El Govern, des del principi de la legislatura, ha tingut com a objectiu controlar el dèficit. Així, s’havia marcat per enguany un objectiu de dèficit del 1.3% del PIB. Però en el darrer trimestre les dades no acaben de sortir i es troben amb un 3.7% de dèficit efectiu. Paradoxes de la vida. El Govern que ha justificat totes les retallades amb l’objectiu “d’endreçar la casa i fer els deures”, en terminologia del President Mas, té finalment unes dades macroeconòmiques que continuen sent dolentes. Curiosament, al Govern Mas li ha acabat passant el mateix que al Govern anterior, que s’havia marcat un objectiu de dèficit del 1.7% i va acabar tenir un dèficit d’un 4.3%. Però li ha passat amb un agreujant; amb molt més patiment de la gent, degut a les conseqüències de les retallades. Així, la seva herència ja no és només una mala herència social i ambiental (aspectes que han empitjorat en un any) sinó que a més continua sent una mala herència des del punt de vista financer.

Aquesta evolució denota diverses consideracions. En primer lloc, que els objectius de dèficit estan mal repartits. No és raonable que l’administració que inverteix en cohesió social tingui uns objectius de dèficit molt més reduïts que l’Administració General de l’Estat, quan la despesa d’uns i altres és equivalent. Però cada cop que el govern de la Generalitat ha anat a Madrid no ha obert la boca. Volien ser els primers de la classe, encara que fos a càrrec dels sacrificis dels seus ciutadans. En segon lloc, s’evidencia un mal finançament de Catalunya i també de les CCAA, però un mal finançament que també deriva d’una mala estructura fiscal sobre les rendes de capital i l’economia més especulativa. Per últim, crec que s’hauria de prendre nota que les retallades poden derivar en major dèficit pels efectes sobre l’economia. És evident que les retallades efectuades van més enllà de la reducció del dèficit en 0.6 punts del PIB, que al final és el que s’ha reduït. Aleshores, com explicar que la rebaixa sigui finalment tan minsa? Sense dubte, un dels factors que influeix en el manteniment del dèficit és que les retallades generen atur i pobresa, afecten negativament a l’economia i contribueixen decididament en el manteniment d’aquest dèficit.
Encara hi som a temps. De reorientar les polítiques. De demanar un calendari d’ajust del dèficit més dilatat en el temps i millor repartit entre administracions. D’encetar ja una reforma fiscal –ja que el pacte fiscal és el mateix Mas qui ha decidit posposar-lo-. I d’invertir en aquells factors de cohesió social i en sectors que ens permetin sortir de la crisi sense pujar-nos a noves bombolles.

Aquesta setmana una imatge ha passat desapercebuda. Mentre s’anunciaven unes previsions de recessió econòmica, totes les declaracions dels nostres governants es situaven entorn a si arribaríem als objectius de dèficit, com si una cosa no anés vinculada a l’altra. L’escenari de contenció accelerada del dèficit ens porta a un marc de major recessió, i per tant de major patiment. I malauradament, si acabem complint amb el dictat de la senyora Merkel el que sabem és que la situació econòmica empitjorarà de forma dràstica i el patiment es multiplicarà. I es que les dades de l’atur evidencien que allà on més es retalla més atur es genera. En qüestió d’un any Catalunya es caracteritza per ser un dels llocs on hi ha hagut un major ajust. En Mas li agrada presumir de ser un dels alumnes més avantatjats en la doctrina de l’ajust. I no tot és l’herència rebuda o el mal finançament. Ens trobem amb un Govern que ha renunciat a fer una política d’ingressos provinent de l’economia especulativa i de qui més té. No hi ha cap mesura de lluita contra el frau fiscal. I potser per això, perquè l’únic marge ha estat el de les retallades, en les darreres dades de l’atur Catalunya és la segona CCAA que més atur destrucció d’ocupació ha generat. Només ens superen les Balears, amb unes dades mot marcades per la forta estacionalitat en la creació i la destrucció de llocs de treball.
I curiosament, en aquesta setmana horribilis, la setmana on la corrupció moral i la política s’han barrejat en el veredicte a Camps, en la setmana de la involució a la justícia de la ma del ministre “progre” Ruiz-Gallardón, la setmana de la llei d’estabilitat pressupostària i escanyament econòmic... alguna cosa comença a canviar. Comença a construir-se un consens, encara que només sigui en el debat teòric i intel•lectual, que només retallant no anem enlloc. Aquest consens arriba a tal punt, que fins i tot en la setmana que els consellers presentaven els seus pressupostos de l’escanyament el seu president feia unes declaracions dient que només retallant no ens en podíem sortir. En la setmana que el ministre Montoro presenta la llei del dogma (la d’estabilitat pressupostària) sabem que dubten sobre si podran arribar a aquests objectius de dèficit. És cert que són casos flagrants d’un gran cinisme i d’encara més gosadia. Però la realitat s’hauria d’acabar imposant, a no ser que ens trobem davant uns dogmàtics que imposin la doctrina de les escoles de negoci i les necessitats del capitalisme financer per davant de les necessitats de la gent.
Les elèctriques sempre guanyen (mentre el país perd)
Per últim, un darrer apunt sobre la política energètica. De tots es sabut que en poc temps ens podríem torbar damunt la “turmenta” perfecte, quan comencin a pujar els preus dels carburants. Però les elèctriques es troben que es consumeix menys electricitat, i que en paral•lel van invertir, especialment en cicles combinats, que ara ja no s’utilitzen. Doncs bé, perquè es puguin amortitzar les inversions realitzades cal que no hi hagi un competidor que per llei té prioritat alhora de vendre l’electricitat: les renovables. Així que el nou ministre del ram ha trobat la solució; acabar amb el sistema de primes a les renovables. El més terrible és que aquesta solució en durà a una frenada de les renovables. No pagarem tant per les primes a les renovables, però pagarem per la importació de combustibles fòssils que posaran en marxa, entre altres, els cicles combinats. Un mal negoci pel medi ambient. Un pèssim escenari per la seguretat; necessitarem de central nuclears que amb els anys es faran més velles, i per tant, més perilloses. Pel país, un pèssim negoci, al condemnar-nos a una major dependència energètica. Per la generació d’ocupació un desastre; al carregar-nos un sector punter molt intensiu en contractació de ma d’obra i que podríem aspirar a liderar a nivell global. Però a aquells que han d’amortitzar moltes de les inversions realitzades frenar l’expansió de les renovables els hi suposa un negoci rodó. I el nou govern Rajoy està disposat a fer-ho possible.

Diuen que aquest 2012 serà complicat. Segur que és cert. Però m’agradaria començar aquest apunt al bloc dient com articulem una realitat alternativa que defensi el bé compartit, públic o comú. Estic segur que aquest 2012 serà el de les xarxes de solidaritat, el de les agrupacions de consumidors, el de les iniciatives econòmiques que busquen una sortida compartida de la crisi. Que el 2012 pot ser el de la recuperació de la política perquè la política comença a reconstruir-se posant-se al servei de la gent i no al serveis de molt pocs.

A més, crec que és hora de començar a construir perquè si alguna cosa s’evidencia les darreres setmanes és l’acord i l’entesa entre CiU i PP. Els primers voten l’ajust d’en Rajoy. Y els segons anuncien la retirada de l’esmena a la totalitat a la llei de mesures que acompanya sempre el pressupostos del Govern, els pressupostos de la doble retallada – retallada en serveis socials bàsics i increment de taxes per l’accés a aquests serveis socials bàsics.

Cap sorpresa, com a mínim per aquells que des de fa un temps venim dient que davant d’un dels governs més esbiaixats a la dreta que hem patit no n’hi ha prou en fer oposició, sinó que ens cal construir alternatives. Potser sóc un ingenu, però crec que seria hora que després d’aquesta escena d’amor entre PP i CiU –no és només sexe-, comencéssim a construir, i ho féssim de la mà d’allò que ens demana la societat. Així, podríem prendre bona nota de la petició de consulta sobre les retallades que ens estan plantejant els sindicats, per articular un pol que digui que abans que retallar el que cal és redistribuir.

CiU i PP s’ubiquen en aquest consens suïcida que s’ha situat a Europa d’unes polítiques d’austeritat que no duen cap a enlloc. Però qui mana ja no és ni la societat, i ni tan sols el capitalisme productiu. Qui governa és el capitalisme financer, que amb l’objectiu de mantenir les seves prerrogatives és capaç de liderar polítiques d’austeritat que justifiquin retallades immenses i a la vegada la injecció il•limitada de liquiditat cap al sector financer. La darrera imatge, obscena i indecent, ha estat la del préstec del Banc Central Europeu a les entitats financeres al 1% perquè aquestes acabessin comprant deute al 4%. Es a dir, amb el diners d’una institució pública, es deixa diners als bancs perquè sanegin els seus balanços prestant al 4% a altres institucions públiques. I resulta que hem de retallar i reduir el deute per pagar els interessos d’aquells que han de fer calaix per sanejar la seva mala gestió.