El bloc d'en Joan Herrera

Començo el bloc presentant-me: Sóc el Joan Herrera. Tinc 43 anys i visc al Poblenou, antic barri industrial de Barcelona. Vaig estudiar a l’escola Ton i Guida del barri de Roquetes. I després al Joan d'Austria, a la Verneda...

Devaluant la vida

Com no poden devaluar la moneda han decidit devaluar-nos les vides. El que estem vivint aquests dies és un dels episodis més lamentables que hem viscut en democràcia. De tots és sabut que l’origen de la crisi no està en les finances públiques. I que ara el principal repte és canviar un full de ruta –l’europeu- que s’està demostrant un fracàs. Però la proposta de Merkozy és el darrer intent per fer d’aquest escenari una oportunitat per imposar els seus dogmes. Ajust del dèficit, encara que sigui a costa de devaluar més la precària economia europea, amb reforma dels tractats inclosa, fent que una política, la seva, sigui d’obligat compliment, i obviant que Alemanya i França han incomplert aquests objectius en moltes més ocasions que Espanya. El problema no és baixar el tipus dels diners, pels bancs, sinó la manca de govern econòmic, ni política fiscal, ni pressupostària després de tenir una moneda única. Avui, el problema no és la inflació, principal preocupació del Banc Central Europeu (BCE), sinó l’especulació contra el deute sobirà. I mentre tenim una escena preocupant i una altra lamentable. La preocupant és l’actitud del futur President espanyol, que ho fia tot a un ajust dolorós i a la reforma laboral que permetrà, ja que no hi ha govern econòmic, ni pot devaluar la moneda, devalua la vida de la gent. I l’escena lamentable és la del president Zapatero que s’apunta a la proposta Merkozy, fent que l’únic futur possible sigui el d’un ajust dolorosíssim.
Ahir, un lúcid article de Juan Fernando López Aguilar (http://www.elpais.com/articulo/opinion/Europa/despues/diluvio/elpepiopi/20111208elpepiopi_4/Tes) descrivia quin és el moment que viu Europa. En l’article parlava que el vot progressista ha vingut a “nihilitzar-se”, deixant-se endur pel pànic, la indignació o l’espant. Té raó. Però quan la socialdemocràcia avala les polítiques de la dreta, i ningú aixeca la veu, sigui amb la reforma de la constitució o amb les darreres expressions del Govern Zapatero, els socialistes contribueixen calamitosament en la construcció d’aquest escenari descrit pel mateix Lopez Aguilar. Aquests dies hi ha qui es pregunta sobre el futur dels partits socialistes, del PSC i del PSOE, i més enllà dels nominalismes, de quins han de ser els nous lideratges, potser és hora que algú aixequi la veu i comenci a dir que el problema de fons està en l’aval a una sortida de la crisi que no ens du enlloc.
COMPARTIR

Joan Herrera

Tinc 44 anys i visc al Poblenou, antic barri industrial de Barcelona. Sóc d'esquerres, ecologista, diputat d'ICV-EUiA i Coordinador Nacional d'ICV. Advocat. Treballo per la llibertat i la igualtat des de la fraternitat...

  • Facebook
  • Image
  • Image
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

El Periódico de El Prat ha dit...

Lo peor es desde luego la traición social de los llamados socialistas o socialdemocratas. No creo que la izquierda vuelva a ser creible durante al menos cien años.