07 març, 2014

Reflexions sobre com i què volem decidir

19.16 Posted by joan herrera No comments
Volem decidir. I ho volem fer sobre tot. I volem decidir també quina es la relació que tenim amb la resta de l’Estat. Aquest és el compromís que hem expressat sempre i en tot moment des d’ICV (i des del conjunt de la coalició amb EUiA). El nostre compromís, des d’una força política plural com poques, ha estat inequívoc. I ho ha estat en tots aquells passos imprescindibles per guanyar aquest dret: en la declaració del Parlament, en l’acord entorn a una data i a una pregunta i en la petició al Congrés per a que aquest autoritzi la pregunta. No hem tingut cap problema en fer-ho i en plasmar-ho en propostes, proposicions i acords.

Però, dit això. Què ens juguem en aquestes eleccions europees? La sobirania d’una Europa que porta massa temps i de forma profunda cedint protagonisme als mercats per davant de la democràcia. Una Europa on està en joc un contracte social que està saltant pels aires, i on sembla que aquell binomi democràcia-drets socials està a la corda fluixa després de cada petició redoblada per comissaris que demanen més sacrificis.

En aquest debat, el nostre compromís és a favor de la sobirania. De tota la sobirania. I entre aquestes estarà la demanda de l’exercici del dret a decidir. D’aquí que, com no podria ser d’una altra manera, defensarem aquest principi (pràctic i no només teòric) en el programa i en allò que facin els nostres representants al Parlament Europeu. A les europees hi ha tres principis que moltes forces polítiques recollirem: que es pugui convocar la consulta, que la UE defensi aquesta convocatòria i que a més respectin els seus resultat. Però una cosa és això i l’altra és pactar un programa comú que serveixi per a que aquest tema es converteixi en l’únic de la campanya. Així, de la mateixa manera que no se’ns cauen els anells per pactar amb qui faci falta per reclamar l’exercici pràctic d’aquest exercici, tampoc som partidaris de convertir aquesta demanada en l’únic tema de debat.

Som molts els que defensem el dret a decidir. A Catalunya, una immensa majoria. I a la vegada no tots coincidim en la manera com fer-ho. Hi ha qui creu que la manera de fer-ho és fent aparèixer aquest debat com a única qüestió. O amb aliances amb aquells que ni tan sols respecten els drets més bàsics d’altres pobles. Potser és hora que algú es pregunti sobre si realment el més honest alhora de defensar aquest exercici és l’acord, no tan sols en allò més substancial sinó, a tot hora i en tot moment. I sobretot, si el més intel·ligent és expressar debilitat perquè no hi ha un programa comú, o expressar fortalesa per allò que compartim.

Un dels múltiples tuits que rebo em preguntava què s’havia fet malament perquè el PP ens felicités pel no acord. I la resposta és senzilla. El que s’ha fet malament és voler buscar una foto innecessària i posar l’accent en el desacord, quan en allò substancial les forces polítiques catalanes i les socials anem tots a una. Quan estàvem a les portes de pactar la pregunta i la data, hi ha qui es preguntava que teníem que amagar, com si assenyalar un responsable permetés passar millor el rasclet. Ara, quan tots sabem que aquells que hem defensat el dret a decidir i cadascú a la seva manera portarà en el programa aquesta reivindicació, hi ha qui vol fer veure que hi ha una profunda divisió, quan la diferència rau en com encarem el debat; si com un únic debat o com una part d’aquesta sobirania que també ens manlleven els mercats i l’arquitectura institucional europea (amb el BCE inclòs).

Trobar (falsos) enemics interns també pot tenir un cert recorregut electoral. Però la qüestió és si el procés el fem amb un càlcul constant, però ajuda més aviat poc a construir absolutament res.

15 febrer, 2014

Reflexions entorn a l’assassinat de Puig Pidemunt (i Carrero, Valverde i Numen Mestre)

19.32 Posted by joan herrera , , , No comments
Aquest 17 de febrer fa 65 que fou assassinat Joaquim Puig Pidemunt, director de la revista Treball, capçalera del PSUC i escrita en català. Amb ell, foren assassinats Angel Carrero, Pere Valverde i Numen Mestre.


Quan s’explica la història acostumen a copar el major protagonisme certes personalitats destacades, i recordem sempre les grans fites polítiques que permeten distingir amb facilitat l’assoliment dels avenços socials i democràtics. Però aquesta història és venuda com un procés natural, com si el progrés caigués com a fruita madura. Com si fos una mera qüestió de temps. Des d’aquesta perspectiva les víctimes, tots aquells homes i dones, que van perdre la vida, o la llibertat, o la seva llar per marxar a l’exili... queden com a danys col·laterals, irremeiables, inevitables, invisibles.  Però avui, si hi ha una connexió entre l’avui i la i la Generalitat republicana és per moltes d’aquestes persones, pel pont que molts d’ells van representar. Uns ponts dinamitats, invisibilitats, que van permetre la continuïtat de tantes coses.

Primo Levi explica que una noia li va preguntar, després de sentir el seu testimoni, què podien fer ells, els oients, per honorar la seva memòria. Levi va respondre “els jutges sou vosaltres”. Sí, els jutges som nosaltres perquè sense memòria de la injustícia no hi ha justícia possible. Sense memòria el crim desapareix. Això ho saben molt bé els dictadors que s’esmercen en esborrar les petjades, en treure-li importància com si fos una cosa inevitable donades les circumstàncies, o en aprovar lleis d’impunitat o de punt final. Com ens diu el filòsof Reyes Mate, la forma més perversa d’oblit consisteix en privar de significació i d’actualitat a la injustícia passada.

Així, la memòria és imprescindible. Però no és suficient. “La memòria obre expedients que el dret considerava arxivats” deia Walter Benjamin, una altra víctima del nazisme que va morir fugint de la seva persecució. De moment recordar-los és la única manera que tenim de fer-los justícia. Però no ens conformem amb això.

Aquest és el sentit d’haver recorregut a la justícia Argentina, els 4 casos abans citats, acompanyat la mort de 47 companys més del PSUC i CCOO. Haguessin hagut de ser els tribunals de l’Estat espanyol els que impulsessin aquesta tasca, però el marc legal i la manca de voluntat del govern de l’Estat i de determinats sectors judicials no ho ha fet possible i, quan s’ha intentat, s’hi han posat tots els obstacles imaginables.

Aquells no van ser crims contra militants del PSUC o de CCOO, o d’altres organitzacions. Ni tan sols van ser crims de ciutadans catalans o espanyols. Van ser crims contra la humanitat, i aquests crims no prescriuen mai, ni entenen d’afiliacions, d’ideologies, de nacionalitats ni de fronteres. Reclamar que es faci justícia és un deure, hauria de ser un deure, de tota persona que es consideri demòcrata i compromesa amb els drets humans.


Dit això, és vigent encara la seva lluita? Jo diria que més que mai. En aquesta Europa, fundada en l’antifeixisme i arrelada en el benestar. I ho escric conscient que no hi ha res irreversible. La importància de lluitar contra el feixisme continua present avui. L’extrema dreta creix a Europa mentre els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat s’ofeguen dins d’Europa, quan es retallen drets i benestar. I s’ofeguen literalment fora d’Europa, a les seves fronteres, a les costes de Ceuta o de Lampedusa.


Cal recordar que la UE es funda, té les seves arrels, en la lluita antifeixista. L’experiència del nazisme, de la 2a Guerra Mundial, i l’Europa en cendres que queda després, acaba per posar en evidència la importància d’una unió que garantís la pau, la democràcia i el progrés social i econòmic. Avui que els seus objectius fundacionals es difuminen: Europa imposa retallades, imposa dolor, imposa desmantellar l’Estat del Benestar, imposa governs tecnòcrates, imposa reformes constitucionals en benefici dels mercats... No és casual que aquesta situació estigui coincidint amb l’increment de l’extrema dreta, del neofeixisme, de la xenofòbia, a tota Europa.


Diguem-ho clar: perquè avui la dreta és majoria a la UE i al nostre país, a Catalunya i Espanya. Una dreta que, d’una banda, aplica el seu programa econòmic, i per l’altra mai va creure en el seu paper polític. Una dreta que incorpora el discurs de l’extrema dreta en temes com la immigració, i que el fomenta amb polítiques repressores de drets i llibertats, com la reforma de l’avortament o del codi penal.


Quan la democràcia, la justícia social i la solidaritat es debiliten, l’extrema dreta creix. Això és el que passa quan el poder econòmic és omnipotent. Aquesta és una evidència de la història. Igual avui com als anys 30.


No podem oblidar les lliçons de la història. I tenim el deure de treballar ja per recuperar el somni europeu que van forjar els lluitadors antifeixistes. Avui toca una nova solidaritat entre pobles contra l’enemic comú que representa la dreta neoliberal i el poder econòmic financer. Classes populars d’aquí fins a Grècia, però també d’Alemanya, França o Suècia. Unides per rescatar Europa de les mans dels mercats, per construir una nova aliança d’esquerres, un nou front popular de tota l’esquerra alternativa, roja i verda, que permeti liderar una alternativa social i econòmica. Que respongui a les expectatives de la ciutadania i no dels mercats.   


Els drets i les llibertats de les que gaudim avui són una conquesta que va costar molt de patiment, moltes lluites, i molt de sacrifici aconseguir. No són pas un regal. Cap avenç social s’ha aconseguit sense lluita, al carrer i a les institucions. Jo faig meu el llegat d’aquella gent del PSUC. Nosaltres som també, d’esperit, de tradició, pel seu llegat que fem nostre, gent del PSUC. I com ells, i amb ells, compartim uns mateixos ideals. I també un mateix compromís d’activisme, de militància. El seu record desmunta qualsevol temptació de creure que no es pot fer res, que no hi ha alternativa, que no val la pena lluitar.  

07 febrer, 2014

Sobre aliances i complicitats

18.52 Posted by joan herrera No comments
He pogut anar a Sevilla quatre dies després que la presidenta de la Junta de Andalusia visités Catalunya. En aquesta trobada, he pogut compartir diagnòstic i converses amb diferents actors de l’esquerra andalusa. I he (re)descobert una Andalusia molt més càlida i interessada en el debat que els arriba de Catalunya del que molts podrien pensar. És cert que molesta -i molt- el discurs de l’Espanya subsidiada. És la forma menys intel·ligent d’encarar la crisis territorial que es suma a les múltiples crisis que viu avui l’Estat, la crisi democràtica, la social i l’econòmica, i la crisi entorn al cap d’Estat. Però en canvi, quan s’explica el que significa l’atac a l’autogovern que ha servit per millorar la vida de milions d’andalusos, hi ha una estreta coincidència d’anàlisi i d’interessos. He dit moltes vegades que de la mateixa manera que explica Naomi Klein que els enemics de l’Estat del Benestar mai desaprofiten una bona crisi per carregar-se’l, els enemics de l’autogovern, d’un govern més proper, tampoc desaprofiten una bona crisi per debilitar o eliminar els instruments que apropen les decisions als ciutadans i que configuren l’arquitectura institucional de l’Estat del benestar.

En una d’aquestes converses m’explicaven com el clima marca el debat que creen determinats grups mediàtics. Com a exemple, la declaració dels Morancos: van assumir amb normalitat el dret a decidir i de forma immediata van rebre la reprovació d’alguns mitjans de comunicació.

Explico això perquè tinc la impressió que a Catalunya es viu el debat nacional com si la correlació de forces a Espanya no tingués a veure amb la demanda catalana. Res més lluny de la realitat: estem on estem per la involució que viu la cultura política a Espanya. Però el que volem fer, exercir el dret a l’autodeterminació, necessitarà d’aliances i complicitats a la resta de l’Estat. I Andalusia és un lloc on trobar aliats, i no adversaris.

29 agost, 2013

Arguments contra una pròrroga

Amb aquests apunts us adjunto les notes que havia preparat per la compareixença del Govern en el que ha presentat la pròrroga pressupostària:

Arguments contra una pròrroga:
1er. Atemptat de l’Estat

El Govern de l’Estat ha realitzat una estafa econòmica a la ciutadania de Catalunya  i a l’autogovern, l’1,58% de dèficit no es correspon al pes de la Generalitat en la despesa pública. Les CCAA tenen el 36% de la despesa pública i només s’emporten un 20% de la reducció de dèficit. El dèficit asimètric per Catalunya, l’1,58% enlloc del 1,3% de mitjana per les CCAA és una presa de pèl i un robatori que perjudica Catalunya.
En aquest sentit,

-        Estem d’acord amb plantejar un requeriment primer i un recurs contenciós contra el límit de dèficit establert.

-        Cal exigir el pagament del deute de la disposició addcional tercera (700-800M€, ho dic de memòria)

-        D’acord amb comptabilitzar els 500M€ que ha de pagar l’Estat en concepte del model de finançament i corresponents a 2011.

Fes clic per veure la intervenció completa

12 agost, 2013

No estem sortint de la crisi malgrat el què diguin

11.46 Posted by joan herrera No comments

Estem començant a sortir de la crisi. Això és el que repeteixen com un mantra. I no ho fa només qui governa. Ho fan especialment les elits econòmiques del país. Les grans empreses i corporacions que insisteixen que aquest és el camí. Així, el Consejo Empresarial para la Competititvidad, que agrupa a les principals empreses espanyoles, explica en un document en que es fonamenta la sortida de la crisi; una profunda devaluació interna. Així, a la pàgina 41 del document podeu llegir com “la tasa de crecimiento de los salarios nominales se ha reducido 5pp desde la entrada en vigor de la reforma mostrando en la actualidad una tasa de crecimiento cercana a cero”, per després afegir que segons un estudi presentat per Mercer “España seguirá presentando uns incrementos salariales en el rango inferior de todos los países europeos y este aumento será en 2013 menor al de 2012”.  El document és extens en dades quan explica que la OCDE afirma que 1/3 de les empreses han revisat a la baixa els sous dels seus treballadors.

La sinceritat és un valor. L’elit empresarial ho diu clarament. Estem sortint de la crisi a partir d’una reducció de salaris sense precedents. I ens anuncia (pàgina 66 del document) que de seguir aquesta tendència els costos laborals augmentaran a l’Estat quatre vegades menys que a Alemanya i el Regne Unit, la meitat que a França, per acabar d’afegir que els costos laborals dels nostres universitaris són extraordinàriament més baixos que els països del nostre entorn.

El document és aclaridor: som el país europeu on més s’ha incrementat des dels 90 fins 2012 el marge empresarial per treballador, mesurat com a la diferència entre allò que s’ha produït i el cost per treballador. I segons la Comissió Europea serem aquells que més continuarà incrementant aquest marge empresarial.

És a dir. No ens en sortim de la crisi. Un dels problemes que tenim és que estem davant d’una de les societats amb major nivell de desigualtat de la UE – després d’Estònia –  i la proposta que ens fan és continuar incrementant la desigualtat. La gran paradoxa és que és possible que a aquestes grans empreses els hi vagi prou bé. Era prou il·lustratiu veure com el Santander ha obtingut més beneficis en sis mesosaquest 2013 que en tot l’any anterior. Però el problema és que aquestes grans empreses se’n surten pel seu accés al crèdit, als mercats internacional, i a uns treballadors més barats.

Terribles conseqüències. El problema és que aquesta estratègia, marcada per les elits extractives, per moltes de les empreses que basen la seva hegemonia amb legisladors que governen a favor seu, suposa una multiplicació del patiment com mai. En primer lloc perquè el salari més baix suposa un vida molt més dura en molts casos, amb un percentatge de treballadors pobres que s’afegeix a la pobresa severa dels que no troben feina i se’ls acaba la prestació. I en segon lloc perquè acaba suposant una contracció del consum que acaba enfonsant a tota la petita i mitjana empresa. De fet, les dades del INE sobre consum familiar expliquen com el consum en vehicles, roba, restaurants, menjar es redueix de forma dràstica. Mentre s’incrementa el consum en aquelles prestacions que es desregulen encara més o privatitzen: amb increments sobre l’educació, la salut, el transport, fins arribar a un increment del 254% en el preu de l’electricitat.

La conseqüència de tot plegat, del que tècnicament anomenen devaluació competitiva, i que acaba sent una devaluació sense precedent de les nostres vides: patiment. Una acceleració enviant-nos a velocitat de vertigen cap a les condicions de país perifèric i un canvi en l’estructura social del país, fent que el gruix de la gent es divideixi entre pobres i molt pobres.

Diria que l’alternativa per dir-los que el que cal és que aquest tros del país que mai hem repartit es reparteixi. No és tant difícil. I que és fruit d’aquesta redistribució com podem invertir en serveis públics, educació, renovables, R+D+I. Però perquè això sigui possible ens cal recuperar la democràcia. I que no la puguin segrestar amb la compra de voluntats o amb governs titelles que el que fan és seguir-los, fil per randa, l’argumentari a unes elits que estan deixant el país als ossos. Però aquest és el debat de l’estratègia política per veure com ens fem respectar primer, per després guanyar. Això, dona per una altra entrada al bloc, i si us sembla d’això en parlem un altre dia.


02 agost, 2013

Desobeir l’objectiu de dèficit

9.49 Posted by joan herrera No comments
Un objectiu de dèficit del 1’58 és una catàstrofe. Una catàstrofe perquè significa noves retallades. I perquè a més aquestes noves retallades, lluny de treure’ns del pou ens enfonsen encara més en la misèria.

Orígens: L’origen d’aquest objectiu de dèficit és un escenari de contracció de la despesa en un escenari de recessió. De la despesa pública sempre i quan aquesta vagi associada a rescatar gent, però una reducció que no s’ha traslladat en posar cap límit a donar ajuts a fons perdut i a canvi de res a les entitats financeres. Però si Brussel·les marca uns objectius de dèficit que destrossen l’estat del benestar, el Govern Rajoy el que fa és a més de carregar-se l’estat del benestar, recentralitzar com mai. D’un dèficit previst per al conjunt de les administracions de l’Estat del 6%, concedeix a les CCAA, encarregades de garantir drets bàsics un ridícul 1’3, ampliant de forma ridícula els marges per algunes CCAA, amb un repartiment dels objectius de dèficit que no tenen res a veure  amb la proporció de despesa de cadascuna de les administracions.

Conseqüències: una major degradació dels nostres drets, un notable empitjorament de l’economia. Per cada euro que es retalla en un empleat públic, no només es degrada el servei que presta l’administració, sinó que passa a recaptar-se entre 50 i 70 cèntims menys.

Estratègies: plantar-se i desobeir. És racional que ens obliguem a mutilar-nos i que nosaltres complim sabent que és irracional? No ho és. Per això cal una estratègia que el que faci es desobeir un disbarat com és una retallada d’aquestes proporcions. Bé que estem plantejant un pols a l’Estat per exercir el dret a decidir. Doncs es tracta de desobeir en allò que afecta a la  dignitat de molts: la salut, l’educació, els serveis bàsics. Fins i tot el maleït article 135 de la Constitució diu que en cas de recessió es podran superar els límits estructurals de dèficit. On estem sinó en una recessió continua i prolongada? Es tracta per tant de sacsejar.

Riscos: el risc es que vinguin el homes de negre de Montoro. Homes de negre que poden venir gràcies a una llei votada per CiU a Madrid. Sigui com sigui, cal forçar i arribar a la situació límit perquè és la única manera de superar l’actual situació. Però encara és més greu l’altre risc: acabar amb un pressupost que ens enfonsa encara més la societat i l’economia.

Reflexió i memòria: CiU i ERC ens van dir que prorrogaven els pressupostos per forçar les coses. Al mes de febrer van aprovar una moció al Parlament que marcava un objectiu de dèficit d’un 1’7%. I en tots aquest mesos, hem guanyat un marge d’un 0’12% del dèficit, a costa de renunciar a la política d’ingressos que pal·liés el que ha succeït durant tot aquest temps. La pròrroga ha acabat suposant de facto un acte d’acatament. El decret de pròrroga establia el compliment dels objectius de dèficit marcats per l’Estat. I de tots és sabut que a Hospitals i centres públics han estat practicant una retallada substancial i efectiva respecte als recursos disposat l’any passat.

Fa tan sols 2 anys, en una de les compareixences li vaig plantejar al President Mas l’oportunitat de plantar-nos amb el repartiment dels objectius del dèficit i ell respongué que no. Que a Catalunya seríem líders en l’ajust pressupostari, com si aquest lideratge no acabés afectant a la degradació de serveis, drets i a la mateixa marxa de l’economia. Han passat dos anys, i en Mas, que ara diu plantar-se davant Madrid, expressa – per fi – el seu rebuig al repartiment als objectius de dèficit. Jo li estenc la ma per dir-li que si es vol plantar aquí ens té.  I només espero que al final no estiguem davant d’aquells exercicis de gesticulació que acaben traduint-se amb l’enèsim acte d’acatament.

08 juliol, 2013

Veritats sobre fiscalitat

17.12 Posted by joan herrera No comments
No, no paguem més impostos que a Suècia o Dinamarca. De fet, en paguem molts menys.

Les raons són diverses. Diuen que tenim el marginal més alt, però és a partir de 300.000 euros; mentre que en d’altres països, per exemple Suècia, aquest tipus màxim és a partir de 60.000 euros.

S'explica en un informe de KPMG en una gràfica a la seva  pàgina 29, on exposa que a casa nostra el marginal més elevat és en les rendes extraordinàriament elevades:
 
La dada més rellevant és una altra. Està al tipus mitjà efectiu. Els tipus aplicables són el que diu la llei que has de pagar, com a màxim, cada escala de renda i sense tenir en compte les desgravacions. El tipus mitjà efectiu és el que pagues de debò, els diners que al final ingresses a Hisenda.

Segons les darreres dades disponibles del 2010 -les últimes no hauran variat gaire- veiem que el tipus efectiu de l'IRPF és del 15,1% ( a la pàgina 650 de l'informe anual de l'AET veiem que el tipus efectiu de l'IRPF és del 15,1%). I quin era el tipus efectiu, d'altres nivells de renda? Quant pagaven? Per a la gent amb ingressos de 120.000 euros a l'any: 28,6% (-22,4% respecte tipus aplicable). Per a algú que guanyi 175.000 euros a l'any: 29,9% (-25,1% respecte tipus aplicable). Les rendes de 300.000 a l'any: 30,3% (-25,7% respecte tipus aplicable). El més extraordinari és que entre els qui diuen guanyar 600.000€  resulta que el tipus efectiu és... del 27’3%!!  I aquest diferencial entre el tipus nominal i el tipus efectiu mitjà torna a ser dels més elevats d'Europa.

A aquesta xifra se li suma una altra: la pressió fiscal a casa nostra està molt per sota de la mitjana europea. Més de 10 punts. I aquest diferencial es basa en la distància en l'IRPF però, sobretot, en la gran diferència existent en l'impost de societats efectiu entre les grans empreses, així com la baixa fiscalitat sobre el treball.

Quan sovint es parla d’impostos només es parla de la literalitat de la llei. Com molt bé explica en Jésús Hernández al seu blog, treient les dades de diferents informes, el tipus efectiu per a les rendes de 100.000 dòlars a l'any és del 32%, per sota de Turquia, Bòsnia, l’Índia, Grècia i lluny de la de Suècia, Alemanya o Bèlgica...




05 juliol, 2013

Només es tracta de prioritzar i governar, president

18.16 Posted by joan herrera No comments

Atur prolongat. Prestacions que s’acaben. Legislació hipotecària que desnona famílies senceres. Més famílies en situació vulnerable que mai. 17 d’extrema pobresa. I segons l’estudi de l’observatori de la vulnerabilitat 7 de cada 10 famílies no poden garantir als seus fills una alimentació saludable. 4 de cada 10 no els hi poden pagar el menjador.
Però tot i això, les partides en beques menjador s’han reduït (de 42 milions a 27). El que es destina a famílies amb especial vulnerabilitat s’ha quedat reduït a ... zero. Mentre l’any passat es van destinar partides extraordinàries per l’estiu, aquest any, potser perquè si que estem en l’aplicació duna retallada efectiva que redueix les inversions en més d’un 20%. Les beques menjador han estat minses (no tots els infants amb dret a accedir-hi ho han pogut fer) i els pagaments han arribat amb molt retard – en alguns casos al mes de març, fent que moltes famílies només portessin als seus fills al menjador a partir que es comencés a pagar.
Sigui com sigui, fa setmanes que moltes entitats han donat la veu d’alerta. Ha arribat l'estiu, i amb aquest, molts infants que se'ls hi garantia el dinar a escola, se'ls ha deixat sense el que ha estat aquest curs un dels seus principals àpats durant tot el dia. El govern podria haver donat resposta. I ha tingut multitud d’ocasions per fer-ho. La denúncia de les entitats. Una pregunta meva al president en sessió de control fa un mes. Dues interpel·lacions fa quinze dies. Tots els Consells de Govern. O la petició de les entitats del tercer sector aquesta mateixa setmana. Però no ho ha fet. 
FInalment, potser perquè alguns van entendre que tot té un límit, i davant la por a una possible derrota parlamentària, CiU es va veure obligada a aprovar una moció que diu dues coses substancials: que l'any vinent els recursos que es destinin a beques menjador han de ser una partida pressupostària oberta, sense limitacions. I que abans de 10 dies han de posar els recursos suficients – sigui aprovant unaconvocatòria extraordinària, sigui ampliant convenis – perquè tots els nens i nenes que ho necessiten puguin accedir als casals d'estiu i a una alimentació que garanteixi que no s'incrementa la malnutrició.
No sé si el moment actual dona per atendre totes les necessitats. Però fins i tot en un moment com l'actual, canviant l'ordre de prioritats, podrien haver resolt fa temps el que qualsevol societat hauria de resoldre. Però potser no ho han fet, entre altres motius, per dues raons: la realitat de determinats barris i de determinades famílies és invisible per al gruix del govern, i per qui decideix quines són les prioritats de despesa que es fixen. El segon motiu és la centrifugació de responsabilitats, és la concepció que ja ho solventaran altres, siguin els serveis muncipals o les entitats del tercer sector.
Cert. Una moció no canvia la insensibilitat d'un govern. Però la denúncia, el control i ara el mandat del Parlament haurien de fer que el Govern, encara que sigui arrossegant els peus, faci ua política digne. Perquè la dignitat està en què un país i el seu govern facin tot per garantir els tres àpats. El 16 de juliol veurem que passa.

13 juny, 2013

Prioritzar i no gestionar

16.57 Posted by joan herrera No comments

 “Hola som aquí, encara que no ho sembli”. Aquest podria ser el titular a destacar de la roda de premsa feta per Artur Mas per explicar l’acció de Govern per la legislatura després de portar 6 mesos des de les eleccions passades. En un context d’emergència social, resulta que el Govern ens anuncia les mesures al cap de sis mesos, i ens anuncia que farà allò que s’havia compromès a fer fa temps (per exemple la reforma del Servei Català d’Ocupació per final d’any, tot i haver-se compromès per finals de juny, i havent acomiadat a més de 100 formadors ocupacionals). 

És molt demanar que deixi de dir què vol fer i que faci d’una vegada? Per exemple canviant la llei d’estabilitat pressupostària, la de Catalunya i plantejant una reforma a nivell d’Estat. Podria aprovar ja totes les mesures acordades en matèria d’ingressos i alguna mesura de lluita contra el frau fiscal. Pensa dir alguna cosa entorn al Consell d’Europa més enllà d’adherir-se al Pacte PP-PSOE? 

A aquestes alçades no ens val un President que ens digui “hem d’estar preparats per quan la recuperació arribi, perquè tard o d’hora arribarà”, amb una renuncia explícita a ser part de la solució. El que ens proposa és “qui dia passa any empeny”. I això per a una majoria de catalans i catalanes és dramàtic. Perquè cada cop a més gent els hi costa passar un dia més sense feina, sense prestació d’atur, sense RMI, sense beques menjador... 

En Mas podria haver guanyat una mica de credibilitat responent als problemes de la gent, que són molts, i en destaquen dos; l’atur i la desigualtat. Podria haver desgranat alguna proposta concreta. Però res. Continuem davant del govern de les cimeres, els pactes, i ara el plans, però sempre sense dotació pressupostària perquè simplement no es vol prioritzar. 

Fa tan sols dos anys aquest va ser un del Governs d’Europa més entusiastes amb les polítiques d’austeritat – fa tan sols 12 mesos va anar a Portugal a posar al govern de Passos Coelho com un exemple a seguir. Ara diu que aquestes polítiques venen imposades. Però al Govern Mas li falta la convicció d’entendre que en els temps que corren calen dues coses: sensibilitat social per combatre la desigualtat, ja que la redistribució és el millor instrument per sortir d’aquesta crisi i estratègia política per derrotar les polítiques d’austeritat. Aquest govern ni vol, si sap, ni pot fer front a l’austeritat. 

Dimecres passat vaig estar a Ítaca, a la del barri de la Torrassa a l’Hospitalet. Ítaca és un casal infantil que arriba cada any a centenars de joves i infants. La llibertat en aquests barris i en moltes llars rau en què un nano no perdi la infància l’estiu del 2013. Que això sigui possible no és gaire complicat. Però necessitem d’un Govern que estableixi prioritats. Mentre això no passi, crec que la responsabilitat de molts, també la meva és construir les bases perquè en aquest país sigui possible una alternativa.

06 juny, 2013

Una altra Ítaca

13.31 Posted by joan herrera No comments

Ítaca, a l’Hospitalet de Llobregat és un casal de barri. I la llibertat, al barri de la Torrassa es garanteix amb un projecte inclusiu, integrador i que pot garantir els àpats a centenars d’infants. Enguany però, la llibertat no té la partida extraordinària d’altres anys, provinents de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials.
Enguany les beques menjador han tingut fortes carències. No han arribat a tothom que ho necessitava. Han arribat tard, en algunes escoles els menjadors s’han omplert a mig curs, tot just quan s’han començat a pagar les beques i moltes famílies han declinat portar als fills a escola perquè no es podien fer càrrec del pagament del 50% restant.
La situació és d’urgència humanitària. Així ho han explicat molts professors que acrediten com hi ha infants que se’n van a dormir sense haver sopar o havent sopat molt poc. Així ho ha descrit la Creu Roja al parlar de la situació de la infància. El Síndic ha denunciat que en aquesta matèria no és que no s’hagin reforçat, sinó que no han preservat les polítiques i les prestacions adreçades als infants, especialment als que es troben en aquesta situació de vulnerabilitat. Les reduccions pressupostàries en l’àmbit de la infància amb  la suspensió d’alguns ajuts i serveis (com ara infant a càrrec o la renda mínima), la disminució generalitzada de determinades prestacions (com ara ajuts menjador) o l’increment de determinades quotes d’accés a alguns serveis (escoles bressol, transport escolar, etc.) han agreujat les situacions de vulnerabilitat dels infants que viuen en entorns empobrits. I la realitat és que les beques menjador van passar de destinar 42 milions el curs 2009-2010 als 27 milions de pressupost vigent (que és el pressupost prorrogat).
Avui l’escola és un dels murs de contenció que posa barreres a un patiment infinit. I els seus professionals sovint són els que detecten els casos de malnutrició. Quan tanquin les escoles tancaran amb aquestes els menjadors on dinen molts infants. I els casals d’estiu, que poden ser la illa de llibertat on es refugiïn molts infants aquest estiu necessiten els recursos necessaris per desenvolupar la seva tasca. A altres parts de l’Estat, s’estan garantint les beques menjador, tres àpats per milers d’infants, i un estiu digne per aquells nens que a casa seva no els hi poden garantir. Però a Catalunya el Govern diu que no pot fer més.
La política és establir prioritats. I el Govern ho podria fer, ja que avui, mentre no hi ha recursos per beques menjador, es mantenen  els concerts a escoles d’elit que segreguen en funció dels gènere dels alumnes. I podríem fer que l’alimentació estigui a la cartera de serveis. I que hi hagués un pla xoc per a garantir el dret a l’alimentació, reforçant en les partides destinades a menjador social i beques menjador. I establint un règim sancionador dirigit a empreses alimentàries que llencin aliments. Però quan el Govern diu que fa el que pot, sense establir prioritats, actua com un gestor. I actuar com a gestors en escenaris d’extrema necessitat no ens ho podem permetre. I del que es tracta ara és de no permetre-ho. La societat, l’opinió pública i la publicada, la política, no podem permetre la no resposta.

31 maig, 2013

LOMCE, amenaça de futur. Les polítiques del govern, amenaça de present

13.33 Posted by joan herrera , , , No comments


Aquesta setmana va tenir lloc la cimera sobre educació. La reunió tenia dos punt a tractar. El primer d’ells era per parlar de la LOMCE, l’amenaça de futur més important que ha tingut l’escola d’aquest país. En el primer punt vam dir la nostra després d’escoltar als membres del Consell Escolar i al Govern. En el següent punt, tot i que es va demanar que parléssim els grups, demanarem que la Consellera expliqués que estava passant al nostre model educatiu. Les dades i propostes les havíem treballar en el marc de la coalició i ens havia ajudat a definir-ho en Lluís Esteve. Moltes de les propostes encara no tenen resposta.





La LOMCE amença de futur:



La LOMCE és la setena reforma en profunditat de la norma estatal d’Educació en 35 anys de democràcia i la seva manca de consens anuncia una vuitena reforma.



1er. La LOMCE ataca el model d’immersió lingüística, que pretén segregar els alumnes en funció de la llengua i relega el català com assignatura no troncal.



2on. Recentralitza les decisions educatives pel que fa al currículum perquè l’Estat marca la major part de continguts (assignatures troncals) i ho fa de forma efectiva creant nombroses avaluacions o revàlides comunes per a tot l’Estat com a eina de control sobre la metodologia, el contingut i els valors i com a condicionant als mestres a l’hora de prioritzar continguts. Procés d’homogeneïtzació.



3er. La LOMCE ataca la cohesió social perquè no fa cap referència als alumnes amb necessitats educatives específiques, segrega els alumnes per capacitats des de 2n ESO amb la creació de tres itineraris acadèmics diferenciats, separa els alumnes en funció de l’elecció de l’assignatura de Religió i incentiva la segregació per sexes blindant els concerts econòmics a les escoles que la practiquen.



4rt A més de fomentar l’exclusió i la segregació, la LOMCE promou la competència entre l’alumnat i entre els centres per damunt del valor de la cooperació i el treball en equip. Preveu la publicació de rànquings i es prioritzen els resultats per davant de la qualitat i de l’equitat dels processos educatius. Es preveuen mesures correctores pels centres amb baixos resultats.



5è. Va en sentit contrari a la necessària laïcitat del sistema educatiu perquè elimina l’assignatura d’Educació per la Ciutadania i, atenent les pressions de la cúpula eclesial, torna a col•locar amb força la Religió com assignatura que compta per a la nota final d’ESO.



6è. És un atac al model d’escola democràtica perquè la participació del professorat i les famílies queda reduïda, es redueix l’autonomia dels centres, els consells escolars seran consultius i perden competències en favor de les direccions i les direccions són escollides amb més intervenció per part de l’Administració.



7è. Relega els governs locals. Els municipis deixen de ser interlocutors per a la programació de l’oferta educativa i no tindran representants en els consells escolars d’escoles concertades. Aquest fet quedarà reforçat per la reducció de les competències municipals prevista en la reforma de la Llei de Bases de Règim Local.



8è. Afavoreix la privatització i l’esperit mercantilista. Amplia la durada dels concerts econòmics a sis anys, blinda les escoles d’èlit que segreguen els alumnes per sexes, permet la selecció d’alumnes, crea rànquings de resultats i no assegura la gratuïtat en l’educació infantil i en els estudis post-obligatoris. Tampoc garanteix l’oferta pública suficient en un territori perquè l’oferta s’ordenarà en funció de la demanda de les famílies. L’escola pública pot quedar com a oferta subsidiària de la concertada.



9è. Oblida l’educació de les persones adultes i l’educació al llarg de la vida.



Mentre la nova llei d’Educació del PP (LOMCE) significa una amenaça pel futur del nostre model educatiu i per la cohesió social del país, les retallades de CiU són la realitat que, des de fa tres cursos, pateix l’educació pública a Catalunya i la causa de la davallada dels recursos que han de garantir el dret a una educació de qualitat i a la igualtat d’oportunitats.



LES RETALLADES DE CIU (2011-13), les amenaces de present



Recursos humans i econòmics

 Diferència d’un 14% entre el darrer pressupost aprovat pel Parlament (2012) i el pressupost d’Educació del 2010 (-750M€ aprox). Si compten el pressupost executat la davallada entre 2010 i 2013 s’aproximarà al 20% (-1.000M€). Aquest fet és més greu si tenim en compte que en aquests tres anys hem augmentat prop de 60.000 alumnes i tenim 3.000 professors menys. Per mantenir les ràtios del 2010 hauríem d’haver contractat 3.200 professors més. La davallada real és de 6.200 professors.

 PIB català dedicat a Educació 3,6%, el conjunt de l’Estat 3,9% i UE 5,2%. Objectiu del Pacte Nacional: 6%.

 Diferenciació de l’oferta pública i concertada: desaparició de la 6ª hora a quasi la totalitat de l’educació primària pública, jornada compactada solament a instituts públics, no creació d’instituts-escola públics. Manteniment concert escoles segregadores (25 M€ per curs)

 El finançament del Departament a les bressols municipals s’ha reduït en un 52% (de 1.800 a 875€ per plaça/curs). Reducció aprox. de 45 M€. Retard en els pagaments als municipis. (una part es pagava amb partida específica del Ministeri)

 El finançament del Departament a les escoles de música i dansa municipals s’ha reduït en un 62% (de 600 a 230€ per plaça/curs). Reducció aprox. de 15 M€. Retard en el pagament als municipis.

 Augment de més d’un 60% de les taxes universitàries i insuficients recursos en beques.

 Creació de noves taxes en la FP pública.

Programes de cohesió social

 Retard de 6 mesos en el pagament de les beques menjador a les escoles (tensió de tresoreria per escoles i/o impagaments a proveïdors). Alguns ajuntaments avencen els diners. La implantació de la jornada compactada als instituts públics ha significat un estalvi de 4M€ en beques menjador.

 Desaparició de la partida de beques a l’escolaritat a bressols pels fills de famílies sense recursos. Eliminada la partida de 5 M€ des de 2011. (es pagava d’una partida del Ministeri).

 Desaparició de la partida dels programes de cohesió social com els Plans Educatius d’Entorn (4,5M€), disminució d’aules d’acollida i de programes de segona oportunitat com PQPI.

 Eliminació de la partida per al reequilibri dels alumnes nouvinguts a escoles concertades (4,8M€)

 Desaparició total del finançament de les activitats de les AMPA com el servei d’acollida (1,1M€), extraescolars (0,7M€) i projectes de socialització de llibres i material curricular digital (11,5M€). Conveni de la FAPAC amb el Departament a 0€.



Corresponsabilitat



 Pèrdua en la corresponsabilitat dels governs locals: OME sense cap subvenció, convenis de coresponsabilitat i zones educatives sense cap desenvolupament.

 Aturada quasi total de les obres de noves edificacions i de reformes en els centres públics. No compliment dels compromisos signats amb els municipis.



Professorat

 Empitjorament de les condicions del professorat: reducció de plantilles, augment de ràtios, augment hores lectives, problemes en les substitucions de les baixes, reducció salarial... Forta disminució del nombre de places de formació inicial de mestres pel curs 2013/14.



Educació en el lleure

 Cap desenvolupament de les polítiques d’educació en el lleure de la LEC ni del document pactat amb tot el sector el 2010.



És en aquest context, que ens cal una proposta diferent, que pugui donar resposta a allò que afecta més a la vida de la gent. La manca de recursos en les beques menjador, sumat a les no substitucions de les b aixes inferiors a 10 dies, està afectant de ple a les escoles. I és per això que en un escenari excepcional calen mesures excepcional. Pêr començar, podríem fer que les escoles que segreguen nens i nenes i no compleixen una funció pública deixin de rebre el concert. Tan sols amb aquesta mesura, podríem aconseguir més de 25 milions d’euros, destinats a encarar els recursos que necessitem per cobrir les baixes inferiors als 10 dies, i al increment de les beques menjador, fins garantir, per llei els tres àpats a tots els nenes.

17 maig, 2013

Volem decidir... quins pressupostos volem

17.59 Posted by joan herrera , No comments
La sobirania és poder decidir sobre les polítiques que afecten a la vida de la gent. I ara, el que ens afecta, i molt, són les polítiques d'austeritat i retallades. I aquestes polítiques es mantenen, malgrat que no tenen sentit.

 

Dret a decidir, no és tan sols decidir quina relació té Catalunya amb la resta dEuropa i de lEstat. Dret a decidir, vol dir, també, definir una estratègia per recuperar la política, és a dir, la capacitat per fer polítiques econòmiques alternatives. I avui la política, la democràcia, està en joc pel manteniment de les polítiques d'austeritat.

 

Quin sentit té mantenir un objectiu de dèficit que no només manté les retallades sinó que les amplia? Des d'un punt de vista econòmic no té cap de sentit. Ampliar les retallades acaba afectant a l'economia, generant atur, amplia el patiment, contrau la demanda, i acaba afectant a la política d'ingressos de l'administració. Podem continuar discutint sobre si retallem molt o moltíssim. Podem fer veure que ens plantem mentre es prorroga el pressupost complint amb l'objectiu de dèficit del 0'7%, amb unes retallades pràctiques de més de 4.500 milions, i sense aplicar la política dingressos pactada a linici de la legislatura. Però el més sensat seria definir una estratègia per intentar superar el corsé” que suposa una política de contenció del dèficit sense cap tipus de sentit.

 

Per què volem el pressupost necessari? Per fer un acte de pedagogia. Ens cal un pressupost que posi damunt de la taula les polítiques que ens calen. Però a més, aquest pressupost és l'instrument per mirar de superar uns objectius de dèficit que no tenen cap lògica. I fer-ho no tan sols en la perspectiva del 2013, sinó dels anys que vindran. Com fer-ho sinó? Presentar un pressupost amb noves retallades és acatar. I prorrogar el pressupost significa assumir  una retallada sense precedents històrics. La única manera de defensar i superar lactual marc: presentar els pressupostos necessaris.