un debat i uns govern responsables, que no ens intentin resoldre tot amb un simple i recorrent increment de les mesures de seguretat. Per molt que s’incrementin, sempre hi haurà un imprevist, la ruptura d’un embassament, un accident aeri, un atemptat, qualsevol circumstància no prevista, que podrà posar en joc la vida de molta gent. I per això cal que diguin fins quan operen les nostres plantes i que obrin el debat per saber com i quan tanquem les centrals nuclears. Amb rigor, amb un pla pont, desviant recursos de l’energia nuclear a l’estalvi, l’eficiència i les energies renovables, però garantint que en la propera dècada no necessitem de centrals nuclears degradades.

Que Catalunya no sigui com el País Valencia

En un altre ordre de coses, i entorn al cas Palau, la imputació del tresorer de CiU crec que suposa, com bé va explicar la Dolors Camats, que ara hi ha un altre cas palau, el que estava vinculat al finançament irregular de CiU. Doncs bé, només demano una cosa, que Catalunya no sigui com València, i que el nostre President, el de la Generalitat, que també ho és de la federació de CiU, s’expliqui i que ho faci de forma immediata.

No és el primer cop que explico que un dels pocs –potser l’únic- compromís que vaig arrencar d’en Mas en el debat d’investidura va ser el tractar el drama de milers de persones que perden el pis, a un valor molt inferior al preu que els hi van taxar, continuen endeutats de per vida. De fet, el mateix president, en la sessió de control es va tornar a mostrar-se favorable a modificar la legislació hipotecària –tot i que no va explicar els motius pels quals el seu grup s’havia oposat a la proposta d’ICV al Congrés.

Però les declaracions del President sembla de moment no passen la prova del cotó. Només començar la legislatura vam presentar una proposta perquè el Parlament pogués elaborar una proposta pròpia, construint un consens des de Catalunya allò que són incapaços de fer des del Congrés. Però un cop hem presentat la proposta, i s’ha obert el període d’esmenes, la resposta de CiU ha estat... presentar una esmena a la totalitat. Han dit que és una esmena preventiva, que han d’estudiar la proposta, però francament crec que és una combinació de manca de sensibilitat i d’una actitud de nul•la exigència front les entitats financeres. Sigui com sigui, espero que el debat sorgit, l’excel•lent feina feta per les plataformes de gent hipotecada, el seu impuls amb una Iniciativa Legislativa Popular, faci que no puguin fer el que fan sovint; fer un discurs per després fer una política que no té res a veure.

La querella contra Moodys

No em vull estar en l’apunt d’avui de felicitar a tota la gent, entre ells en Jaume Asens, que estan impulsant la querella contra les agències de qualificació. Agències que no van encertar ni una, que no van preveure absolutament res, i que ara, sense tenir tots els elements van baixant la qualificació d’economies senceres fent més difícil la vida de la gent, i més fàcil l’especulació d’alguns especuladors de les finances. És per això que no només s’ha de celebrar la iniciativa, sinó sumar-se i contribuir amb tot el que faci falta perquè la querella tingui tots els fonaments jurídics i d’anàlisi profund requerits.

La visita a Derbi

Avui he anat a la planta de Derbi. No és el primer cop que trepitjo la planta de Martorelles, però avui ho he fet amb un profund sentiment de preocupació. En poc més d’un any ens han anunciat que Honda –l’antiga Montesa- marxava cap a Itàlia. Que Yamaha ho porten a França, i ara que volen que els productes que es fan a Martorelles es facin a la planta de Piaggio a Itàlia. I ara, el trasllat no només afecta a més de 200 persones, el trasllat de Derbi és l’expressió de la pèrdua de la marca de referència a Catalunya. A Catalunya tenim instal•lacions, enginyers, coneixements, treballadors, i marques de referència. Potser ens cal que el Govern i determinats grups d’inversors entenguin que hi ha futur, i que podríem copar sectors com la moto elèctrica o la de cross. Veurem si el govern fa política industrial, o segueix allò que va explicar l’ex conseller d’indústria Subirà, en un Govern d’en Pujol conforme la “millor política industrial és la que no existeix”.

Sobre energia
En la interpel•lació de dimecres en Lluís Recoder va dir estar bastant d’acord amb e que plantejàvem. Veure’m quan discutim la moció si realment van de debò.

De partida, la crisis del món àrab, la pujada del preu dels carburants, uns pous petrolífers on cada cop costa més trobar petroli, una demanda de carburants que continua pujant pels increments del consum de països com Xina o Índia.
En paral•lel una economia amb una crisi profunda, amb una demanda interna que no tira, i amb unes exportacions que comencen a remuntar, que tot i que no compensen el mal moment econòmic d’una societat excessivament endeutada.
Pel mig el Govern Zapatero, a corre cuita i sense parlar amb ningú anuncia un pla insuficient, tímid i contradictori amb unes polítiques que s’han oblidat de les estratègies d’estalvi i eficiència i de l’impuls de les renovables, però que per primer cop en molt de temps van en una línia mínimament positiva, tot i el descarament que suposa anunciar mesures que no tenies en un principi previst pagar.
Per acabar-ho d’adobar, la reacció parcial de l’altre Govern, el de la Generalitat. Una reacció legítima quan critica que no pot ser que el Govern Zapatero proposi perquè després altres acabin pagant. Això de que et convidin a cafè perquè al final siguis tu el que paga el compte és cert que amb el govern central és habitual. Però una resposta que no passa d’aquí, que no es compromet a res, que no anuncia cap mesura, potser perquè la perquè la reflexió de l’estalvi energètic no passa per les seves prioritats, tot i que avui sigui impossible fer qualsevol política econòmica i de futur sense introduir aquesta anàlisi.
El nostre és un país molt pobre, extraordinàriament pobre en matèria energètica. I a més de pobre és un país molt depenent del petroli. Mentre que la mitjana de la UE el consum de petroli només representa un 35% sobre el total del consum energètic, a Catalunya superem el 50%, superant fins i tot els desastrosos percentatges de l’Estat (un 48%). Són molts el economistes que parlen de la inviabilitat econòmica del país amb un barril brent per sobre dels 100 dòlars. I és per això que cal implementar mesures immediates i fer una revisió a fons dels plans de futur. No seríem els primers en fer-ho. A llocs com Califòrnia tots els vehicles tenen el límit del 90 km/h amb l’objectiu de garantir un reducció en el consum dels carburants. Potser és l’hora de posar-nos al dia, amb mesures immediates que suposin una reducció del consum dels carburants, especialment en matèria de transport, abandonant el vehicle i apostant per l’electrificació de la mobilitat (és a dir, apostant de forma immediata pel transport ferroviari) , i a la vegada amb una política d’infraestructures i de gestió de la demanda elèctrica que signifiqui una reducció dràstica dels consums.
Sé que per aconseguir-ho serà difícil, el Conseller Mas-Colell va parlar de la perspectiva econòmica horitzó 2020 i no va citar el factor energètic. Però s’haurà de posar a l’agenda catalana, perquè si continuen sense introduir-ho en les prioritats del país és el país el que acabarà afectat, i de valent, per la manca de polítiques en matèria energètica. Això és el que intentarem fer en la compareixença de dimecres.

Quina barra!
No em puc estar de dir-ho. En Boi Ruiz va anunciar les llistes d’espera s’allargarien, però que això no afectaria a la qualitat del servei. Es pot tenir més barra? Estar més temps esperant per una operació, o aixecar el compromís que en 6 mesos en les operacions més delicades no afecta al servei? Hi ha vegades que parlen pels seus fet. Ara, es pot tenir més barra?