És curiós veure com quan un planteja ser més exigents amb els bancs perquè aquests garanteixin el crèdit que no arriba, o parla de mediambient et titllen de ser ideològic. En canvi quan desde determinats sectors parlen de retallada de drets, d'abaratir l'acomiadament, d'allargar l'edat de jubilació fins els 67 anys diuen que s'obren debats. Hi ha qui creu que d'aquesta crisi ens en podem sortim retallanat drets dels més vulnerables, siguin pensionistes, immigrants o joves; i llavors hi ha qui creiem que el que toca és ser més exigent amb aquells que l'han creada, i estic pensant en el sector financer.
Si dic tot això és perquè aquest matí, després de l'entrevista amb en Josep Cuní, el comentari d'en Joan B. Culla ha titllat el nostre discurs d'ideologista, com si hi hagués res més ideològic que les propostes que venen del terreny de la dreta; propostes d'ajustos estructurals que en res ajuden a solventar el principal problema que té ara l'economia, la manca de crèdit.
A diferència del PP, jo no me n'alegro que les coses vagin malament, però crec que la responsabilitat està en dir que ara no es poden avalar polítiques de dretes ni retallades de drets. Hi ha un full de ruta alternatiu. Fent els deures, i fent-los en allò que ningú s'atreveix. En el sector financer, deixant de ser un govern poruc amb els bans. En el camp energètic, amb estratègies reals d'estalvi i eficiència. I amb un major impuls de les energies renovables. Garantint polítiques en inversions que canvïen el model productiu, en R+D+I, en ferrocarril convencional i inversions que amplien drets i generen ocupació, com són les polítiques socials. Però malauradament, el Govern espanyol no sembla estar disposat. Prefereix combinar aquesta espera a que el creixement europeu ens tregui de la crisi, sumant-li ara les retallades de drets que va prometre que mai faria, i que representen una pretesa imatge d'ordre i estabilitat.
El millor que pot passar no són unes eleccions anticipades, perquè s'acabi obrint pas la dreta. Però la fòrmula per evitar-la no pot ser un govern que es diu d'esquerres que (es deixa arrastrar per les propostes de la dreta) fa allò que la dreta faria. Necessitem un altre full de ruta, el que hauria de fer un govern que es reclama d'esquerres.

El passat diumenge als carrers d'Ascó no hi cabia més gent. Al territori, més de 60 municipis, 7 consells comarcals, i fins i tot el Parlament havien dit que no volíem el cementiri. Un consens prou ampli com per evitar que tots els residus radioactius de l'Estat acabin anant a parar a Catalunya. De fet, quan passejava pels carrers d'Ascó el passat diumenge, recordava les paraules del president Zapatero, l’any 2006, en un debat de política general, quan em contestaba “Y paralelamente también está el tema de los residuos, que exige, sin duda alguna, un amplio consenso social de organizaciones defensoras del medio ambiente, que exige el mayor consenso territorial posible y ojalá el mayor consenso político, porque, como muy bien sabe S.S., es un problema de hondo calado”. Poc abans s’havia aprobat una Proposició No de Llei (PNL) a la Comissió d’Indústria amb el nostre vot en contra, que donaria peu a la creació d’una Comissió Interministerial per tirar endavant el Cementiri Nuclear. A la PNL, en el debat amb en Zapatero, i en el Reial Decret que donaria peu a la creació d’aquesta Comissió, tot i no afrontar el debat de fins quan es generarien els residus, sempre s’havia parlat de la necessària participació autonòmica. Sempre, fins la resolució del Ministeri d’Industria que d’una tacada, el passat 23 de desembre, el dia de la loteria de nadal, havia decidit fer desapareixer el paper de les Comunitats Autònomes en l’Estat de les autonomies i s'havia carregat d'una tacada el pretés consens social, polític i territorial.

Haig de recordar que des d’ICV sempre hem dit dues coses. Que en cap cas el cementiri podia anar a parar al territori més nuclearitzat de l’Estat, Catalunya, i concretament les Terres de l’Ebre. I que en tot cas, si s’havia de parlar del que fer amb els residus, abans s’havia de consensuar fins quan es generaven aquests residus. És a dir, s’havia de pactar un calendari de tancament. Vam dir també que el denominat “Centre Tecnològic Associat” al Magatzem Temporal Centralitzat de Residus Radioactius d’Alta Activitat MTCRRAA), és en realitat una instal·lació experimental nuclear per a investigar amb tècniques de trnamutació. Aquesta implicaria haver de construir i albergar un reactor nuclear transmutador, instal·lacions per al reprocessament i elaboració d'elements combustibles nuclears per a aquest reactor, amb els riscos d'accidents nuclears i escapades de radioactivitat inherents al seu funcionament, i generació de nous residus.

Per això a l’any 2005, al 2006, i cada any fins el passat més de desembre ICV era qui presentava una resolució dient que no es podia obrir aquest debat sense rigor i sense consens social. Però cada any, una majoria aclaparadora en tombava les nostres propostes de resolucions a la ponència del Consejo de Seguridad Nuclear. Sabíem que teníem un problema. I sabíem que corríem el risc que algun ajuntament català acabés optant per presentar candidatura, al marge de la voluntad del territori, i fins i tot del conjunt del país. Amb temps, tot el temps del món, vam demanar als socis que s'evités aquest risc innecessari, amb un pronunciament contrari del Govern. Ning´´u hagués entés que el Govern de Castella-La Manxa tingués una postura més crítica que un Govern del que una formació ecologista en forma part. Potser s’hauria d’haver reaccionat abans. Però com a mínim ara és el moment de posar tota la carn a la graella, i les institucions catalanes hauran d’evitar amb els recursos polítics, legals i administratius que el Cementeri Nuclear vingui a Catalunya.

Amb tot, potser és l’hora d’exigir de fer el que és simple sentit comú: parar el procés i tornar a fer el procés des de cero. Afrontant abans el debat amb rigor, consensuant abans fins quan es generen residus i sabent que aquest no podan anar a aquells que ja han pagat amb escreix la hipoteca nuclear.

Derbi, una dona veneçolana que viu a Vic, m'explicava dimecres 13 a la Plaça Major en un català més que correcte que havia anat a votar en el referèndum pel dret a decidir, que tenia una parella lingüística, però que malgrat tot no li havien permès empadronar-se a la ciutat on viu. Porta més de tres anys a casa nostra i ara, que es pot acollir a l'arrelament, és quan li neguen la possiblitat de demostrar que porta anys entre nosaltres. Aquell mateix dimecres em va preguntar com es menja això de comptar per a la independència, però no per tenir els drets més bàsics.
Tot sembla indicar que l'equip de govern de Vic comet una il·legalitat, però sobretot comet una estupidesa i una profunda inmoralitat. Negar l'empadronament és negar la realitat, intentar amagar-la sota la catifa, és plegar-se als discursos més reaccionaris i fa més difícil la gestió d'un fenomen com la immigració. Aquesta és la política menys realista. Si s'hagués seguit aquesta política fa uns anys, quan Najat el Hachmi va arribar amb 8 anys a Vic no hauria pogut anar a escola i difícilment hagués pogut arribar a ser la dona i l'escriptora que avui és. Quin és l'objectiu de tirar endavant polítiques discriminadores com aquesta? Alguns volen construir un país amb segregació i condemnar a condicions infrahumanes una part de la població. Això és renunciar a la Catalunnya que aspira a continuar sent un sol poble, com un del trets caracterísitics del catalanisme polític.

El problema greu de fons és que si permetem que es normalitzi el que està passant a Vic, la taca d'oli pot ser excepcional, fent que en poc temps les administracions desconeguin els ciutadans que han d'administrar. L'actitud de CiU i del PP és extraordinàriament irresponsable. Intenten normalitzar i estendre la privació de drets elementals i, a més a més, aposten per un país de segregació. Per fer front a aquest descarament el que cal és una actitud beligerant i gens dubitativa.
Fa quatre dies vam signar el Pacte nacional per la immigració per evitar situacions com les que estem vivint. Ens podem permetre el luxe que la Comissió de seguiment del Pacte no es convoqui davant d'un dels atemptats més grans a la convivència que hem patit els darrers temps? El Govern haurà d'aprovar els decrets i les mesures legals que consideri oportunes amb l'objectiu d'evitar que hi hagi ajuntaments que cometin aquest tipus d'il·legalitat que, a sobre, apuntala un model que acaba per abordar la immigració negant drets a les persones.
Un país madur i de progrés ha de determinar les línies vermelles per les quals no es pot passar. La segregació és una d'aquestes línies. Un país que exigeix i té dret a decidir no pot mirar el que s'està fent a Vic mentre passa de puntetes per aquest debat. No podem fer un discurs contemplatiu davant del que ocorre, perquè només des de la bel·ligerància es pot derrotar el que simplement és inacceptable. I des de la pedagogia cal liderar un model que exigeixi obligacions i doni drets. Això és el que han de fer les forces polítiques i les diferents institucions, i això és el que espero del meu Govern, pedagogia i bel·ligerància per fer front al que fa l'equip de govern de Vic.