Aquesta setmana s’ha perdut una votació sonada al Congrés dels Diputats. PSOE, PP, PNV i CiU van rebutjar la possibilitat de poder amortitzar la hipoteca amb l’entrega del teu pis. En els darrers anys milers de persones no només han perdut el pis, sinó que a més l’han perdut a un valor molt inferior al preu que el van taxar, i han quedat endeutats de per vida. De fet, aquest va ser un dels temes que vaig emplaçar al nou president de la Generalitat a posar en agenda, i no es va tancar en banda. Dos mesos després, sembla que aquell compromís no sigui capaç d’agafar el pont aeri o el tren fins Madrid. I no passa res.

Aquesta negativa s’ha produït els mateixos dies en que s’inicia un procés per reformar el sector financer, amb la bancarització de les caixes. I ho farem comprant actius, des de l’administració, perquè al final arribin especuladors vestits d’inversors es facin amb moltes d’aquestes caixes a preu de saldo. I quan s’aprova l’operació, s’exigeix que les caixes inverteixin en elles mateixes abans d’hora (Basilea III ho reclama fer-ho un any i mig després), fent que els recursos que en altres circumstàncies podrien anar a parar crèdit ara hagin d’a.nar a proveir fonts propis.

Explico això perquè sovint la política s’associa a debats que no són ni els més transcendents ni els menys rellevants per la vida de la gent. Escric el que ha succeït perquè trobo que quan hi ha tant desequilibri en el tracte cap a uns (entitats financeres) i cap als altres (ciutadans) com a mínim tinguem la força i la informació per no normalitzar-ho, per indignar-nos, com escriu Stéphane Hessel en un llibre-manifest que està triomfant a França.

No vull acabar sense fer un parell de comentaris.
El primer va de grups de pressió i Catalunya. Durant molts anys CiU ha estat al Congrés ha estat la bestreta on molts grups de pressió anaven a depositar els seus desitjos, anhels i fins i tot esmenes davant la tramitació de qualsevol llei. Però ara, el portaveu de CiU a Madrid és també qui negociarà amb el govern espanyol cadascun dels avenços en matèria d’autogovern. La qüestió és què pesarà més. Ho dic per l’embolic entre concessionaris i fabricants de cotxes. L’embolic és fruit de l’actitud d’alguns grups polítics que quan arriben a Madrid es dediquen més a fer de bestreta per recollir interessos de lobbies i grups de pressió, a vegades contraposats amb altres sectors, i en alguns cas, contraposats amb els interessos de la majoria de la societat.
El segon d’ell és una reflexió simple, molt simple. En la compareixença del conseller Mas-Colell el conseller es va deixar anar. Si no fos perquè el conseller té aquesta aura d’home savi crec que més d’un mitjà l’hagués castigat, i de valent. Va parlar dels reptes del país en l’horitzó del 2020 i ni va contemplar la variable energètica en una setmana de pujada de preus dels carburants i en una dècada que estarà marcada pels increments en els preus energètics. De fet, quan parlàvem de les retallades li vaig preguntar pel sentit de les retallades en educació, i concretament d’un 20% en el pressupost dels Instituts. Ell va dir que no, que havíem de computar els costos de personal. Però això no està en el pressupost d’un Institut, que a ell li era igual la llei, i que ell era un polític no un comptable. Què hauria passat si ho hagués fet un Conseller del Govern d’Entesa?

Es pot anar a Madrid a demanar el concert i tornar amb una retallada pressupostària més dràstica? Es pot retallar el pressupost un 15 %, afectant moltes de les polítiques imprescindibles per garantir la cohesió social? Doncs sí es pot fer, i a més sense donar cap explicació.

Aquesta setmana mateix, el president compareixia davant del Parlament, sense explicar tota la veritat de la seva reunió amb Zapatero: les retallades aniran més enllà del 10%. Així, en Mas i en Zapatero s’han tornat a posar d’acord en un punt on s’han trobat en més d’una ocasió, en retallades després d’haver coincidit en la necessitat de baixar impostos.

Explico tot això després que en Mas, per tercer cop en mes i mig, hagi responsabilitzat l’anterior govern de l’atur. Ho feia a la pregunta que li feia en la sessió al control del Govern quan li preguntava sobre si el Govern actuava amb prou rigor i sensibilitat social. Ell va dir que la pitjor de les insensibilitats socials era la que generava atur, i apa, resposta despatxada. Com si CiU no tingués res a veure en l’orientació de la política econòmica dels darrers anys a Madrid.

Li vaig fer aquesta pregunta després que aquest Govern en 50 dies hagi combinat dogmatisme ideològic, defensa d'una lògica privada i molta improvisació. La veritat és que el primer ingredient no m’ha sorprès. Només des del dogmatisme ideològic, i la defensa d’interessos molt concrets, es poden anunciar retallades com mai i mantenir l’eliminació d’impostos per qui hereta 1, 2, 3 o 10 milions d’euros. S’ha de ser molt dogmàtic i molt barrut per eliminar la mesura dels 80 km/h negant que la mesura tingués efecte sobre la contaminació per després mantenir la mesura quan ens afecta l’anticicló acceptant que sí afecta la millora de la qualitat de l’aire.
El segon ingredient, que he dit ja en reiterades ocasions, és un gran afany de defensa dels interessos privats. El seu màxim exponent , el conseller de Salut, ha estat capaç d’anunciar menys prestacions en la cartera de serveis en el mateix moment que recomanava fer-se d’una mútua. La patronal hospitalària no podria haver trobar un comercial millor. Tots dos elements ens duen, com ho va batejar la Laia Ortiz, de la universalització de drets a la suficiència dels drets, és a dir, de l’Estat del Benestar a l’estat de la caritat.
Sigui com sigui, haig de confessar que no és el dogmatisme ni l’afany per avantposar els interessos privats als públics el que més m’ha sorprès d’aquest nou govern, el d’Artur Mas. La sorpresa més gran ve de la improvisació i de la manca de rigor, que evidencien molt d’hora els pitjors defectes del Govern. Mai hagués pensat que aquells que deien portar tant temps esperant el seu retorn al govern triguessin tant en fer nomenaments que no arriben, perquè estan pendents dels relleus interns en una alcaldia; mai hagués pensat que els que tant criticaven l’anterior govern perquè el constituïen tres formacions polítiques, acabessin fent un Govern a dos, on el “sottogoverno” està confeccionat perquè uns (CdC) controlin els altres (UDC); mai hagués pensat que els que parlaven de la necessitat d’un govern que generés confiança acabessin tenint un portaveu que genera l’alarma entorn a les finances, potser pel seu afany de ser el primer de la classe a l’hora de justificar les retallades.
I tot això amb només 50 dies governant.

Avui divendres 4 de febrer presentem el còmic del Miguel Núñez, un dels herois de carn i ossos que he arribat a conèixer. El còmic és l’altra versió del que la biografia del Miguel. Ho explico perquè en aquests temps que corren, temps de resignació, crec que està bé explicar i reivindicar vides exemplars. Desenes d’anys de presó, compromís antifranquista, haver caigut en més d’una ocasió en mans dels terribles germans Creix, referent de la solidaritat internacionalista, un home de conviccions profundes, i crític i obert a tot i amb tot. I sobretot un home amable, senzill, i intel•ligent, mot intel•ligent. Però per damunt de tot, un home que sempre li va posar esperança i ganes a les situacions més adverses, fent-lo un d’aquells homes imprescindibles. Com deia Vázquez Montalbán, de qui va ser "ciutadà exemplar".

Vull reivindicar-lo en uns dies complicats, molt complicats. En dies on s’acaba per normalitzar el que és inacceptable. Els discursos de retallades que alguns tracen com l’únic dels camins possibles no són el principal problema. El principal problema és l’acceptació acrítica, gairebé submisa. Ho dic perquè en pocs hem vist com hi ha compromisos electorals que es compleixen fil per randa, encara que topin amb la realitat, encara que les circumstàncies aconsellin no complir-ho (eliminació del 80 km/h o la supressió de l’impost de successions deixant de recaptar 400 milions d’euros anuals), i en canvi hi ha compromisos que si s’incompleixen no passa res. Us en recordeu d’allò que no tocarien ni mestres, ni mossos ni mestres? De moment ja han anunciat que s’invertirà 850 milions d’euros menys en salut, que els metges no es substituiran, o que es deixaran d’incorporar 200 mossos. No em preocupa només la gravetat del que representa, no només constato actituds tan diferents dels nostres governants en funció dels sectors de la societat pels que s’està governant, em rebel•lo especialment front la indiferència. Crec que això és el que li passaria al Miguel. I aquí és on el voldria reivindicar. Perquè aquesta rebel•lia serena del Miguel és en aquests temps que corren més necessària que mai. I ho és connectada amb el món, ell ho hagués volgut així. Parlant del que passa al nostre voltant.

No vull acabar sense escriure quatre notes sobre l’acord en matèria de pensions. El que escric és allò que he dit, però no vull deixar de posar-ho negre sobre blanc. En primer lloc, si tenim acord és perquè primer va haver una vaga, sinó la lògica hauria continuat sent la de les imposicions. I sort hem tingut que els sindicats han fet propostes de millora. De fet, totes les propostes que milloraven el text venien de la part sindical. I al final tenim una proposta més equilibrada, però que té elements que no em poden agradar, com la jubilació als 67 anys, o l’increment dels anys de cotització per accedir a la pensió. Amb tot, el problema principal l’hem tingut i el continuem tenim en un Govern que amb ha desequilibrat profundament la correlació de forces. Amb els vots de molta gent d’esquerres ha decidit asseure’s en l’altra banda de la taula, en la banda d’aquells que creuen que les úniques reformes possibles són les suposen un esforç de la majoria de la gent, en aquelles reformes que per ser positives han de ser doloroses, sense exigir res a l’economia més especulativa. Per desgràcia, com bé ha assenyalat la Merkel, tot no acaba aquí. Ara continuen amb el sector financer, i no per garantir que el crèdit arribi, ni per exigir-li més a aquest, sinó amb l’objectiu de concentrar-ho tot en menys mans. I ja tenim servida la conseqüent bancarització de les caixes, avançant l’aplicació dels criteris financers fixats a Basilea III estan exigint una solvència a les caixes que en primer lloc no s’exigeix als bancs, i que farà que irremediablement asfixiï encara més l’accés al crèdit, especialment de la petita i mitjana empresa. Haurem de continuar batallant.