24 juliol, 2014

TOTES LES VÍCTIMES

15:47 Posted by joan herrera No comments

“No creguem en les pistoles, per a la vida s'ha fet l'home i no per a la mort s'ha fet”.
Aquesta lletra, cantada per Raimon en “D’un temps d’un país”, expressa amb nitidesa el sentiment de moltes persones, en dies com els d’avui. Un rebuig a la violència, expressada en totes les circumstàncies i en tots els contextos.
I expressada avui, amb una traducció molt concreta, perquè concret i específic és l’atac del govern israelià sobre la població palestina.
Un rebuig que se suma al rebuig a totes les violències, totes i sense excepció. Però la pregunta a fer-se és per què els nostres governants guarden tant silenci?
Ahir li vaig demanar al president del meu país que condemnés els bombardejos sobre Gaza. I em va respondre parlant de totes les violències. Parlant de l’abatiment de l’avió a Ucraïna, que condemnem. De les massacres de Sudan, que condemnem.
Però el problema avui és un altre. El problema és que mentre tots condemnem l’assassinat de joves israelians, alguns justifiquen com a defensa el que és un àtac i un càstig col·lectiu, amb més de 3.000 ferits i més de 600 morts, un terç dels quals són infants. I la comunitat internacional i els nostres governs parlen a micròfon tancat, però quan s’han d’expressar callen.
Algú podria imaginar que un govern democràtic mantingués acords amb un govern fanatitzat, com es mantenen avui amb el govern d’Israel?  Avui, el govern de Netanyahu és un govern que actua segrestat per grups d’extrema dreta. I de la mateixa manera que a ningú se li ocorreria signar acords amb governs o faccions fanatitzades, seria bo que els governs suspenguessin acords amb aquells que vulneren drets humans.
Però el govern del meu país no està a l’alçada. I necessita parlar de l’avió abatut a Ucraïna per amagar que no ha volgut demanar a Israel que ratifiqui l’Estatut de Roma pel qual s’estableix la Cort Penal Internacional. Es van negar a demanar a Israel que s’abstingui d’utilitzar el càstig col·lectiu; a publicar els acords signats per part del govern amb empreses i institucions israelianes; a aturar acords amb empreses i institucions que tinguin un paper directe i demostrat en l’ocupació i colonització il·legal de territoris palestins.
Sento parlar d’Israel i de la seva violència, però es que és una violència que emana d’un estat i no d’una fracció armada. I és la violència que està colpint el món.
Com molts i moltes altres, defenso el dret a existir de l’Estat d’Israel i de l’Estat palestí. Defenso que poden conviure. I afirmo que la fredor, la indiferència o la neutralitat davant un atac tan descomunal no és només posar-se al costat de l’opressor, sinó no ajudar a buscar solucions no només per a Palestina sinó assistir a la deriva autoritària d’un govern fanàtic i radicalitzat, factor principal de desestabilització a la Mediterrània.
No hi haurà pau amb tanta injustícia.

04 juliol, 2014

Quanta democràcia necessitem per guanyar la igualtat?

13:21 Posted by joan herrera No comments

Parlant del llibre “Quanta desigualtat pot suportar la democràcia?” un amic em va suggerir un títol complementari: “Quanta democràcia necessitem per guanyar la igualtat?”.

Comença a ser reconeguda la necessitat de la lluita contra la desigualtat com un dels factors que més necessitem per recuperar la democràcia i com el causant del desgavell. En l’any 29 la fracció més rica de la societat acumulava el 50% de la riquesa. Això va passar a percentatges molt inferiors. I l’any 2008, després d’anys de polítiques que incrementaven la desigualtat, ja hi tornàvem a ser. La sortida de la crisi, però, encara ha incrementat més la desigualtat. Potser perquè qui marca les polítiques són aquells qui, en acumular tants diners, tenen la capacitat d’influir com ningú en les decisions econòmiques.

Quina és, doncs, la clau? La democràcia. Com la guanyem i com la recuperem. L’increment de la desigualtat trenca tots els equilibris entre igualtat i llibertat, totalment necessaris perquè una societat es consideri, des del meu punt de vista, democràtica. Incideix en un debat clàssic en el si de l’esquerra. Però és mitjançant més i millor democràcia com es poden crear els mecanismes que defineixin estratègies per reduir la desigualtat. Democràcia representativa a la que se suma la deliberativa i la participativa, per enfortir la primera i per crear els mecanismes perquè les decisions que es prenen defensin l’interès general i no l’interès particular.

02 juny, 2014

L’abdicació, l’obligació de canviar-ho tot

13:41 Posted by joan herrera No comments
Fi d’etapa. La ruptura del pacte constitucional amb la sentència de 2010 sobre l’Estatut. Crisi financera, que esdevé crisi social, econòmica i democràtica des del moment en què es traspassen responsabilitats a la gent i es degraden drets mentre se salven bancs. Dinamiten el pacte social amb la reforma de l’article 135 de la Constitució que consagra que el primer és pagar el deute, molt per davant de preservar l’Estat de Benestar.

Però el que deu haver encès totes les llums d’alerta és la desfeta del bipartidisme a les darreres eleccions europees, quan no va arribar al 50% del vot per primer cop a la història.

L’abdicació, doncs, és el darrer servei del rei. És cert. És la reacció del règim. Una abdicació, que permet la successió i aparentar que s’obre una nova etapa amb el regnat de Felip VI.

Però la successió no pot ser un automatisme. És més que discutible la legitimitat del rei. Però, de forma injustificada, el rei va tenir darrera un pacte tàcit per uns, explícit per altres, de suport durant el seu regant. I ara? Té legitimitat Felip per ser Felip VI, si els pactes sobre els que es fonamenta la successió han saltat pels aires?

És per això que no es pot donar l’automatisme de la successió. Els símptomes d’esgotament arriben per totes bandes. I, per tant, s’hauria de produir un referèndum sobre la monarquia o, si no el volen fer, unes eleccions constituents per determinar si hi ha legitimitat per continuar sota la monarquia. Per saber si el concepte hereu és compatible amb un model democràtic.

En segon lloc, hauríem de sumar esforços entre tots aquells que creiem que el pacte constitucional no serveix. Per motius democràtics, socials o territorials és molta la gent i moltes les forces democràtiques i socials que no només diem prou, sinó que entenem que cal un escenari constituent.

Alguns voldran reproduir l’esquema antic, del pacte entre uns pocs, i el lideratge del nou rei com a element catalitzador de tots els malestars. Però això ni serveix ni ho acceptarem. Si volen nou rei, des de la legitimitat.

Cuando lo viejo empieza a morir, ¿hacemos que lo nuevo acabe de nacer?

13:16 Posted by joan herrera No comments
Es frecuente citar al pensamiento gramsciano en el que se define como crisis aquella en la que "lo viejo que no termina de morir, y lo nuevo no acaba de nacer". Pero si alguna novedad demuestran las últimas elecciones al Parlamento Europeo es que lo viejo empieza a dar algo más que signos de debilidad. En las elecciones más europeas de la historia, en las que se han sometido a debate y escrutinio de la ciudadanía las políticas de austeridad, se ha producido una fuerte desautorización de aquellas opciones que han apoyado las políticas de la troika. En esa misma clave, y sumándole los elementos de política interna, el retroceso del bipartidismo ha supuesto un retroceso de más de 5 millones de electores, no llegando a superar la suma de PP y PSOE el 50% de los votos. Lo nunca visto.

Pero si bien podemos afirmar que lo viejo empieza a morir, hay que ser conscientes de que va a luchar ferozmente por no sucumbir. Y la única manera que tenemos para que sucumba una política que está asaltando nuestras vida y derechos, es que lo nuevo, no solo sea nuevo, sino que exprese una alternativa, con capacidad de gobierno y de cambiar la realidad.

El motor europeo se ha gripado porque la solidaridad ha dejado de existir. Pero a sabiendas que no hay alternativa si no es europea, la respuesta, en demasiadas ocasiones ha sido el "nosotros solos", como si hubiese salidas nacionales posibles. A nivel europeo lo nuevo que sustituye lo viejo, en demasiadas ocasiones, no es que sea viejo, es que es la expresión del peor de nuestros tiempos. Las victorias de expresiones populistas y parafascistas tienen un elemento mas que inquietante, ya que después de la normalización de una victoria electoral del fascismo, viene la normalización en su acceso al poder. Quizás por ello, más que nunca, tengamos que definir un frente democrático entre aquellos que nos oponemos a las políticas de austeridad y a la vez aspiramos a otra Europa, aunando fuerzas de izquierdas, verdes y expresiones que provengan de la izquierda de la socialdemocracia.

El otro camino es empezar a construir alternativa en cada uno de los Estados. Y sin lugar a dudas el resultado más esperanzador de la noche electoral fue el de Syriza en Grecia. En España se produjo una gran noticia: el espectacular retroceso del bipartidismo. Pero esa caída, que ha supuesto un terremoto en el PSOE, el PP lo ha podido disimular por su victoria y por la inexistencia aún hoy de una alternativa. Lo dijimos muchos la noche electoral, también Pablo Iglesias; no podemos celebrar el resultado electoral porque el PP ha ganado y los desahucios continúan. A la vez, se produjo un muy buen resultado de la Izquierda Plural, con un incremento de más de un millón de electores, o la irrupción de Podemos con más de 1,2 millones de electores, o nuevas realidades como Compromís-Equo, que obtuvo cerca de 300.000 nuevos electores. Juntos suman la misma cantidad de nuevos votantes que los perdidos por el PSOE.

Pero si queremos cambiar la realidad tendremos que empezar a pensar cómo podemos construir un bloque que empiece a mejorar la vida, a proteger antiguos derechos, a conquistar nuevos espacios. Una opción que sea diferente, que aspire a gobernar, y a hacerlo también de forma distinta a cuando se ha gobernado. De forma distinta por la necesidad de cambiar las formas, pero también como fruto de una correlación de fuerzas distinta, dejando de tener una postura de subalternidad respecto a la que hasta ahora ha sido la izquierda mayoritaria.

Hoy, la ventana de oportunidad está abierta, y para aprovecharla deberíamos entender que necesitamos de novedad y de unidad. Sin ello, es posible que unos y otros podamos celebrar dulces noches electorales, y amargas jornadas de recortes, que irán empobreciendo material y moralmente a nuestra gente, haciendo realidad la máxima que cuanto peor… peor. Así, cuanta más resignación la ventana de oportunidad se convertiría en mas pequeña, hasta finalmente desaparecer.

Hasta el momento no hemos sido capaces de vestir una alternativa democrática que tuviese visos de poder ganar. Por el contrario, la suma (Izquierda Plural, Podemos y Compromís-Equo representan más del 20% de los votos), que podría incorporar a muchos socialistas de izquierdas, la suma no sería sólo suma, sino que permitiría multiplicar, ganar a mucha más gente ante la posibilidad de un cambio profundo, de una reducción drástica de la desigualdad, de recuperar democracia secuestrada por los intereses de muy pocos.

Los primeros pasos se deberían traducir en coordinar nuestra acción, desde el mayor bloque contra la austeridad que saldrá de uno de los Estados de Europa. Nadie, ni tan sólo Grecia, podrá aportar 12 diputados, contra las políticas de austeridad. Así, lo primero sería coordinar la acción de IU, ICV-EUiA, Podemos, Anova y Equo-Compromís para poder expresar una oposición y una alternativa ante las políticas de austeridad. Para después empezar a construir desde la dimensión local, un espacio de defensa de lo público y lo común.

La perspectiva podría permitir ganar, incluso venciendo el previsible apagón informativo de una opción que pudiese cambiar las cosas, ya que una cosa es hacer emerger un proyecto, y la otra es tener la posibilidad de ganar. Y para ello no se trata de incorporar a nada ni a nadie, sino de construir algo, mejor, más grande que lo que hemos conocido hasta ahora. No se trata de crecer, o aparecer, o existir o irrumpir. Todo ello es imprescindible, pero no es suficiente. Se trata de entender que, en un momento excepcional, necesitamos fórmulas excepcionales. Desde la generosidad y la trascendencia del momento. Crecer o vencer: esa es la cuestión.

07 març, 2014

Reflexions sobre com i què volem decidir

19:16 Posted by joan herrera No comments
Volem decidir. I ho volem fer sobre tot. I volem decidir també quina es la relació que tenim amb la resta de l’Estat. Aquest és el compromís que hem expressat sempre i en tot moment des d’ICV (i des del conjunt de la coalició amb EUiA). El nostre compromís, des d’una força política plural com poques, ha estat inequívoc. I ho ha estat en tots aquells passos imprescindibles per guanyar aquest dret: en la declaració del Parlament, en l’acord entorn a una data i a una pregunta i en la petició al Congrés per a que aquest autoritzi la pregunta. No hem tingut cap problema en fer-ho i en plasmar-ho en propostes, proposicions i acords.

Però, dit això. Què ens juguem en aquestes eleccions europees? La sobirania d’una Europa que porta massa temps i de forma profunda cedint protagonisme als mercats per davant de la democràcia. Una Europa on està en joc un contracte social que està saltant pels aires, i on sembla que aquell binomi democràcia-drets socials està a la corda fluixa després de cada petició redoblada per comissaris que demanen més sacrificis.

En aquest debat, el nostre compromís és a favor de la sobirania. De tota la sobirania. I entre aquestes estarà la demanda de l’exercici del dret a decidir. D’aquí que, com no podria ser d’una altra manera, defensarem aquest principi (pràctic i no només teòric) en el programa i en allò que facin els nostres representants al Parlament Europeu. A les europees hi ha tres principis que moltes forces polítiques recollirem: que es pugui convocar la consulta, que la UE defensi aquesta convocatòria i que a més respectin els seus resultat. Però una cosa és això i l’altra és pactar un programa comú que serveixi per a que aquest tema es converteixi en l’únic de la campanya. Així, de la mateixa manera que no se’ns cauen els anells per pactar amb qui faci falta per reclamar l’exercici pràctic d’aquest exercici, tampoc som partidaris de convertir aquesta demanada en l’únic tema de debat.

Som molts els que defensem el dret a decidir. A Catalunya, una immensa majoria. I a la vegada no tots coincidim en la manera com fer-ho. Hi ha qui creu que la manera de fer-ho és fent aparèixer aquest debat com a única qüestió. O amb aliances amb aquells que ni tan sols respecten els drets més bàsics d’altres pobles. Potser és hora que algú es pregunti sobre si realment el més honest alhora de defensar aquest exercici és l’acord, no tan sols en allò més substancial sinó, a tot hora i en tot moment. I sobretot, si el més intel·ligent és expressar debilitat perquè no hi ha un programa comú, o expressar fortalesa per allò que compartim.

Un dels múltiples tuits que rebo em preguntava què s’havia fet malament perquè el PP ens felicités pel no acord. I la resposta és senzilla. El que s’ha fet malament és voler buscar una foto innecessària i posar l’accent en el desacord, quan en allò substancial les forces polítiques catalanes i les socials anem tots a una. Quan estàvem a les portes de pactar la pregunta i la data, hi ha qui es preguntava que teníem que amagar, com si assenyalar un responsable permetés passar millor el rasclet. Ara, quan tots sabem que aquells que hem defensat el dret a decidir i cadascú a la seva manera portarà en el programa aquesta reivindicació, hi ha qui vol fer veure que hi ha una profunda divisió, quan la diferència rau en com encarem el debat; si com un únic debat o com una part d’aquesta sobirania que també ens manlleven els mercats i l’arquitectura institucional europea (amb el BCE inclòs).

Trobar (falsos) enemics interns també pot tenir un cert recorregut electoral. Però la qüestió és si el procés el fem amb un càlcul constant, però ajuda més aviat poc a construir absolutament res.

15 febrer, 2014

Reflexions entorn a l’assassinat de Puig Pidemunt (i Carrero, Valverde i Numen Mestre)

19:32 Posted by joan herrera , , , No comments
Aquest 17 de febrer fa 65 que fou assassinat Joaquim Puig Pidemunt, director de la revista Treball, capçalera del PSUC i escrita en català. Amb ell, foren assassinats Angel Carrero, Pere Valverde i Numen Mestre.


Quan s’explica la història acostumen a copar el major protagonisme certes personalitats destacades, i recordem sempre les grans fites polítiques que permeten distingir amb facilitat l’assoliment dels avenços socials i democràtics. Però aquesta història és venuda com un procés natural, com si el progrés caigués com a fruita madura. Com si fos una mera qüestió de temps. Des d’aquesta perspectiva les víctimes, tots aquells homes i dones, que van perdre la vida, o la llibertat, o la seva llar per marxar a l’exili... queden com a danys col·laterals, irremeiables, inevitables, invisibles.  Però avui, si hi ha una connexió entre l’avui i la i la Generalitat republicana és per moltes d’aquestes persones, pel pont que molts d’ells van representar. Uns ponts dinamitats, invisibilitats, que van permetre la continuïtat de tantes coses.

Primo Levi explica que una noia li va preguntar, després de sentir el seu testimoni, què podien fer ells, els oients, per honorar la seva memòria. Levi va respondre “els jutges sou vosaltres”. Sí, els jutges som nosaltres perquè sense memòria de la injustícia no hi ha justícia possible. Sense memòria el crim desapareix. Això ho saben molt bé els dictadors que s’esmercen en esborrar les petjades, en treure-li importància com si fos una cosa inevitable donades les circumstàncies, o en aprovar lleis d’impunitat o de punt final. Com ens diu el filòsof Reyes Mate, la forma més perversa d’oblit consisteix en privar de significació i d’actualitat a la injustícia passada.

Així, la memòria és imprescindible. Però no és suficient. “La memòria obre expedients que el dret considerava arxivats” deia Walter Benjamin, una altra víctima del nazisme que va morir fugint de la seva persecució. De moment recordar-los és la única manera que tenim de fer-los justícia. Però no ens conformem amb això.

Aquest és el sentit d’haver recorregut a la justícia Argentina, els 4 casos abans citats, acompanyat la mort de 47 companys més del PSUC i CCOO. Haguessin hagut de ser els tribunals de l’Estat espanyol els que impulsessin aquesta tasca, però el marc legal i la manca de voluntat del govern de l’Estat i de determinats sectors judicials no ho ha fet possible i, quan s’ha intentat, s’hi han posat tots els obstacles imaginables.

Aquells no van ser crims contra militants del PSUC o de CCOO, o d’altres organitzacions. Ni tan sols van ser crims de ciutadans catalans o espanyols. Van ser crims contra la humanitat, i aquests crims no prescriuen mai, ni entenen d’afiliacions, d’ideologies, de nacionalitats ni de fronteres. Reclamar que es faci justícia és un deure, hauria de ser un deure, de tota persona que es consideri demòcrata i compromesa amb els drets humans.


Dit això, és vigent encara la seva lluita? Jo diria que més que mai. En aquesta Europa, fundada en l’antifeixisme i arrelada en el benestar. I ho escric conscient que no hi ha res irreversible. La importància de lluitar contra el feixisme continua present avui. L’extrema dreta creix a Europa mentre els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat s’ofeguen dins d’Europa, quan es retallen drets i benestar. I s’ofeguen literalment fora d’Europa, a les seves fronteres, a les costes de Ceuta o de Lampedusa.


Cal recordar que la UE es funda, té les seves arrels, en la lluita antifeixista. L’experiència del nazisme, de la 2a Guerra Mundial, i l’Europa en cendres que queda després, acaba per posar en evidència la importància d’una unió que garantís la pau, la democràcia i el progrés social i econòmic. Avui que els seus objectius fundacionals es difuminen: Europa imposa retallades, imposa dolor, imposa desmantellar l’Estat del Benestar, imposa governs tecnòcrates, imposa reformes constitucionals en benefici dels mercats... No és casual que aquesta situació estigui coincidint amb l’increment de l’extrema dreta, del neofeixisme, de la xenofòbia, a tota Europa.


Diguem-ho clar: perquè avui la dreta és majoria a la UE i al nostre país, a Catalunya i Espanya. Una dreta que, d’una banda, aplica el seu programa econòmic, i per l’altra mai va creure en el seu paper polític. Una dreta que incorpora el discurs de l’extrema dreta en temes com la immigració, i que el fomenta amb polítiques repressores de drets i llibertats, com la reforma de l’avortament o del codi penal.


Quan la democràcia, la justícia social i la solidaritat es debiliten, l’extrema dreta creix. Això és el que passa quan el poder econòmic és omnipotent. Aquesta és una evidència de la història. Igual avui com als anys 30.


No podem oblidar les lliçons de la història. I tenim el deure de treballar ja per recuperar el somni europeu que van forjar els lluitadors antifeixistes. Avui toca una nova solidaritat entre pobles contra l’enemic comú que representa la dreta neoliberal i el poder econòmic financer. Classes populars d’aquí fins a Grècia, però també d’Alemanya, França o Suècia. Unides per rescatar Europa de les mans dels mercats, per construir una nova aliança d’esquerres, un nou front popular de tota l’esquerra alternativa, roja i verda, que permeti liderar una alternativa social i econòmica. Que respongui a les expectatives de la ciutadania i no dels mercats.   


Els drets i les llibertats de les que gaudim avui són una conquesta que va costar molt de patiment, moltes lluites, i molt de sacrifici aconseguir. No són pas un regal. Cap avenç social s’ha aconseguit sense lluita, al carrer i a les institucions. Jo faig meu el llegat d’aquella gent del PSUC. Nosaltres som també, d’esperit, de tradició, pel seu llegat que fem nostre, gent del PSUC. I com ells, i amb ells, compartim uns mateixos ideals. I també un mateix compromís d’activisme, de militància. El seu record desmunta qualsevol temptació de creure que no es pot fer res, que no hi ha alternativa, que no val la pena lluitar.  

07 febrer, 2014

Sobre aliances i complicitats

18:52 Posted by joan herrera No comments
He pogut anar a Sevilla quatre dies després que la presidenta de la Junta de Andalusia visités Catalunya. En aquesta trobada, he pogut compartir diagnòstic i converses amb diferents actors de l’esquerra andalusa. I he (re)descobert una Andalusia molt més càlida i interessada en el debat que els arriba de Catalunya del que molts podrien pensar. És cert que molesta -i molt- el discurs de l’Espanya subsidiada. És la forma menys intel·ligent d’encarar la crisis territorial que es suma a les múltiples crisis que viu avui l’Estat, la crisi democràtica, la social i l’econòmica, i la crisi entorn al cap d’Estat. Però en canvi, quan s’explica el que significa l’atac a l’autogovern que ha servit per millorar la vida de milions d’andalusos, hi ha una estreta coincidència d’anàlisi i d’interessos. He dit moltes vegades que de la mateixa manera que explica Naomi Klein que els enemics de l’Estat del Benestar mai desaprofiten una bona crisi per carregar-se’l, els enemics de l’autogovern, d’un govern més proper, tampoc desaprofiten una bona crisi per debilitar o eliminar els instruments que apropen les decisions als ciutadans i que configuren l’arquitectura institucional de l’Estat del benestar.

En una d’aquestes converses m’explicaven com el clima marca el debat que creen determinats grups mediàtics. Com a exemple, la declaració dels Morancos: van assumir amb normalitat el dret a decidir i de forma immediata van rebre la reprovació d’alguns mitjans de comunicació.

Explico això perquè tinc la impressió que a Catalunya es viu el debat nacional com si la correlació de forces a Espanya no tingués a veure amb la demanda catalana. Res més lluny de la realitat: estem on estem per la involució que viu la cultura política a Espanya. Però el que volem fer, exercir el dret a l’autodeterminació, necessitarà d’aliances i complicitats a la resta de l’Estat. I Andalusia és un lloc on trobar aliats, i no adversaris.

29 agost, 2013

Arguments contra una pròrroga

Amb aquests apunts us adjunto les notes que havia preparat per la compareixença del Govern en el que ha presentat la pròrroga pressupostària:

Arguments contra una pròrroga:
1er. Atemptat de l’Estat

El Govern de l’Estat ha realitzat una estafa econòmica a la ciutadania de Catalunya  i a l’autogovern, l’1,58% de dèficit no es correspon al pes de la Generalitat en la despesa pública. Les CCAA tenen el 36% de la despesa pública i només s’emporten un 20% de la reducció de dèficit. El dèficit asimètric per Catalunya, l’1,58% enlloc del 1,3% de mitjana per les CCAA és una presa de pèl i un robatori que perjudica Catalunya.
En aquest sentit,

-        Estem d’acord amb plantejar un requeriment primer i un recurs contenciós contra el límit de dèficit establert.

-        Cal exigir el pagament del deute de la disposició addcional tercera (700-800M€, ho dic de memòria)

-        D’acord amb comptabilitzar els 500M€ que ha de pagar l’Estat en concepte del model de finançament i corresponents a 2011.

Fes clic per veure la intervenció completa

12 agost, 2013

No estem sortint de la crisi malgrat el què diguin

11:46 Posted by joan herrera No comments

Estem començant a sortir de la crisi. Això és el que repeteixen com un mantra. I no ho fa només qui governa. Ho fan especialment les elits econòmiques del país. Les grans empreses i corporacions que insisteixen que aquest és el camí. Així, el Consejo Empresarial para la Competititvidad, que agrupa a les principals empreses espanyoles, explica en un document en que es fonamenta la sortida de la crisi; una profunda devaluació interna. Així, a la pàgina 41 del document podeu llegir com “la tasa de crecimiento de los salarios nominales se ha reducido 5pp desde la entrada en vigor de la reforma mostrando en la actualidad una tasa de crecimiento cercana a cero”, per després afegir que segons un estudi presentat per Mercer “España seguirá presentando uns incrementos salariales en el rango inferior de todos los países europeos y este aumento será en 2013 menor al de 2012”.  El document és extens en dades quan explica que la OCDE afirma que 1/3 de les empreses han revisat a la baixa els sous dels seus treballadors.

La sinceritat és un valor. L’elit empresarial ho diu clarament. Estem sortint de la crisi a partir d’una reducció de salaris sense precedents. I ens anuncia (pàgina 66 del document) que de seguir aquesta tendència els costos laborals augmentaran a l’Estat quatre vegades menys que a Alemanya i el Regne Unit, la meitat que a França, per acabar d’afegir que els costos laborals dels nostres universitaris són extraordinàriament més baixos que els països del nostre entorn.

El document és aclaridor: som el país europeu on més s’ha incrementat des dels 90 fins 2012 el marge empresarial per treballador, mesurat com a la diferència entre allò que s’ha produït i el cost per treballador. I segons la Comissió Europea serem aquells que més continuarà incrementant aquest marge empresarial.

És a dir. No ens en sortim de la crisi. Un dels problemes que tenim és que estem davant d’una de les societats amb major nivell de desigualtat de la UE – després d’Estònia –  i la proposta que ens fan és continuar incrementant la desigualtat. La gran paradoxa és que és possible que a aquestes grans empreses els hi vagi prou bé. Era prou il·lustratiu veure com el Santander ha obtingut més beneficis en sis mesosaquest 2013 que en tot l’any anterior. Però el problema és que aquestes grans empreses se’n surten pel seu accés al crèdit, als mercats internacional, i a uns treballadors més barats.

Terribles conseqüències. El problema és que aquesta estratègia, marcada per les elits extractives, per moltes de les empreses que basen la seva hegemonia amb legisladors que governen a favor seu, suposa una multiplicació del patiment com mai. En primer lloc perquè el salari més baix suposa un vida molt més dura en molts casos, amb un percentatge de treballadors pobres que s’afegeix a la pobresa severa dels que no troben feina i se’ls acaba la prestació. I en segon lloc perquè acaba suposant una contracció del consum que acaba enfonsant a tota la petita i mitjana empresa. De fet, les dades del INE sobre consum familiar expliquen com el consum en vehicles, roba, restaurants, menjar es redueix de forma dràstica. Mentre s’incrementa el consum en aquelles prestacions que es desregulen encara més o privatitzen: amb increments sobre l’educació, la salut, el transport, fins arribar a un increment del 254% en el preu de l’electricitat.

La conseqüència de tot plegat, del que tècnicament anomenen devaluació competitiva, i que acaba sent una devaluació sense precedent de les nostres vides: patiment. Una acceleració enviant-nos a velocitat de vertigen cap a les condicions de país perifèric i un canvi en l’estructura social del país, fent que el gruix de la gent es divideixi entre pobres i molt pobres.

Diria que l’alternativa per dir-los que el que cal és que aquest tros del país que mai hem repartit es reparteixi. No és tant difícil. I que és fruit d’aquesta redistribució com podem invertir en serveis públics, educació, renovables, R+D+I. Però perquè això sigui possible ens cal recuperar la democràcia. I que no la puguin segrestar amb la compra de voluntats o amb governs titelles que el que fan és seguir-los, fil per randa, l’argumentari a unes elits que estan deixant el país als ossos. Però aquest és el debat de l’estratègia política per veure com ens fem respectar primer, per després guanyar. Això, dona per una altra entrada al bloc, i si us sembla d’això en parlem un altre dia.


02 agost, 2013

Desobeir l’objectiu de dèficit

9:49 Posted by joan herrera No comments
Un objectiu de dèficit del 1’58 és una catàstrofe. Una catàstrofe perquè significa noves retallades. I perquè a més aquestes noves retallades, lluny de treure’ns del pou ens enfonsen encara més en la misèria.

Orígens: L’origen d’aquest objectiu de dèficit és un escenari de contracció de la despesa en un escenari de recessió. De la despesa pública sempre i quan aquesta vagi associada a rescatar gent, però una reducció que no s’ha traslladat en posar cap límit a donar ajuts a fons perdut i a canvi de res a les entitats financeres. Però si Brussel·les marca uns objectius de dèficit que destrossen l’estat del benestar, el Govern Rajoy el que fa és a més de carregar-se l’estat del benestar, recentralitzar com mai. D’un dèficit previst per al conjunt de les administracions de l’Estat del 6%, concedeix a les CCAA, encarregades de garantir drets bàsics un ridícul 1’3, ampliant de forma ridícula els marges per algunes CCAA, amb un repartiment dels objectius de dèficit que no tenen res a veure  amb la proporció de despesa de cadascuna de les administracions.

Conseqüències: una major degradació dels nostres drets, un notable empitjorament de l’economia. Per cada euro que es retalla en un empleat públic, no només es degrada el servei que presta l’administració, sinó que passa a recaptar-se entre 50 i 70 cèntims menys.

Estratègies: plantar-se i desobeir. És racional que ens obliguem a mutilar-nos i que nosaltres complim sabent que és irracional? No ho és. Per això cal una estratègia que el que faci es desobeir un disbarat com és una retallada d’aquestes proporcions. Bé que estem plantejant un pols a l’Estat per exercir el dret a decidir. Doncs es tracta de desobeir en allò que afecta a la  dignitat de molts: la salut, l’educació, els serveis bàsics. Fins i tot el maleït article 135 de la Constitució diu que en cas de recessió es podran superar els límits estructurals de dèficit. On estem sinó en una recessió continua i prolongada? Es tracta per tant de sacsejar.

Riscos: el risc es que vinguin el homes de negre de Montoro. Homes de negre que poden venir gràcies a una llei votada per CiU a Madrid. Sigui com sigui, cal forçar i arribar a la situació límit perquè és la única manera de superar l’actual situació. Però encara és més greu l’altre risc: acabar amb un pressupost que ens enfonsa encara més la societat i l’economia.

Reflexió i memòria: CiU i ERC ens van dir que prorrogaven els pressupostos per forçar les coses. Al mes de febrer van aprovar una moció al Parlament que marcava un objectiu de dèficit d’un 1’7%. I en tots aquest mesos, hem guanyat un marge d’un 0’12% del dèficit, a costa de renunciar a la política d’ingressos que pal·liés el que ha succeït durant tot aquest temps. La pròrroga ha acabat suposant de facto un acte d’acatament. El decret de pròrroga establia el compliment dels objectius de dèficit marcats per l’Estat. I de tots és sabut que a Hospitals i centres públics han estat practicant una retallada substancial i efectiva respecte als recursos disposat l’any passat.

Fa tan sols 2 anys, en una de les compareixences li vaig plantejar al President Mas l’oportunitat de plantar-nos amb el repartiment dels objectius del dèficit i ell respongué que no. Que a Catalunya seríem líders en l’ajust pressupostari, com si aquest lideratge no acabés afectant a la degradació de serveis, drets i a la mateixa marxa de l’economia. Han passat dos anys, i en Mas, que ara diu plantar-se davant Madrid, expressa – per fi – el seu rebuig al repartiment als objectius de dèficit. Jo li estenc la ma per dir-li que si es vol plantar aquí ens té.  I només espero que al final no estiguem davant d’aquells exercicis de gesticulació que acaben traduint-se amb l’enèsim acte d’acatament.

08 juliol, 2013

Veritats sobre fiscalitat

17:12 Posted by joan herrera No comments
No, no paguem més impostos que a Suècia o Dinamarca. De fet, en paguem molts menys.

Les raons són diverses. Diuen que tenim el marginal més alt, però és a partir de 300.000 euros; mentre que en d’altres països, per exemple Suècia, aquest tipus màxim és a partir de 60.000 euros.

S'explica en un informe de KPMG en una gràfica a la seva  pàgina 29, on exposa que a casa nostra el marginal més elevat és en les rendes extraordinàriament elevades:
 
La dada més rellevant és una altra. Està al tipus mitjà efectiu. Els tipus aplicables són el que diu la llei que has de pagar, com a màxim, cada escala de renda i sense tenir en compte les desgravacions. El tipus mitjà efectiu és el que pagues de debò, els diners que al final ingresses a Hisenda.

Segons les darreres dades disponibles del 2010 -les últimes no hauran variat gaire- veiem que el tipus efectiu de l'IRPF és del 15,1% ( a la pàgina 650 de l'informe anual de l'AET veiem que el tipus efectiu de l'IRPF és del 15,1%). I quin era el tipus efectiu, d'altres nivells de renda? Quant pagaven? Per a la gent amb ingressos de 120.000 euros a l'any: 28,6% (-22,4% respecte tipus aplicable). Per a algú que guanyi 175.000 euros a l'any: 29,9% (-25,1% respecte tipus aplicable). Les rendes de 300.000 a l'any: 30,3% (-25,7% respecte tipus aplicable). El més extraordinari és que entre els qui diuen guanyar 600.000€  resulta que el tipus efectiu és... del 27’3%!!  I aquest diferencial entre el tipus nominal i el tipus efectiu mitjà torna a ser dels més elevats d'Europa.

A aquesta xifra se li suma una altra: la pressió fiscal a casa nostra està molt per sota de la mitjana europea. Més de 10 punts. I aquest diferencial es basa en la distància en l'IRPF però, sobretot, en la gran diferència existent en l'impost de societats efectiu entre les grans empreses, així com la baixa fiscalitat sobre el treball.

Quan sovint es parla d’impostos només es parla de la literalitat de la llei. Com molt bé explica en Jésús Hernández al seu blog, treient les dades de diferents informes, el tipus efectiu per a les rendes de 100.000 dòlars a l'any és del 32%, per sota de Turquia, Bòsnia, l’Índia, Grècia i lluny de la de Suècia, Alemanya o Bèlgica...




05 juliol, 2013

Només es tracta de prioritzar i governar, president

18:16 Posted by joan herrera No comments

Atur prolongat. Prestacions que s’acaben. Legislació hipotecària que desnona famílies senceres. Més famílies en situació vulnerable que mai. 17 d’extrema pobresa. I segons l’estudi de l’observatori de la vulnerabilitat 7 de cada 10 famílies no poden garantir als seus fills una alimentació saludable. 4 de cada 10 no els hi poden pagar el menjador.
Però tot i això, les partides en beques menjador s’han reduït (de 42 milions a 27). El que es destina a famílies amb especial vulnerabilitat s’ha quedat reduït a ... zero. Mentre l’any passat es van destinar partides extraordinàries per l’estiu, aquest any, potser perquè si que estem en l’aplicació duna retallada efectiva que redueix les inversions en més d’un 20%. Les beques menjador han estat minses (no tots els infants amb dret a accedir-hi ho han pogut fer) i els pagaments han arribat amb molt retard – en alguns casos al mes de març, fent que moltes famílies només portessin als seus fills al menjador a partir que es comencés a pagar.
Sigui com sigui, fa setmanes que moltes entitats han donat la veu d’alerta. Ha arribat l'estiu, i amb aquest, molts infants que se'ls hi garantia el dinar a escola, se'ls ha deixat sense el que ha estat aquest curs un dels seus principals àpats durant tot el dia. El govern podria haver donat resposta. I ha tingut multitud d’ocasions per fer-ho. La denúncia de les entitats. Una pregunta meva al president en sessió de control fa un mes. Dues interpel·lacions fa quinze dies. Tots els Consells de Govern. O la petició de les entitats del tercer sector aquesta mateixa setmana. Però no ho ha fet. 
FInalment, potser perquè alguns van entendre que tot té un límit, i davant la por a una possible derrota parlamentària, CiU es va veure obligada a aprovar una moció que diu dues coses substancials: que l'any vinent els recursos que es destinin a beques menjador han de ser una partida pressupostària oberta, sense limitacions. I que abans de 10 dies han de posar els recursos suficients – sigui aprovant unaconvocatòria extraordinària, sigui ampliant convenis – perquè tots els nens i nenes que ho necessiten puguin accedir als casals d'estiu i a una alimentació que garanteixi que no s'incrementa la malnutrició.
No sé si el moment actual dona per atendre totes les necessitats. Però fins i tot en un moment com l'actual, canviant l'ordre de prioritats, podrien haver resolt fa temps el que qualsevol societat hauria de resoldre. Però potser no ho han fet, entre altres motius, per dues raons: la realitat de determinats barris i de determinades famílies és invisible per al gruix del govern, i per qui decideix quines són les prioritats de despesa que es fixen. El segon motiu és la centrifugació de responsabilitats, és la concepció que ja ho solventaran altres, siguin els serveis muncipals o les entitats del tercer sector.
Cert. Una moció no canvia la insensibilitat d'un govern. Però la denúncia, el control i ara el mandat del Parlament haurien de fer que el Govern, encara que sigui arrossegant els peus, faci ua política digne. Perquè la dignitat està en què un país i el seu govern facin tot per garantir els tres àpats. El 16 de juliol veurem que passa.