24 gener, 2015

A favor d'un conferència de reestructuració del deute

9:56 Posted by joan herrera , , , , No comments

Avui, són moltes les  veus que diuen que si el deute és insostenible, necessita ser reestructurat. Altrament el seu retorn es fa inviable i la recuperació de les economies afectades impossible.

L’economia europea avui esta en un estancament secular mentre que els governs europeus el que fan és posposar l’agenda i insistir en la política d’ajust fiscal.

Una proposta de reestructuració del deute és completament raonable donades les circumstàncies en que aquest s’ha generat. La historia ens confirma que és una alternativa positiva i que s’ha utilitzat reiteradament amb èxit, fins i tot incorporant a la reestructuració una quitança del deute (Alemanya se’n va beneficiar després de la guerra i a traves del Pla Marshal, un finançament còmode i adaptat a les capacitats de cada país,  la majoria de les economies de l’Europa occidental). Mentre el BCE ha posat diner de forma barata i pràcticament il·limitada, les Administracions han hagut de recórrer als mercats financers de deute públic en un context de recessió econòmica i a un cost, fins fa ben poc, elevadíssim. En canvi, les entitats financeres han pogut accedir a un finançament a un tipus d’interès reduït per finançar després a les administracions a un tipus d’interès més elevat, sanejant els seus balanços a costa del nostre endeutament, es a dir, a costa dels nostres drets.

A aquest factor se li ha sumat el fet que el finançament obtingut per part de l’Estat no ha servit per fer front als reptes de l’economia global, sinó en alguns casos pel salvament del propi sistema financer fent que molt deute privat passes a mans públiques, aplicant la lògica d’aquest capitalisme concessional de la privatització dels guanys i la privatització de les pèrdues. Informes independent com els del tècnic d’Hisenda Agustín Turiel parlen que aquest endeutament il·legítim podria pujar al 95.671 tan sols entre 2008 i 2010.

Així, les emissions de deute públic s’ha produït amb aquestes regles del joc, donant lloc al que en altres moments històrics , s’ha nomenat deute odiós, tal i com apareix recollit en la doctrina internacional sobre la matèria.

A aquest factors se li sumen altres. El fort endeutament del sud d’Europa pot deure’s parcialment a decisions polítiques presses pels seus Governants. Les regles del joc marcades pel BCE han influït poderosament en multiplicar aquest endeutament. Costas Lapavitsas, economista grec, ho descriu a la perfecció quan explica a “crisis en la Eurozona” que els països perifèrics van perdre competitivitat en relació amb Alemanya a causa d’uns elevats tipus de canvi inicials, afavorint clarament l’endeutament del sud.

L’altra factor que ha afavorit aquest endeutament ha estat que durant molts anys la política monetària del BCE va posar un tipus d’interès molt per sota del tipus de creixement, afavorint el consum a costa d’incrementar vertiginosament l’endeutament d’aquells països que creixien a ritmes molt superiors als baixos tipus d’interès fixats, reproduint com explicà l’economista RAGHURAM G. RAJAN, president del Banc Central de la Índia, a “GRIETAS DEL SISTEMA” un sistema pels anys de bonança que permetia pujar el nivell adquisitiu sense pujar salaris, a partir d’un fort endeutament privat. L’inici d’aquesta fase fou la necessitat d’Alemanya d’un impuls al seu creixement a l’inici de segle.

Avui, el fort endeutament públic i privat, es deu, entre altres motius, a unes regles del joc dissenyades per afavorir l’endeutament, particularment dels països del sud d’Europa. I les conseqüències són econòmiques, polítiques i democràtiques.

La situació financera i el necessari finançament de les administracions ha fet que l’obligació acabi esdevenint en primer lloc pagar el deute, i en segon lloc aconseguir el finançament per pagar aquest deute. Entrem en una espiral de segrest democràtic en que la primera partida, i per tan la prioritat política acaba sent el refinançament i no la transformació i la millora de la societat. El deute esdevé així un poderós instrument de control polític. I a més, aconsegueix així un paper redistributiu però a l’inrevés, imposant polítiques d’austeritat que van desmuntant el que es públic i permeten mercantilitzar el que fins aleshores eren serveis i drets prestats amb una clara vocació de defensa del que és públic i comú.

És aquest escenari econòmic, polític i democràtic, així com el caràcter odiós i injust de part del deute contret el que ens porta a plantejar la necessitat d’aprovar un programa compartit de reestructuració del deute.

Avui, l’escenari de desolació social i econòmic que viu Europa, i particularment el seu sud, no té precedents. I el que necessita el moment són mesures que s’han realitzat en altres ocasions, com és el cas de l’Acord de Londres que significà una reestructuració del deute alemany, quan s’optà per la decisió més intel·ligent: reestructurar el deute en comptes d’exigir el pagament d’un deute que no es podria pagar mai. Recordin també, els acords de Versalles, tant criticats per Keynes que van suposar la primera pedra d’una segona guerra a base de ser inflexibles en el pagament dels costos de la guerra.

Avui, l’informe encarregat pel Centre Internacional pels Estudis Monetaris i Bancaris, Pierre París i Charles Wyplosz reclamen en la seva proposta, Politically Acceptable Debt Restructuring i the Eurozone una proposta de reestructuració basada en compra de bons per part del BCE, la seva conversió en títols perpetus a interès cero, que el BCE finançaria amb bons propis, amb un cost assumit pel conjunt dels bancs centrals.

I la qüestió és com es pronuncien les nostres institucions a les portes d’un dels debats que configuren la democràcia o que l’acaben de desmuntar. És l’hora que des de Catalunya s’alcin veus, moltes veus per acompanyar la demanda que vindrà de Grècia, instant a convocar una conferència Europea sobre el Deute per tal de procedir a una auditoria i avaluació del nivell d’endeutament públic i privat en el conjunt de la UE i  procedir a l’aprovació d’un programa europeu de reestructuració del deute.

29 desembre, 2014

Venim de lluny i anem més lluny encara (la banca i la doctrina Botín)

Venim de lluny i anem més lluny encara. Amb aquest article inicio una sèrie d’articles que expliquen la feina de denúncia i de proposta articulada durant molt temps. Venim de lluny, amb feina feta i acumulada. I anem més lluny encara perquè projectem aquesta feina a allò que volem construir. En aquest cas per parlar de la doctrina Botín i la relació entre justícia i poder financer.

Fa relativament pocs dies, l’advocat defensor de la Infanta Cristina, Miquel Roca, va recórrer a  la doctrina Botín per excusar de tota responsabilitat a la seva defensada. Una doctrina per la que es va excusar de tota responsabilitat al poderós banquer que dóna nom a la doctrina pel cas de les cessions de crèdit. Segons el jutge, l’acusació l’havia de realitzar una part directament afectada i tractant-se de diners evadits a hisenda l’acusació havia de venir per part del Ministeri Fiscal o de l’advocat de l’Estat.
Anem a pams.

El cas de les cessions de crèdit és un dels casos que expliquen la connivència entre poder i banca. I la doctrina Botín expressa fins on arriben els tentacles del poder. Així, les cessions de crèdit foren un instrument creat a principis dels anys 90 en el que l’increment de patrimoni garantia total opacitat. El Santander entre els anys 1987 i 1991 va comercialitzar els contractes de “nua” propietat, o cessions de crèdit, productes que permetien als clients del bancs evitar el pagament de retencions a Hisenda. Així, es van fer prop de 45.000 operacions i es van captar fins a 2.400 milions d’euros de l’època, amb un frau de més de 43 milions d’euros. Però quan es va demanar informació el banc va donar alguns noms ficticis.


Un cop Hisenda detecta el producte comença a investigar. Però després de sol·licitar la informació al Santander es troben amb una actitud obstruccionista. És aleshores quan comença a actuar  la Fiscalia, i l’any 1995 el servei jurídic de l’Estat actua contra la petició de sobreseïment del banc.

Tot d’acord amb el que estava previst. Una entitat defrauda a hisenda. Els inspectors ho detecten. L’entitat no col·labora i l’advocat de l’Estat i la fiscalia actuen. Tot segons el que estava previst fins que el fiscal general en cap de l’Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, canvia el criteri de la Fiscalia i amb ell el de l’advocat de l’Estat. És aleshores quan el partit que avui represento, i que aleshores representava Joan Saura, va decidir personar-se com acusació particular en el cas de les cessions de crèdit perquè el cas romangués obert. Va ser aleshores quan l’oposició va acusar al ministre Rato i al fiscal Fungairiño de defensar no els interessos de tots sinó els interessos d’una entitat bancària.  Després reiterats informes van avalar la responsabilitat de l’equip directiu del Santander i al juny del 2003 s’obria el judici oral.

Poc temps després, el 3 de novembre de 2004, en sessió plenària, després d’haver-ho demanat privadament i sense rebre mai cap resposta, jo ja li demanava al Ministre Solbes que l’advocat de l’Estat fes reserva d’acció civil –és a dir, que es personés per poder rebre els diners en cas de condemna- i que tornés a perseguir els instruments que permetien el frau (debat a la pàgina 46). El 23 de novembre, es votava la moció que demanava la personació de l’advocacia de l’estat. Literalment la moció deia ”Dé instrucciones a la Abogacía General del Estado para que acuse y haga reserva de acciones civiles en el caso de las cesiones de crédito del Banco de
Santander”. Però la nostra moció es va perdre amb els vots contraris de PSOE, PP i CiU (debat de la moció: pàgina 61)

De forma gens sorprenent, el debat no va tenir cap transcendència mediàtica. Eren aquells moments on pocs, molt pocs, denunciàvem als banquers, i, perquè no dir-ho, el paper de denúncia es deixava a una minoria, sovint silenciada. No va sortir ni tan sols un breu, davant del que a ulls de molts era notícia: en contra del que havien dit i expressat els portaveus socialistes fins al moment, el primer Govern Zapatero s’inhibia en la defensa dels interessos del l’erari públic, no fos cas que molestessin a algú.

Finalment, 3 anys després, el 17 de desembre de 2007 es dictà sentència. No es va discutir que el que estiguéssim denunciant no fos veritat. Es va optar per establir límits a l’acció popular. No només aconseguien absoldre el Santander i el seu equip directiu, sinó que limitaven poderosament el poder de l’acusació popular.

Aquests dies, quan llegeixo que l’advocat Miquel Roca pretén que se li apliqui la doctrina Botín a la Infanta Cristina per exonerar-la de tota responsabilitat, no me’n puc estar de recordar com es creà una doctrina per exonerar de responsabilitats penals a Emilio Botín, i de lamentar que si el govern socialista hagués estat a l’alçada de l’exigència democràtica al novembre del 2004 no només haguéssim perseguit eficaçment el frau sinó que a més haguéssim evitat que limitessin el paper de l’acusació particular.

23 desembre, 2014

El ‘tauler’ català: construïm un pol d’esquerres

9:29 Posted by joan herrera No comments

“Sortirem a guanyar Artur Mas. No ens abraçarem ni amb Rajoy ni amb Mas”, ha repetit Pablo Iglesias des que va arribar a Barcelona. No puc estar-hi més d'acord.

Però a Catalunya no abraçar- se a Mas significa abraçar-se a la sanitat pública, a l'educació pública, a la redistribució de la riquesa. No abraçar-se a Mas significa fer tot el possible per derrotar-lo i construir una alternativa. Perquè la defensa del que és públic sigui fructífera, davant els qui es dobleguen als mercats, cal alguna cosa més que plantar cara i denunciar-ho. Cal crear una expectativa de canvi. I l'expectativa a Catalunya no la pot construir un sol actor.

La realitat catalana és complexa, una mica més complexa que la realitat del conjunt de l'Estat. Mentre a Espanya hi ha hagut bipartidisme imperfecte, al Parlament hi ha fins a set grups parlamentaris. De fet, les relacions entre forces polítiques catalanes han necessitat d'un accent construït, pensat i articulat des de Catalunya. És el cas del que va ser el partit de l'antifranquisme per antonomàsia, el PSUC, o fins i tot el PSC de Maragall.

Avui la política catalana pot reduir-se a una dialèctica entre CiU i ERC per veure qui lidera l’independentisme, però sense que el debat sigui el del canvi de polítiques. Mentre que l'alternativa pot ser la de l’immobilisme encarnat per Ciutadans i PP. Paral·lelament, altres actors reivindiquem, amb diferents accents, un moment constituent  basat en un moment nou i un canvi radical de les polítiques i la política. La qüestió és si entenem el "tauler" català com una peça més per al canvi de majories a Espanya, o el “tauler” català és un tauler propi, en el qual donem la batalla no per irrompre sinó per canviar les polítiques.

02 octubre, 2014

Parlem d'altres coses: la gestió privada de la T-Mobilitat

19:07 Posted by joan herrera , , , No comments

 

S’ha aprovat la T-Mobilitat. Un instrument perquè cada ciutadà pugui integrar la seva mobilitat en un sol títol. En principi una molt bona idea, sempre i quan hi hagi un lideratge públic.

Però com sempre en les majories de Govern, liderades per CiU i a vegades seguides acríticament per altres, no totes les bones idees es queden aquí. En aquest cas la T-Mobilitat ha estat adjudicada a un privat: La Caixa.

Sense que ni tant sols hagi passat pel consell d’administració de l’Autoritat Metropolitana del Transport, ni s’hagi vist el plec d’informació, ni les condicions ni l’adjudicació. Amb la decisió que prenen, com molt bé m’explicava la regidora de Barcelona Janet Sanz, hi ha diferents renúncies.  

1er.        Renuncia de control públic. Aquesta renuncia no es justifica per l’avenç tecnològic que suposa la targeta. L’Administració té capacitat suficient per liderar un procediment d’innovació tecnològica d’aquestes característiques perquè aquesta sigui propietat pública. Avenç tecnològic no ha d’implicar una major mercantilització d’un servei públic i d’un dret (a la mobilitat).

2.            Els usuaris del transport públic passen a ser clients del mercat de la mobilitat, on s’incorpora la mobilitat de gestió privada en concessió pública (com són autopistes i aparcaments).

3.            La formula post-pagament pot comportar riscos, ja que al funcionar com una targeta de crèdit molts usuaris que no paguin un cop vençut els terminis hagin de pagar interessos a qui ho gestiona (La Caixa), però també costos per l’administració que és qui acabarà assumint la morositat d’aquests.

4.            Tot el contracte s’hagi dissenyat perquè el privat sempre guanyi perquè qualsevol errors del sistema l’assumirà la part pública.

Sabem de les experiències desastroses en altres latituds. Sense anar més lluny el que ha succeït a Sydney ( http://m.smh.com.au/comment/opal-card-makes-public-transport-harder-less-fun-and-more-expensive-20141001-10oip1.html ). I a la vegada constato que cal una resposta clara i de rebuig com han plantejat la Plataforma Stop Pujades, on participa la PTP i FAVB, havent convocat una mobilització pel proper 9 d’octubre.

Aquests dies, mentre diuen que fan país, el país el van desmuntant. Aquesta és la realitat. O la realitat que es va construint (o deconstruint). I l’obligació d’una societat madura és parlar-ne.  

27 setembre, 2014

Unitat i dret a decidir

10:50 Posted by joan herrera No comments


Formo part i represento una força de dones i homes d’esquerres que expressen en el debat nacional una pluralitat semblant a la del país. 


Ens hem barallat arreu amb aquells que han negat el dret a decidir. Ho hem fet aconseguint que forces d’àmbit estatal, que el Partit Verd europeu, o que diferents forces d’Amèrica Llatina es comprometin a favor que els catalans pugin exercir el dret a decidir. I ens barallarem amb qui sigui per fer que la consulta es faci en condicions democràtiques, les condicions democràtiques que el PP es nega a garantir. 



He defensat, defenso i defensaré la unitat com a forma de treballar. Entenc la unitat com fer d’allò que comparteixes, no un camp de batalla d’acusacions i retrets, sinó una feina per trobar els denominadors comuns.


Entenc que la política necessita d’aquests espais. I els hem trobat. Ho vam fer el passat 12 de desembre acordant una data i una pregunta, on tots vam ser protagonistes. Ho vam fer el 8 d’abril defensant la demanda catalana al Congrés. Ho vam tornar a fer quan vam defensar la Llei de consultes al Govern. I ho farem quan el Govern porti davant del Constitucional la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria del 9N. 



No m’agrada fer de la política un excés de litúrgia. Però puc entendre que no tothom pensi el mateix. Però si demano quan se’m suggereix estar a un lloc tenir tota la informació. Tinc el dret. Avui el Govern signa un decret. Un decret que s’ha volgut convertir en una imatge. I l’únic que vam demanar és poder veure el decret, i se’ns va respondre en sentit negatiu.



Aquests són els motius per els quals no compartim una foto. I a la vegada, no trobo cap motiu per deixar de defensar el dret a decidir. A la nostra manera, perserverant, no de forma gregària. Fent-ho amb fermesa, i des de d’una força política que connecta la demanda del dret a decidir no tan sols amb l’independentisme, sinó també amb el federalisme, i el confederalisme i amb la defensa dels drets socials i la lluita contra la corrupció. Elements, tots ells, que no poden anar deslligats els uns dels altres. 









26 setembre, 2014

Intervenció en la compareixença d'en Jordi Pujol

23:39 Posted by joan herrera No comments
Us deixo el text aproximat de la compareixença d'en Pujol realitzada el 26 de setembre de 2014


Sr. Pujol.


Davant dels fets coneguts, dels que estan per conèixer, i de les causes obertes contra vostè, i contra diversos membres de la seva família hi ha tres explicacions possibles.


1a. Explicació. Què vostè es va descuidar de declarar davant d’hisenda una quantiosa fortuna.


2a. Que estiguem a més davant d’un entramat familiar, en el que la seva família s’ha aprofitat de les seves relacions de poder.


3a. Que es tracti d’una manera de funcionar en que el seu entorn, el seu partit (com a mínim) i gran part de l’empresariat


Davant d’aquests tres escenaris, vostè, en la carta en la que confessa ser, com a mínim, un evasor fiscal, es compromet a col·laborar amb la justícia. Però l’actitud que se’n desprèn és la d’obstruir.


Vostè ha optat per la defensa penal i per la defensa del  seu patrimoni, com ho han fet altres persones que han delinquit. La seva actitud s’assembla poderosament a la de Fèlix Millet i Jordi Montull.


Però vostè, sr. Pujol no és Fèlix Millet. Vostè ha estat President de la Generalitat durant 23 anys. El president 126 de la Generalitat.  Vostè és el pare d’un dels principals partits d’aquest país. Vostè és un dels pares de la Catalunya moderna.


I per això la nostra responsabilitat és demanar-li la veritat. Fins avui, dos mesos després d’una explicació mitjançant carta, no ha donat explicacions. Ni ha admès preguntes. Ni ha comparegut.


La manca d’explicacions només s’explica per una raó. No estem només davant del greu cas d’algú que ha defraudat a hisenda, l’actitud obstruccionista només es pot explicar si del que parlem és de tota una trama, familiar, però una forma que expressa una manera de Governar. Estem davant dels tres escenaris.  


En tot cas, avui té una fantàstica oportunitat per desmentir-me, contestant moltes preguntes que m’han fet arribar centenars de ciutadans, responent a totes i cadascuna de les preguntes que li farem.


1er. Ens podria fer arribar l’herència de Florenci Pujol? I la declaració de voluntats de la suposada herència que desconeixia la seva pròpia germana? On està la protocol·lització d’aquest testament hològraf?


2on. Ens pot dir el volum patrimonial de la seva família? Quines quantitats es disposa a l’any 1980 i quina és l’evolució patrimonial


3er. Té vostè o la seva esposa més diners a l’estranger?


4rt. Ens pot dir qui va ser l’administrador de la suposada herència on el va guardar?


5è. El 22 de novembre del 1983, en sessió informativa l’aleshores Conseller d’economia diu que el diner de les accions de Banca Catalana es van convertir en aportacions a fundacions? Ens podria dir a quines fundacions.


O va vendre vostè accions de Banca catalana abans s’intervingués aquesta entitat, aprofitant-se d’informació privilegiada, donant peu a part de l’origen de la fortuna, i estafant milers d’estalviadors?


6è. És veritat, com explica Jose Antich en el seu llibre, el Virrey, que vostè va ordenar que s’adjudiqués la construcció de l’autopista Terrassa-Manresa a Ferrovial, perquè a partir dels sobrecostos de l’autopista, es pogués pagar el deute generat per l’operació reformista?


7è. Que va voler dir entorn a les declaracions del 3% del ex-president Maragall que si es parlava d’això a vostè li obligarien a estirar de la manta? Podria fer el favor de fer-ho, estirar de la manta i així conèixer i saber tot el que hem de conèixer i saber.


8è. La pregunta més rellevant. Va actuar quan li arribava que des del seu entorn, se n’aprofitaven per fer negocis, utilitzant el cognom i les relacions de poder.


Vostè no es pot refugiar amb el discurs del “he estat un bon president però he estat un mal Pare”. Entre altres coses perquè no és versemblant que vostè, que coneixia els cognoms i les famílies de mitja Catalunya, no sabés res dels negocis dels seus fills.


Quan parlava amb una família tan íntimament lligada com la Sumarroca, propietaris de Emte, Teyco, entre d’altres, no parlaven de les nombroses contractacions dels seus fills, contractacions milionàries a canvi de falses intermediacions?


Quan parlava amb Jaume Ferrer, vinculat a Sumarroca, no parlaven dels habitatges que ell mateix subministrava a la família?


Quan parlava amb en Cornedó, propietària de COPISA, antiga Comapa, empresa a la que se li va adjudicar nombrosa obra pública, no parlaven, dels contractes d’aquestes empreses amb membres de la seva família?


8è. Mai van parlar, en les estretes negociacions que vostè va mantenir amb govern de l’Estat de la seva situació com a evasor fiscal? Com va influir la seva situació en aquestes negociacions? No va haver un joc de silencis còmplices entre aquells que de diferent manera s’aprofitaven dels beneficis que donava l’administració del poder?


9è. Perquè després de cada denúncia, vostè repetia lliçons morals.


Jo he fet un repàs de l’activitat Parlamentària durant dècades i no és veritat que tothom callés. En els 80, en els 90, en els 2000 hi va haver qui va denunciar.


Per començar, amb les pressions sobre la judicatura convertint un cas personal en la defensa d’un país.


Des de projectes arquitectònics, fins europraxis, passant per la conessió de Parcs eòlics, l’adjudicació d’obra pública, els nomenaments de jutges corruptes com Pascual Estivill, als estrets vincles amb el que vostè va nomenar empresari de l’any, Javier de la Rosa. Des de la Maison de la Catalogne, al consorci de Turisme, on l’antic director acaba suïcidant-se, Eoland, Cas Pallerols, cas Palau, la compra a Endesa de l’actual seu de CdC a un preu molt per sota de mercat, després de donar suport a polítiques favorables a les elèctriques, el cas Puigneró, el de Planasdemunt, el del conseller Roma, l’acceptació a la Alianza, durant anys de la doble facturació, Adigsa, o les demandes d’explicacions per actuacions de Macià Alavedra o Lluís Prenafeta.


Podria continuar amb centenars, miles de peticions d’explicacions, interpel·lacions, preguntes...


Vostè, davant qualsevol demanda d’explicació sempre responia amb superioritat moral, quan no esbroncant i renyant a qui denunciava. Podria posar tants exemples d’allò que van viure Presidents del grup Parlamentari que jo ara defenso. Des del PSUC fins a IC.


Li posaré dos. Quan des de la seu del Consell Comarcal del Priorat es denuncien males pràctiques, i aquesta denuncia ve de les seves pròpies files. Quan l’ex-gerent del Consell Comarcal Enric d’Anguera s’autoinculpa, i es denuncien els fets pel mateix president del Consell Comarcal, Jaume Figueras, afectant a una empresa associada a un dels seus fills. Què fa vostè? Demana informació? Exigeix que s’aclareixi que ha passat? No. Vostè un 20 de gener de 1996, baixa a Falset a abraonar a Jaume Figueras per haver denunciat.  


10è. M’agradaria que em respongués moltes de les preguntes que durant anys no va respondre. Triaré una data, de moltes que podria tirar. El 6 d’octubre de 1996.


El President del grup d’ICV el 6 d’octubre li va dir que el ciutadans tenien dret a saber si acusacions que es coneixien –en cercles reduïts- eren certes.


El 6 d’octubre de 1996 vostè va escoltar  com “el responsabilitzo de l’actitud amoral i avalorativa que té la societat davant de comportaments irregulars de l’entorn familiar del President al beneficiar-se del diner públic com si fos seu”.


Fixis, no li dic ara, li deien el 6 d’octubre de 1996. Ara farà 18 anys li van preguntar si considera normal que la seva pròpia esposa tingui un negoci – en al·lusió a Hidroplant-  empresa que pot aprofitar contractacions de l’administració que vostè governa.


El 6 d’octubre de 1996 li van preguntar si vostè coneixia que els seus fills han obtingut contractes de l’administració amb tracte de favor mitjançant mecanisme que diuen molt poc a favor de la transparència i l’ètica. Es aquesta la seva manera de col·locar als seus fills –li van preguntar la tardor del 1996. M’agradaria que avui respongués a qui li va preguntar.


Aquell mateix dia es va parlar de la investigació de la Comisió Nacional del Mercat de Valors sobre possibles infraccions comeses per un dels seus fills, Josep, i els fills de l’empresari Juan Echevarría, per haverse aprofitat d’informació privilegiada sobre l’OPA d’Endesa, al haver-se aprofitat d’informació privilegiada. Va ser aleshores quan li van preguntar si vostè sabia, que el Govern Central, amb implicació del propi Josep Piqué, va interrompre les investigacions que havia obert la CNMV.  


La confessió, sumada als seus silencis, a l’omissió d’informació, és com la carta que es treu de la base d’un castell que s’ha anat construint durant anys. Amb cartes marcades, que guardaven un equilibri, fràgil, però que es mantenia.


Però la confessió, parcial, esbiaixada, tramposa, és el cop de vent que fa que el castell es desmunti.


Una imatge de la diada ho explica millor que jo. Fotografia dels tres volums de memòries de Pujol que algú va deixar davant de casa dels Pujol a Barcelona. Amb la inscripció “No et crec. Llàstima”.


És el que destapa i permet lligar totes les denúncies realitzades, els secrets a veus, la manera de fer en la que alguns creien que el país era seu, com de forma gràfica va expressar Marta Ferrusola quan es constitueix el primer govern d’Entesa quan va dir que “és com si ens haguessin entrat a robar a casa”.


El millor tweet que m’han enviat és un que va en la línia contrària a allò que penso: després de conèixer el que hem conegut, que el millor és oblidar i oblidar a en Pujol.  


Però molta més gent, des del moviment veïnal, a entitats socials, milers de persones, volen una altra cosa: veritat. No es pot passar pàgina sense llegir bé allò que ha passat.


I senyor Pujol. I aquest país no pot continuar avançant sense tornar a llegir els seus anys de Govern. Reitero, sense tornar a llegir-lo, canviant les pàgines d’una lectura que s’està demostrant que estava carregada de falsedat.


Per acabar. Li vull agrair una cosa. Gràcies per posar-nos davant del mirall. El mirall del que ha estat aquest país. Ni millor ni pitjor. Igual. Amb l’agreujant qui va defraudar a hisenda durant 30 anys va ser el representant de totes i tots.


No és vostè l’únic defraudador d’aquest país. Però la diferència és que vostè ha estat president de la Generalitat. A l’any 1994 vostè va alliçonar als veïns que protestaven per la pujada del preu de l’aigua va alliçonar al moviment veïnal sobre el caràcter antidemocràtic del que vostè titllava moviment anti-impostos. Vostè, el representant de tots, quan a la vegada no aportava a hisenda allò que li pertocava. Només això ja el desqualifica política i moralment.


En tot cas gràcies. Gràcies per ensenyar-nos que en aquest país els contrapoders no van funcionar. Que no tothom va callar, però que van haver molts que van silenciar. Gràcies per evidenciar que no pot haver ni permissivitat ni condescendència.


La única cosa que lamento és que aquest aprenentatge l’hagi fet tant tard. Quan ja no tenia un altre remei. Que hagi regularitzat la seva fortuna 10 dies després que es sabés que aquesta existia. Que hagi confessat quan ja no tenia una altra alternativa.


En tot cas si li vull fer una demanada. Són lamentables les declaracions que barregen la informació amb el procés nacional. Però li haig de dir, quan vostè diu que el que coneixem ho és per les demandes democràtiques, el que fa és empastifar-ho tot i perjudicar una reivindicació democràtica i legítima.


El maig de 1960 vostè va ser detingut per escriure que “l’home que vindrà ha Barcelona ha escollit com a instrument de Govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, com un home compromès per la corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica.  


EL 30 de maig de 1984, després de ser escollit president de la Generalitat, amb els vots a favor de CiU, Aliança Popular i ERC, i els vots contraris del PSC i del PSUC vostè va fer un discurs en que va dir:


“Som una nació, un poble, y amb un poble no es juga.


Heu actuat amb civisme, a la catalana, amb respecte a tot, i així es com us heu de mobilitzar, per una Catalunya integradora. 


Per acabar dient... “D’ara en endavant, d’ètica i de moral parlarem nosaltres, no ells”.


30 anys després indigna escoltar-lo a vostè dient “d’ara en endavant d’ètica i de moral parlarem nosaltres”.


Avui 30 anys després, li dic allò que va dir en un balcó de la Generalitat que amb un poble no es juga, que el civisme, a la catalana, no és com vostè ha actuat.


Jose Maria Mena, en un article a la revista “El carrer” diu que la seva confessió no és un gest ètic, sinó estratègic, ja que busca neutralitzar les dades que venen d’Andorra.


Avui, té una sortida digna: la restitució. Li explica Martín Pallín. És l’única sortida i l’últim servei a la regeneració democràtica per la que va lluitar en la seva joventut.

24 juliol, 2014

TOTES LES VÍCTIMES

15:47 Posted by joan herrera No comments

“No creguem en les pistoles, per a la vida s'ha fet l'home i no per a la mort s'ha fet”.
Aquesta lletra, cantada per Raimon en “D’un temps d’un país”, expressa amb nitidesa el sentiment de moltes persones, en dies com els d’avui. Un rebuig a la violència, expressada en totes les circumstàncies i en tots els contextos.
I expressada avui, amb una traducció molt concreta, perquè concret i específic és l’atac del govern israelià sobre la població palestina.
Un rebuig que se suma al rebuig a totes les violències, totes i sense excepció. Però la pregunta a fer-se és per què els nostres governants guarden tant silenci?
Ahir li vaig demanar al president del meu país que condemnés els bombardejos sobre Gaza. I em va respondre parlant de totes les violències. Parlant de l’abatiment de l’avió a Ucraïna, que condemnem. De les massacres de Sudan, que condemnem.
Però el problema avui és un altre. El problema és que mentre tots condemnem l’assassinat de joves israelians, alguns justifiquen com a defensa el que és un àtac i un càstig col·lectiu, amb més de 3.000 ferits i més de 600 morts, un terç dels quals són infants. I la comunitat internacional i els nostres governs parlen a micròfon tancat, però quan s’han d’expressar callen.
Algú podria imaginar que un govern democràtic mantingués acords amb un govern fanatitzat, com es mantenen avui amb el govern d’Israel?  Avui, el govern de Netanyahu és un govern que actua segrestat per grups d’extrema dreta. I de la mateixa manera que a ningú se li ocorreria signar acords amb governs o faccions fanatitzades, seria bo que els governs suspenguessin acords amb aquells que vulneren drets humans.
Però el govern del meu país no està a l’alçada. I necessita parlar de l’avió abatut a Ucraïna per amagar que no ha volgut demanar a Israel que ratifiqui l’Estatut de Roma pel qual s’estableix la Cort Penal Internacional. Es van negar a demanar a Israel que s’abstingui d’utilitzar el càstig col·lectiu; a publicar els acords signats per part del govern amb empreses i institucions israelianes; a aturar acords amb empreses i institucions que tinguin un paper directe i demostrat en l’ocupació i colonització il·legal de territoris palestins.
Sento parlar d’Israel i de la seva violència, però es que és una violència que emana d’un estat i no d’una fracció armada. I és la violència que està colpint el món.
Com molts i moltes altres, defenso el dret a existir de l’Estat d’Israel i de l’Estat palestí. Defenso que poden conviure. I afirmo que la fredor, la indiferència o la neutralitat davant un atac tan descomunal no és només posar-se al costat de l’opressor, sinó no ajudar a buscar solucions no només per a Palestina sinó assistir a la deriva autoritària d’un govern fanàtic i radicalitzat, factor principal de desestabilització a la Mediterrània.
No hi haurà pau amb tanta injustícia.

04 juliol, 2014

Quanta democràcia necessitem per guanyar la igualtat?

13:21 Posted by joan herrera No comments

Parlant del llibre “Quanta desigualtat pot suportar la democràcia?” un amic em va suggerir un títol complementari: “Quanta democràcia necessitem per guanyar la igualtat?”.

Comença a ser reconeguda la necessitat de la lluita contra la desigualtat com un dels factors que més necessitem per recuperar la democràcia i com el causant del desgavell. En l’any 29 la fracció més rica de la societat acumulava el 50% de la riquesa. Això va passar a percentatges molt inferiors. I l’any 2008, després d’anys de polítiques que incrementaven la desigualtat, ja hi tornàvem a ser. La sortida de la crisi, però, encara ha incrementat més la desigualtat. Potser perquè qui marca les polítiques són aquells qui, en acumular tants diners, tenen la capacitat d’influir com ningú en les decisions econòmiques.

Quina és, doncs, la clau? La democràcia. Com la guanyem i com la recuperem. L’increment de la desigualtat trenca tots els equilibris entre igualtat i llibertat, totalment necessaris perquè una societat es consideri, des del meu punt de vista, democràtica. Incideix en un debat clàssic en el si de l’esquerra. Però és mitjançant més i millor democràcia com es poden crear els mecanismes que defineixin estratègies per reduir la desigualtat. Democràcia representativa a la que se suma la deliberativa i la participativa, per enfortir la primera i per crear els mecanismes perquè les decisions que es prenen defensin l’interès general i no l’interès particular.

02 juny, 2014

L’abdicació, l’obligació de canviar-ho tot

13:41 Posted by joan herrera No comments
Fi d’etapa. La ruptura del pacte constitucional amb la sentència de 2010 sobre l’Estatut. Crisi financera, que esdevé crisi social, econòmica i democràtica des del moment en què es traspassen responsabilitats a la gent i es degraden drets mentre se salven bancs. Dinamiten el pacte social amb la reforma de l’article 135 de la Constitució que consagra que el primer és pagar el deute, molt per davant de preservar l’Estat de Benestar.

Però el que deu haver encès totes les llums d’alerta és la desfeta del bipartidisme a les darreres eleccions europees, quan no va arribar al 50% del vot per primer cop a la història.

L’abdicació, doncs, és el darrer servei del rei. És cert. És la reacció del règim. Una abdicació, que permet la successió i aparentar que s’obre una nova etapa amb el regnat de Felip VI.

Però la successió no pot ser un automatisme. És més que discutible la legitimitat del rei. Però, de forma injustificada, el rei va tenir darrera un pacte tàcit per uns, explícit per altres, de suport durant el seu regant. I ara? Té legitimitat Felip per ser Felip VI, si els pactes sobre els que es fonamenta la successió han saltat pels aires?

És per això que no es pot donar l’automatisme de la successió. Els símptomes d’esgotament arriben per totes bandes. I, per tant, s’hauria de produir un referèndum sobre la monarquia o, si no el volen fer, unes eleccions constituents per determinar si hi ha legitimitat per continuar sota la monarquia. Per saber si el concepte hereu és compatible amb un model democràtic.

En segon lloc, hauríem de sumar esforços entre tots aquells que creiem que el pacte constitucional no serveix. Per motius democràtics, socials o territorials és molta la gent i moltes les forces democràtiques i socials que no només diem prou, sinó que entenem que cal un escenari constituent.

Alguns voldran reproduir l’esquema antic, del pacte entre uns pocs, i el lideratge del nou rei com a element catalitzador de tots els malestars. Però això ni serveix ni ho acceptarem. Si volen nou rei, des de la legitimitat.