La sobirania és poder decidir sobre les polítiques que afecten a la vida de la gent. I ara, el que ens afecta, i molt, són les polítiques d'austeritat i retallades. I aquestes polítiques es mantenen, malgrat que no tenen sentit.

 

Dret a decidir, no és tan sols decidir quina relació té Catalunya amb la resta d’Europa i de l’Estat. Dret a decidir, vol dir, també, definir una estratègia per recuperar la política, és a dir, la capacitat per fer polítiques econòmiques alternatives. I avui la política, la democràcia, està en joc pel manteniment de les polítiques d'austeritat.

 

Quin sentit té mantenir un objectiu de dèficit que no només manté les retallades sinó que les amplia? Des d'un punt de vista econòmic no té cap de sentit. Ampliar les retallades acaba afectant a l'economia, generant atur, amplia el patiment, contrau la demanda, i acaba afectant a la política d'ingressos de l'administració. Podem continuar discutint sobre si retallem molt o moltíssim. Podem fer veure que ens plantem mentre es prorroga el pressupost complint amb l'objectiu de dèficit del 0'7%, amb unes retallades pràctiques de més de 4.500 milions, i sense aplicar la política d’ingressos pactada a l’inici de la legislatura. Però el més sensat seria definir una estratègia per intentar superar el “corsé” que suposa una política de contenció del dèficit sense cap tipus de sentit.

 

Per què volem el pressupost necessari? Per fer un acte de pedagogia. Ens cal un pressupost que posi damunt de la taula les polítiques que ens calen. Però a més, aquest pressupost és l'instrument per mirar de superar uns objectius de dèficit que no tenen cap lògica. I fer-ho no tan sols en la perspectiva del 2013, sinó dels anys que vindran. Com fer-ho sinó? Presentar un pressupost amb noves retallades és acatar. I prorrogar el pressupost significa assumir  una retallada sense precedents històrics. La única manera de defensar i superar l’actual marc: presentar els pressupostos necessaris.

Aquesta setmana fa tres anys, de l’inici de la política d’austeritat que ens havia de treure de la crisi. Ho va anunciar Zapatero el 10 de maig de 2010. En Mas va ser un dels màxims exponents. I el va seguir Mariano Rajoy. Mil dies després, les conseqüències són catastròfiques. Empobriment generalitzat. Atur desbocat. 1 de cada 4 catalans estan a l’atur.  Degradació dels serveis públics. Degradació de l’economia.

Fa cinc mesos Artur Mas, va anunciar per primer cop una política d’ingressos que encara no s’ha materialitzat. Fos per debilitat o per convicció, en l’inici d’aquesta legislatura va anunciar el que dos anys es va negar a fer. I alguns ho vam celebrar com una bona notícia. La pregunta és, quan ho aplicaran? Quan modificaran l’Impost de Successions i Donacions, quan canviaran la Llei d’Estabilitat Pressupostària? Quan convertiran ICF en una banca pública, com es van comprometre? Hem perdut dos anys e

Tres anys després de l’inici de les polítiques d’austeritat, es tracta a més de definir una estratègia per tombar l’austericidi que marca Brussel·les i Madrid (i que fins ara vostè havia compartit). El pressupost que el país necessita és aquell que aprova la Renda Garantida de Ciutadania per les famílies en situació de pobresa i pobresa extrema. El dels recursos pels nens que han quedat desprotegits per la reforma del PIRMI. El pressupost que el país necessita és el que no expulsa als universitaris fills de treballadors de la Universitat per l’augment de les matrícules. El que garanteix que una baixa es cobreixi no degradant l’escola dels nostre infants.

I sobre tot, el pressupost que necessitem és el que inverteix i genera ocupació. No el que continua retallant i és font de creació d’atur, i de patiment. El que entén que en un país normal, abans que un objectiu de dèficit arbitrari i inútil són els 902.300 aturades i aturats que hi ha al país. Fem el Pressupost que el país necessita, sent aquest el primer instrument per dir que a Catalunya el Govern no aplica l’eutanàsia de l’austeritat, sinó que vol forçar un canvi.

Prou que sabem de les nostres debilitats. Però és hora que sapiguem de les nostres fortaleses. Ni Espanya pot deixar caure Catalunya. Ni Europa pot deixar caure a Espanya. Perquè uns i altres caurien amb nosaltres. L’altra opció, el de continuar com fins ara, està ple de certeses.  Retallar 3.000 o 2.000 milions, o aplicar la pròrroga que significa retallar com mai, ja sabem on ens porta, a continuar instal•lats en l’espiral d’empobriment. Enguany, el següent i l’altra.

Decidir, és també tornar a recuperar el sentit de la política. Que no és canviar de Governs, sinó poder canviar les polítiques. I demanar exercir el dret a decidir, però en canvi, dir que en política econòmica el que fem és el mateix, és un exercici d’hipocresia. La única manera de canviar un disbarat, les polítiques d’austeritat, és plantar-se. 

Com s’explica que  volem exercir el dret a decidir, i el primer instrument que tenim per defensar els drets de la nostra gent, resulta que el que fem és acatar unes polítiques que estan portant al país a la ruina econòmica, social, humana i moral?

Als carrers de Lisboa aquests dies s’escolta “O povo é quem mais ordena”. El que poble és qui governa. Doncs bé. Es tracta d’obeir al poble. Presentar que el pressupost que el país i la societat necessita i forçar les coses.

Dilluns tenim l’enèsima cimera, una paraula excepcional en la majoria de països. Una trobada més a Catalunya.

 

Si el Govern està envoltat de casos de corrupció, les propostes concretes en contra la corrupció les podem rebutjar en un ple el Govern, però el que segur que ni falla és la convocatòria d’una una cimera.  Si tenim crisi, per què aprovar uns pressupostos per encarar-la, si podem convocar una cimera amb els agents socials. Si hem de decidir qui participa d’un Pacte Nacional pel Dret a Decidir on participin actors socials convoquem una cimera. Dels acords i compromisos gairebé no se’n parla.

 

Fins el moment, i pel que aparenta, pel Govern Mas, el més important és omplir el moment, fer una bona funció. El més rellevant és per tant l’escenari. És normal, un Govern que no governa, que no decideix, ha d’omplir d’escenaris els espais buit que deixa la seva no política.

 

Aquesta propera setmana s’aprova per fi una Comissió Parlamentària per l’exercici del dret a decidir. Res extraordinari en un país normal. Totalment excepcional per part d’un Govern i els partits que lo donen suport. Però finalment tindrem un marc parlamentari.

 

En paral·lel es convoca el Pacte Nacional pel dret a decidir on participin entitats. Seria raonable que haguéssim definit les condicions prèvies? Si el dret a decidir no ha d’anar associat al Govern sinó al Parlament, no hauria de pilotar la convocatòria el Parlament?, però aquest Govern té una pulsió natural; mai desaprofitar l’oportunitat de convocar una cimera, i aquí estem, a la porta de l’enèsima. Un cop més.